Arxiu d'etiquetes: historiadors/es

Subias i Galter, Joan

1 Resposta

(Figueres, Alt Empordà, 17 juliol 1897 – Barcelona, 22 març 1984)

Historiador i crític d’art. El 1922 entrà al servei de Monuments i Museus. Fou membre corresponent de l’Academia de San Fernando de Madrid i de la de Sant Jordi de Barcelona, i professor de l’Escola Superior de Belles Arts i de l’Escola de Llotja de Barcelona.

Entre els llibres que publicà sobresurten Les taules pintades a Castelló d’Empúries (1922), El arte popular en España (1948), Un siglo olvidado de pintura catalana (1951), Historia de la pintura hispánica. El monasterio de Sant Pere de Roda (1958), Las rutas del románico (1965), El arte del siglo de oro, etc.

Fou el pare del metge Antoni Subias i Fages.

Soto i Ab-ach, Serafí Maria de

1 Resposta

(Barcelona, 12 octubre 1793 – Madrid, 23 febrer 1862)

Militar i historiador. Comte de Clonard. Fou capità general d’Andalusia, on sufocà un alçament dels generals Córdova i Nárvaez (1838), i ministre de la guerra (1840).

La seva actitud reaccionària mogué la camarilla d’Isabel II (encapçalada pel confessor del rei consort i sor Patrocinio) a fer desbancar Nárvaez com a cap de govern (19-20/oct/1849). Però Nárvaez s’imposà i li féu deixar el gabinet, que pel seu caràcter efímer fou anomenat el gabinete relámpago.

Escriví una documentada Memoria histórica de las escuelas militares de España (1847) i una Historia orgánica de las armas de infantería y caballería (1851-59, en quinze volums).

Soler i Vidal, Josep -historiador-

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 abril 1908 – Gavà, Baix Llobregat, 12 desembre 1999)

Polític i historiador. Es formà a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i fou un dels fundadors del Partit Comunista Català, i després s’integrà al Bloc Obrer i Camperol. Estudià als Estudis Universitaris Catalans i escriví a “La Hora”. Es distingí pel seu marxisme catalanista.

Exiliat el 1939, escriví sobretot a “La Nostra Revista”, “Pont Blau”, de la qual fou secretari de direcció, “El Poble Català”, etc.

Publicà Pere Fages, descobridor, cronista i governador de la Nova Califòrnia (1953), de recerca, i Pels camins d’utopia (1958), sobre els icarians catalans.

Havent retornat de Mèxic vers el 1964, s’establí a Gavà i ha publicat L’expansió dels cultius gavanencs i la rompuda de les marines (1969), Plet de termes i de pastures entre Gavà i Viladecans (1981) i Abdó Terrades. Primer apòstol de la democràcia catalana (1983).

Soler i Palet, Josep

2 Respostes

(Terrassa, Vallès Occidental, 31 juliol 1859 – Barcelona, 22 novembre 1921)

Advocat i historiador. Es dedicà especialment a l’estudi de la ciutat de Terrassa i a la pintura quatrecentista. Militant dels ideals regionalistes, col·laborà a “La Veu de Catalunya” (1891-1901), “La Renaixença” (1892-1900) i “Ègara” (1892-1911), entre altres periòdics. El 1906 ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres i fou corresponent de la de Història i president de la Societat Artístico-Arqueològica. Va llegar a Terrassa el seu fons arqueològic i biliogràfic juntament amb la casa pairal, on fou instal·lat el Museu-Biblioteca Soler i Palet. Entre els nombrosos estudis publicats cal esmentar Ègara-Terrassa (1928).

Soldevila i Zubiburu, Ferran

22 Respostes

(Barcelona, 24 octubre 1894 – 8 maig 1971)

Historiador i escriptor. Fill de Carles Maria Soldevila i Boixader i germà de Carles. Deixeble de Rubió i Lluch a la Universitat de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans, va llicenciar-se l’any 1915. Es doctorà a Madrid i l’any 1922 presentà la tesi La reina Maria, muller del Magnànim, premi Patxot 1924.

Membre del Cos d’Arxivers i Bibliotecaris, fou professor de llengua i literatura a Liverpool i Oxford, i d’història catalana als Estudis Universitaris Catalans i a la Universitat de Barcelona.

