(Catalunya, segle XV)
Dama.
El 1464 resistí al castell de Púbol els atacs de les forces contràries a Joan II, però a la fi hagué de rendir-se.
El cas suscità gran admiració entre els reialistes.
Arxiu d'etiquetes: guerra Joan II
Marimon, Joan Bernat de
(Barcelona, segle XV)
Ciutadà de Barcelona. Abraça la causa de la generalitat a la guerra contra Joan II i serví a la marina.
El 1463, amb una galera i altres naus de Barcelona, obtingué diversos èxits contra embarcacions reials.
Aquest pot ésser l’homònim que el 1484, com a delegat de Barcelona, protestava davant els Reis Catòlics per l’establiment de la inquisició a Catalunya.
Garí, Bartomeu
Deixa un comentari
(Catalunya, segle XV)
Cavaller. Estigué al servei de Pere IV el Conestable de Portugal, proclamat rei dels catalans per la Generalitat durant la guerra contra Joan II.
Fou ambaixador a les Corts de França, Anglaterra i Borgonya (1464). Tornà l’any 1465 a Anglaterra (a la cort d’Eduard VI) per cercar l’aliança i intentar el casament entre Pere i Margarida de York.
Força Vella de Girona, la
Recinte emmurallat, coincident amb l’emplaçament de la població romana. De forma triangular, té un perímetre d’uns 800 m i culmina a la banda oriental amb la torre Gironella.
Els murs, romans, tenen fonaments ibèrics. Inclou la seu i dependències eclesiàstiques, a més del palau episcopal.
Durant la guerra contra Joan II s’hi refugiaren la reina Joana Enríquez i el seu fill, l’infant Ferran, i hi foren assetjats (juny-juliol 1462), però finalment alliberats gràcies a l’ajut de les tropes franceses.
Figueres, Pere -polític-
(Barcelona, segle XV)
Ciutadà de Barcelona i conseller en cap (1461-62). Sabater d’ofici.
Manà l’exèrcit català en contra de Joan II el Sense Fe que lluitava al Vallès Oriental, el Maresme, el Gironès i l’Empordà. Són molt interessants les relacions detallades de les campanyes que trametia al Consell de Barcelona.
L’any 1463 era conseller simple de la ciutat de Barcelona, però continuava la seva activitat militar.
Esplugues, Pere d’
(Vic, Osona, s XV – Palma de Mallorca, 1464)
Donzell. A les corts de 1454-58 es mostrà partidari de solucions favorables a la monarquia.
Tanmateix, el 1461, essent un dels 27 membres del Consell del Principat, secundà l’abat de Poblet Miquel Delgado en les negociacions amb la reina, que acabaren amb la capitulació de Vilafranca del Penedès, i, l’any següent, en la política a seguir davant la revolta remença.
Declarada la guerra contra Joan II, fou encarregat d’aixecar el sometent des de Camprodon i Olot a Besalú, Figueres i Castelló d’Empúries per a fer cara a la invasió francesa, que aconseguí, amb tot, d’arribar a Girona i alliberar la reina de la força.
Nebot, potser, de l’ex-governador de Menorca Pere de Bell-lloc, per tal d’unir Menorca a la causa de la generalitat de Catalunya, capitanejà una galera, sota la direcció de Francesc de Pinós, i aconseguí la presa de Maó, on dugué a terme una sagnant repressió, i de posar setge a Ciutadella, però fou capturat per les forces mallorquines fidels a Joan II el Sense Fe.
Empresonat, amb d’altres, a la ciutat de Mallorca, fou finalment decapitat a la plaça de la Cort.
Espés, Lluís d’
(Catalunya, vers 1435 – vers 1500)
Cavaller. Fill de Guerau, pertanyia a l’orde de l’Hospital. Fou comanador de Calanda i més tard d’Alcanyís.
