(Nova York, EUA, 1948 – )

Historiador. Fill d’Ernesto Guerra da Cal, es llicencià al Bard College de Nova York (1969) i, des del 1972, resideix a Catalunya. Doctor per les universitats de Columbia i Autònoma de Barcelona, de la qual fou catedràtic.

S’ha especialitzat en l’estudi del nacionalisme radical català i ha publicat, entre altres obres, La Catalunya populista (1931-1939) (1982), Francesc Macià. Una vida en imatges (1984), una antologia de texts de Daniel Cardona (1984), La paz simulada. Una historia de la Guerra Fría (1941-1991) (1997), amb F. Veiga i Á. Duarte, ERC. 70 anys d’història (1931-2000) (2001), Llegar a capital: rango urbano, rivalidades interurbanas y la imaginación nacionalista en la España del siglo XX (2002) i El Imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (2003), a més de nombrosos articles en “L’Avenç”, revista de la qual fou codirector (1993-98), “Recerques”, etc.

Ha dirigit les obres La joventut a Catalunya al segle XX (1987) i, juntament amb J. Fontana, Història Universal Planeta (1991-94).

(Barcelona, 26 agost 1945 – 8 febrer 2005)

Historiador. Residí des de molt jove a Madrid. Estudià a la Universidad Complutense. Doctorat el 1966 en història contemporània, fou catedràtic per la Universitat de València (1977) i per la Universidad Nacional de Educación a Distancia (1981).

Tingué una breu trajectòria política, iniciada en el moviment antifranquista universitari i continuada després a la Federación Popular Democràtica (1974). Posteriorment, el 1977 ingressà a la UCD i en 1979-82 fou director de Patrimoni Artístic, Arxius i Museus. Des d’aquest càrrec negocià el retorn del Guernica de Picasso. Destituït, abandonà la política activa i se centrà en la docència i la investigació.

Especialitzat en la història política espanyola del s XX, entre les seves publicacions cal esmentar: Historia de la democracia cristiana en España (1974), El caciquismo en Andalucía (1976), La oposición democrática al franquismo 1932-1962 (1977), Franco y los católicos. La política interior española entre 1945 y 1957 (1984), Hijos de la sangre (1986), La dictadura de Franco (1988), Franco en la guerra civil. Una biografía política (1992), Antonio Maura. Una biografía política (1994), Carrero. La eminencia gris del régimen de Franco (1994), Franco, España y la II Guerra Mundial. Entre el Eje y la neutralidad (1995), Historia de la transición: 1975-1986 (1996, amb Á. Soto), Las derechas en la España contemporánea (1997, amb F.Montero i J. M.Marín Arce), La Revolución postdemocrática (1997), El Gobierno de Aznar: balance de una gestión, 1996-2000 (2000), Alfonso XIII: el rey polémico (2001, amb G. Queipo del Llano), El Aznarato: el gobierno del Partido Popular, 1996-2003 (2004).

Coedità Antonio Cánovas y el sistema político de la restauración (1998), coordinà La Transición a la democracia y el reinado de Juan Carlos I (2005) i col·laborà en els tres darrers volums de la Historia de España iniciada per Ramón Menéndez Pidal, publicats el 2004. Col·laborà habitualment en diversos mitjans de comunicació, especialment al diari “El País”.

L’any 2002 fou distingit amb el Premi Blanquerna de la Generalitat de Catalunya.

(Igualada, Anoia, 15 desembre 1942 – )

Historiador. Deixeble de Joan Mercader i Riba, participà en els cursos que aquest organitzà al Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (1960-70), i cursà la carrera de Filosofia i Lletres (Secció d’Història) a la Universitat de Barcelona (1969-73). Es llicencià amb la tesina Evolució social i econòmica d’una família catalana de l’Antic Règim. Els Padró d’Igualada (1642-1682), dirigida per Emili Giralt i Raventós, el qual també dirigí la seva tesi doctoral Els mecanismes del poder en els municipis catalans del segle XVIII, que llegí el 1980.