Col·laborà a “La Publicitat” i fou redactor i director de “Revista de Catalunya”. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Investigador especialitzat en l’edat mitjana, publicà estudis documentals sobre Bernat Metge, Pere II el Gran i Jaume I el Conqueridor, i és autor també de nombroses monografies històriques. Les seves obres principals són: Història de Catalunya (1934) i Historia de España (1952-59).

Estudià la història des d’un punt de vista liberal i la hispànica des de perspectives regionals, i dirigí una Història dels catalans. Altres obres històriques són Barcelona sense universitat (1938), Vida de Jaume I el Conqueridor (1958), Pere el Gran (1963) i El Compromís de Casp (1965).

Autor també de Els catalans i l’esperit bel·licós, l’edició definitiva de la qual fou publicada el 1966, Què cal saber de Catalunya (1968), Al llarg de la meva vida (1970), encapçalada amb Històries angleses, que ja havien estat editades el 1938 i el 1947, i que té com a cloenda el Dietari de la República i de la guerra civil.

Les seves produccions com a poeta, dramaturg i assagista han restat eclipsades per les històriques. Publicà els reculls de poemes Exili i Càntics de mar, d’amor i de mort (1916), l’obra de teatre poètic L’hostal de l’amor (1951) i les tragèdies llegendàries Matilde d’Anglaterra, estrenada el 1922 i publicada el 1923, i Guifre (1927). També és autor d’un llibre de Faules.

Societat Arqueològica Tarraconense

11 Respostes

(Tarragona, 1844 – )

Entitat. Fundada per a fomentar l’estudi de la història i arqueologia locals i impulsar la recuperació de materials arqueològics i numismàtics. L’any 1845 participà activament en la creació del Museu Arqueològic Provincial, i ha contribuït amb eficàcia a transformar-lo en el primer museu d’arqueologia romana de Catalunya.

L’ànima de la nova societat i primer president fou Joan Francesc Albinyana i de Borràs, i un dels més grans impulsors Bonaventura Hernández i Sanahuja. El 1901 inaugurà una nova etapa amb la publicació del “Boletín Arqueológico” -dit “Butlletí Arqueològic” del 1921 al 1936-, dirigit per Emili Morera i Llauradó, que amb diverses alternances ha sobreviscut fins avui i constitueix un fons bibliogràfic imprescindible per als estudiosos de l’arqueologia i història tarragonines. Entre altres publicacions que promogué es destaquen vuit volums del Premi Josep M. Pujol (1952-65).

Sempre ha col·laborat amb el Museu Arqueològic, en excavacions, en la revaloració de monuments, i ha fomentat la creació de filials, com ara els grups de recerques, a diversos llocs de la comarca. Té el títol de reial.

Enllaç web:  Societat Arqueològica Tarraconense

Sobrequés i Vidal, Santiago

1 Resposta

(Girona, 12 setembre 1911 – 30 agost 1973)

Historiador. Fill de Tomàs Sobrequés i Masbernat. Llicenciat en història i en dret (1933) i doctor (1950) per la Universitat de Barcelona, exercí de professor als instituts de segon ensenyament de Terrassa, Màlaga, la Seu d’Urgell, Figueres i Girona, i des del 1969 a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Membre fundador de l’Institut d’Estudis Gironins, fou membre corresponent de l’Academia de la Historia, de la de Bones Lletres i de l’Institut d’Estudis Catalans.

Autor de nombrosos llibres de text, publicà, entre moltes altres obres, La leyenda y la historia en el sitio de Gerona de 1462 (1952), Sobre la idea de cruzada en Alfonso V de Aragón (1952), Els barons de Catalunya (1957), Els grans comtes de Barcelona (1961), Guerra civil a l’Empordà (1963), El Compromís de Casp i la noblesa catalana (1973) i Societat i estructura política de la Girona medieval (1975).

