Arxiu d'etiquetes: guerrillers/es

Abrés, Narcís

1 Resposta

(Cassà de la Selva, Gironès, segle XVIII – Tarragona, 1827)

Guerriller reialista. Anomenat Pixola i Carnisser, ja que tenia aquesta professió a Cassà de la Selva quan participà a les activitats de guerriller durant el trienni constitucional, i en restaurar-se l’absolutisme fou nomenat capità.

Aixecà una nombrosa partida en la primera insurrecció dels agraviats o malcontents (abril de 1827) i intervingué de nou en el segon alçament, denuncià la complicitat de l’alt clergat i del consell d’estat en la rebel·lió.

Assetjà Girona durant més d’un mes, però fou capturat pels homes de Josep Manuel Carratalà, que el feren executat.

Serrallonga, Joan de

10 Respostes

(Viladrau, Osona, 21 abril 1594 – Barcelona, 8 gener 1634)

(Joan Sala i Ferrer)  Guerriller. Fou conegut per Serrallonga per estar casat amb Margarida Tallades, propietària del mas de Serrallonga.

Convertit en fugitiu el 1622 després d’haver participar en diversos robatoris junt amb els seus germans, reuní una partida d’homes que es dedicà al bandolerisme sobretot a la zona de les Guilleries.

Convertit en el principal bandoler del Principat des del 1627, quan s’ajuntà amb les restes del grup dels Margarit, pertanyia a la facció dels nyerros, bé que no pot considerar-se’l un bandoler essencialment polític.

Es guanyà fama i admiració popular pel seu enfrontament amb les forces centralistes, així com per l’habilitat de fer-se escàpol de les persecucions.

A partir del 1630 la seva colla anà perdent integrants, però ell resistí encara tres anys més, i no pogué ésser capturat pel lloctinent duc de Cardona fins a l’octubre de 1633, i fou ajusticiat tres mesos després.

Convertit en una figura llegendària, el seu personatge ha estat sovint tractat en la literatura catalana, que n’ha popularitzat una visió mítica de noble romàntic que robava als rics per donar-ho als pobres.

Macià i Ambert, Francesc

6 Respostes

(Roda de Ter, Osona, 28 maig 1658 – Vic, Osona, 2 novembre 1713)

“Bac de Roda”  Polític austriacista i guerriller. Hereu per matrimoni de la masia del Bac de Roda (Osona). Pertanyia a la petita noblesa propietària rural vigatana. Fou un dels vuit personatges que amb llur signatura donaren a Domènec Perera i a Antoni de Peguera el caràcter de delegats oficials de Catalunya per a signar el pacte de Gènova (1705) amb les potències aliades.

Durant la guerra de Successió fustigà les guarnicions i l’exèrcit borbònic a la plana de Vic i al Lluçanès, participà en la defensa de Montjuïc (1705) i en la de Barcelona d’uns quants anys després, com a coronel de fusellers. El 1710, com a membre del senat, fou destinat a la plana de Vic per mobilitzar noves milícies voluntàries.

Abandonada Catalunya pels seus aliats, continuà la resistència. En arribar el general borbònic Bracamonte a Vic (agost 1713), malgrat la promesa d’amnistia, continuà lluitant a la muntanya durant uns quants dies i llicencià, després, les tropes. Es refugià aleshores al seu predi de mas Colom (Roda de Ter), però fou denunciat, detingut i penjat sense procés.

La seva personalitat adquirí ben aviat un gran ressò popular, que ha recollit el cançoner català, i literari. Una cançó popular Cançó de Bac de Roda, recollida per Milà i Fontanals (1882) i un drama Bac de Roda (1868) de Francesc Pelagi Briz recorden i exalcen la popularitat d’aquest personatge.

Barceló i Anguera, Pere Joan

10 Respostes

(Capçanes, Priorat, 1682 – Breisach el Vell, Hongria, 4 setembre 1741)

“el Carrasclet”  Guerriller. De jove fou carboner i llenyataire. L’any 1705 s’incorporà, amb el seu germà Josep, als cossos de voluntaris reclutats per defensar la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. Lluita durant tota la guerra de Successió contra els borbònics i, un cop retirats els aliats, continuà la lluita. Després de la capitulació de Barcelona (1714) s’acollí a l’indult però a causa d’un petit incident amb un oficial borbònic fou empresonat. Aconseguí de fugir i aixecà una partida amb la qual lluità pel restabliment de les institucions tradicionals de Catalunya, suprimides pel decret de Nova Planta.

El 1718 França tractà d’oposar-se a la política expansionista d’Alberoni i es valgué de Carrasclet, el qual s’entrevistà amb el duc de Berwick a Perpinyà. Ajudat amb equip i diners, arribà a enquadrar uns 8.000 homes i actuà amb força èxit, sobretot al Priorat i al Camp de Tarragona, i també al Pallars, la Cerdanya i el Rosselló. El 1720 s’acabaren les hostilitats entre França i Espanya, i Carrasclet no pogué fer altra cosa que retirar-se a Àustria, on fou protegit per l’emperador Carles III, l’antic arxiduc, que el nomenà coronel de l’exèrcit imperial.

L’any 1734, quan Felip V de Borbó va atacar Nàpols, es formà, a Àustria, una companyia de catalans sota el comandament de Carrasclet, però el vaixell que el conduïa fou capturat. Fet presoner i dut a Cadis, no fou reconegut, per la qual cosa en ésser alliberat, el 1738, pogué tornar a Àustria. Posteriorment s’establí a Hongria.