Des de l’any 1974 exercí com a professor titular del Departament d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona, i l’any 2003 obtingué per oposició una plaça de Catedràtic d’Història Moderna a la mateixa universitat, de la qual des de l’any 2007 fou Catedràtic Emèrit.

Especialitzat en estudis d’història social i història de les institucions de l’època moderna, ha impartit seminaris i cursos de doctorat en diverses universitats i centres d’investigació, i ha participat en múltiples congressos amb aportacions sobre temes de la seva especialitat.

Ha dirigit i format part de diversos projectes i estudis col·lectius. Ha exercit com a director i secretari general del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, i de secretari i vicepresident de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Entre els anys 1981 i 1987 va organitzar i coordinar el Premi Jaume Caresmar d’Investigació Històrica i entre 1987 i 2005 promogué i organitzà el Premi Dr. Joan Mercader de Recerca.

Entre 1969 i 1971 va exercir com a coordinador de la secció de Ciències Socials de la Gran Enciclopèdia Catalana. Ha estat membre dels consells de redacció de les revistes “Textos”, “Pedralbes” i “Afers”, i ha dirigit les revistes “Miscellanea Aqualatensia” i “Estudis sobre la comarca de l’Anoia”. També ha exercit la coordinació de les coedicions entre l’Ajuntament d’Igualada i Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

És autor d’un centenar d’articles en revistes especialitzades i dels llibres següents: Assaig sobre les oligarquies social d’Igualada en el segle XVIII (1970), en col·laboració amb Joan Mercader; Evolució social i econòmica d’una família catalana de l’Antic Règim (1976), La venalitat dels càrrecs municipals a Catalunya (1977), La revolució industrial a la comarca de l’Anoia (1979), Igualada, una història en imatges (1982), Els municipis catalans de l’Antic Règim (1983), Història de les comarques de Catalunya: l’Anoia (1986), Camins i viatgers a la comarca de l’Anoia (1991), Curtidores y tenerías en Cataluña: organización de un oficio pre-industrial (siglos XIV-XIX) (1991), La comarca de l’Anoia a finals del segle XVIII. Els Qüestinaris de Francisco de Zamora (1993), Escrits polítics del segle XVIII. Documents de la Catalunya sotmesa (1996), Poder i relacions clientelars a la Catalunya dels Àustria (1998), La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1999), Los mecanismos del poder. Los ayuntamientos catalanes durante el siglo XVIII (2003) i Felip V contra Catalunya. Testimonis d’una repressió sistemàtica (2005).

Ha guanyat diversos premis i distincions, entre els quals cal esmentar: Soci d’Honor del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (1997), el Premi al Compromís Cultural d’Òmnium Cultural (2006) i el d’acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (2008).

(Barcelona, 27 juliol 1936 – 9 setembre 2011)

Historiador. Catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona des del 1982.

Com a especialista en l’estudi del moviment obrer, ha publicat El movimiento obrero en España: La primera internacional (1864-1881) (1965), obra posteriorment ampliada i aprofundida a Anarquismo y sindicalismo en España (1864-1881) (1972).

Ha formulat una nova interpretació del catalanisme en obres com El federalisme català en el període revolucionari de 1868-1873 (1972) i La immigració a Catalunya i altres estudis d’història del nacionalisme català (1984), en què ha investigat la vessant popular del nacionalisme català.

És autor també del volum VI de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, titulat De la revolució de Setembre a la fi de la guerra civil: 1868-1939 (1987).

(Barcelona, 1953 – )

Historiador. Professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, catedràtic d’història i institucions econòmiques de la Universitat de Barcelona.

Els seus estudis s’han centrat, fonamentalment, en l’anàlisi històrica del paper que han tingut les fonts d’energia en el desenvolupament econòmic de Catalunya i d’Espanya.

Entre les seves obres destaquen Història de la Caixa de Pensions (1981), El carbón en España, 1770-1961. Una historia económica (1987) i La economía española en el siglo XX. Una perspectiva histórica (1987), amb J. Nadal i a. Carreras.

Entre el 1988 i el 1994 dirigí l’obra en sis volums Història Econòmica de la Catalunya Contemporània, juntament amb J. Maluquer, J. Nadal i F. Cabana.