Sobrequés i Callicó, Jaume

Deixa un comentari

(Girona, 26 juliol 1943 – )

Historiador i polític. Fill de Santiago Sobrequés. Doctor en història per la Universitat de Barcelona (1970), fou professor d’història medieval d’Espanya en aquesta universitat, i després passà a la Universitat Autònoma de Barcelona, on fou catedràtic d’història de Catalunya. Ha estat conservador i director de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona (1981-84) i coordinador del pla de museus de l’ajuntament de Barcelona (1984-87).

A més de col·laborar en diverses publicacions especialitzades (“Anuario de Estudios Medievales”, “Índice Histórico Español”, “Estudis d’Història Medieval”, “L’Avenç”), ha publicat nombrosos llibres, entre els quals: La guerra civil catalana del segle XV (1973), escrit en col·laboració amb el seu pare, L’Onze de setembre i Catalunya (1976), La Generalitat de Catalunya (1977), Autonomia i democràcia a Catalunya (1986), El pactisme a Catalunya (1982), Restabliment de la Generalitat i retorn del president Tarradellas (1988) i Els catalans en els orígens històrics de Califòrnia (1991).

Senador per Girona per l’Entesa dels Catalans (1977) i per Nova Entesa (1979), passà el 1982 al PSC i des del 1988 fou diputat al Parlament català.

Membre de la junta directiva del F. C. Barcelona, ha publicat una Història del Barça en sis volums, i, en motiu del centenari del club, F.C. Barcelona: cent anys d’història (1998).

Simon i Tarrés, Antoni

1 Resposta

(Girona, 13 juliol 1956 – )

Historiador. Es llicencià en història el 1978 a la Universitat Autònoma de Barcelona, especialitat història moderna. Doctorat el 1983 amb la tesi La crisis del Antiguo Régimen en Girona (1983), des del 1980 fou professor en aquesta universitat, d’on des del 1997 fou catedràtic.

Ha seguit diverses línies d’investigació, com la demografia històrica, a la qual dedicà nombrosos articles i llibres, com ara Aproximació al pensament demogràfic a Catalunya (1995) i La població catalana a l’època moderna. 10 estudis (1996).

Ha estudiat també la història social (Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII, 1986, amb A. Pladevall; Cavallers i ciutadans, 1991; Pagesos, capellans, industrials, 1993; Cròniques del Rosselló, 1998) i la història política i institucional centrats en la guerra dels Segadors (Els orígens ideològics de la revolució catalana, 1999; Cròniques de la guerra dels segadors, 2003) i la guerra de Successió (Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’estat modern espanyol, 2005 i la biografia Pau Claris, líder d’una classe revolucionària, 2008).

És també coautor de volums col·lectius, entre els quals Historia de España. Edad Moderna (1997), La España del siglo XVII. Los Austrias menores (1999), Diccionari d’historiografia catalana (2003) i Història de Catalunya (2004) i ha tingut cura de l’edició de documents com ara l’Epistolari de Vicens Vives (1994, 1998).

És autor també d’un gran nombre d’articles tant de divulgació com en publicacions especialitzades, pròlegs, ponències, conferències i seminaris i participa en nombrosos projectes de recerca.

Fou fundador del Cercle d’Estudis Històrics i Socials de Girona, del qual fou vicepresident. Des del 2007 fou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (secció històrico- arqueològica).

Serratosa i Queralt, Ramon

Deixa un comentari

(Lleida, 4 octubre 1875 – Jerez de la Frontera, Andalusia, 18 abril 1961)

Eclesiàstic i historiador. Entrà al convent de la Mercè de Lleida (1888) i es doctorà en filosofia i teologia a la Universitat Gregoriana de Roma, on s’ordenà el 1898, any que retornà a Espanya.

Exercí diversos càrrecs, entre els quals dos cops el de provincial de Castella (1906-11 i 1921-23). El 1912 fundà el “Boletín Oficial de la Orden de la Merced”, del qual fou director.

El 1928 anà a Amèrica a estudiar els arxius de l’orde. Catalogà l’arxiu de Cusco, la documentació del qual aprofità per a publicar diversos articles sobre el tema (Los mercedarios y los incas del Perú, 1931; El antiguo Patronato del convento de Cuzco, 1931, etc). És autor d’un santoral de l’orde mercedari (Roma, 1912), de biografies de mercedaris i d’articles sobre temes de l’orde.