Servent servidor de Joan II el Sense Fe i de l’infant Ferran, igual com el seu pare i els seus germans Ramon i Gaspar, lluità a la guerra civil catalana (1462-72) i a la castellana (1475) al costat de Ferran II de Catalunya, del qual fou ambaixador a Nàpols, a on el 1477 acompanyà la princesa Joana d’Aragó per a casar-se amb el rei Ferran II de Nàpols.
Després de participar a la guerra de Granada, morí a la fi del segle.
Espés, Guerau d’
(Catalunya, vers 1400 – vers 1470)
Cavaller. Partidari, com els seus fills (Gaspar, Ramon i Lluís), de Joan II el Sense Fe en la guerra civil catalana (1462-72). Participà en la defensa de la Força de Girona (1462). El 1467 comandava un cos de la cavalleria aragonesa. Fou declarat enemic de la terra per la Generalitat.
Arribà a ésser majordom major de la reina Joana Enríquez, que li féu un llegat de 20.000 sous en morir el 1868.
També fou el pare de Joana d’Espés (Ribagorça, segle XV – Catalunya, segle XV) Fou una de les dames de més confiança de la reina Joana Enríquez.
Erill-Talarn i de Botella, Arnau Roger d’
(Catalunya, segle XV – Cervera, Segarra, 1462)
Senyor de Selgua i Terreu. Prengué partit per la Generalitat en la guerra contra Joan II. Fou fet presoner a la batalla de Rubinat i executat, sense procés.
El rei concedí Selgua al seu parent, reialista, Felip Galceran de Castre, però després de la capitulació de Barcelona les rendes familiars foren restituïdes a la vídua d’Arnau Roger, com a tutora del seu fill Felip Joan d’Erill.
Enric “Fortuna”
(Calataiud, Aragó, 25 juliol 1445 – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 2 juliol 1522)
(Enric d’Aragó i Pimentel) Fill d’Enric d’Aragó i de Caterina de Castella.
A les paus d’Agreda i d’Almazan (1454), on trobaven punt final les guerres entre Aragó i Castella, hom estipulava que aquesta es quedava el gran patrimoni de la branca aragonesa dels Trastàmara a canvi d’unes indemnitzacions en forma de pensió anual, 500.000 maravedisos l’any correspondrien a Enric.
Rebé el títol de comte d’Empúries. Es casà amb Guiomar de Portugal. Durant la guerra de Joan II contra el Principat fou partidari del primer. Les autoritats catalanes el declaraven enemic de la terra en 1462.
Tres anys després manava una ala de l’avantguarda joanista a la batalla de Calaf. En 1467 resultà ferit assetjant Roses, a les ordres de l’infant Ferran, el futur rei Catòlic, i la reina Joana Enríquez.
En 1472-73, emparat pel marquès de Villena, tractà de convenir el seu matrimoni amb Joana de Castella, dita “la Beltraneja”, però triomfà al país veí la tendència pro-aragonesa basada a l’enllaç entre Isabel i Ferran, aquest cosí germà d’Enric. Els dos cosins, després d’un distanciament, es reconciliaren.
Ja regnant Ferran i consumada la unió de les dues corones, Enric fou nomenat lloctinent general al Principat (1481). Tractà amb mà dura els remences, que s’acabaren rebel·lant en una veritable guerra. Tot i el triomf final de les armes reials, Ferran aconsellà severament Enric perquè prengués amb els remences una actitud més diplomàtica.
D’altres fets sobresortints de la seva lloctinència foren: l’entrada de l’Inquisició a Barcelona (1487), el nomenament de consellers de la capital per designació reial (1490-91) i l’expulsió dels jueus (1492). Fou substituït com a lloctinent per Joan d’Aragó, comte de Ribagorça.
En 1516 restà vidu. En 1522 morí ell, deixant hereu principal el seu fill Alfons. Fou enterrat, com la seva muller, al monestir de Poblet.
Tot i haver-se format a Castella, l’infant Enric es vinculà totalment a la vida catalana, fins al punt que en el seu testament disposà que els seus descendents visquessin a Catalunya i que el comtat no fos “regit ni governat per castellans”.
Dades dels Països Catalans 