Arxiu d'etiquetes: gòtic

Empúries, Mestre d’

Deixa un comentari

(França ?, segle XV – Catalunya, segle XV)

Pintor gòtic. Actiu a les comarques de Girona, és autor del retaule de Castelló d’Empúries, dedicat a sant Miquel (Museu Diocesà de Girona), datable vers el 1450.

Pel seu estil pot ésser inclòs dintre la segona etapa de l’estil internacional a Catalunya, un punt afrancesat, dins la influència de Bernat Martorell, però amb personalitat pròpia.

Hom ha atribuït a la mateixa mà -com a primerenca- una taula de Sant Joan Baptista i sant Esteve (Museu d’Art de Catalunya), procedent de Puigcerdà.

L’hipotètic artista, de gran qualitat, hauria influït sobre Esteve Solà.

Santa Maria del Mar -Barcelona-

112 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

(o Santa Maria de les Arenes)  Antiga església parroquial, situada al barri de la Ribera, d’origen molt discutit, que apareix documentada, amb aquesta advocació, per primera vegada vers el 1005.

L’actual temple, aixecat amb l’ajuda d’Alfons el Benigne, l’ardiaca major Bernat Llull i nombroses confraries de gent relacionada amb les activitats del mar, fou començat el 1329, i és una de les mostres més impressionants de l’arquitectura gòtica catalana del segle XIV.

Fou acabada vers el 1384; només és coneix el nom d’un dels seus arquitectes: Guillem Metge, sense que se’n pugui determinar el grau de participació.

Consta d’una gran nau central i dues de laterals molt estretes i altes, amb tres capelles de planta quadrada entre els contraforts. La capçalera, amb girola, té set capelles radials de planta poligonal. La façana, centrada per la porta i una gran rosassa circular (segle XV), és flanquejada per dues torres-campanars hexagonals. Té dues portes més.

La decoració escultòrica de la façana principal és una bella mostra d’aquest art de la Barcelona del s XIV.

Sant Just de Barcelona

11 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

(o Sants Just i Pastor)  Església de la ciutat, bastida durant els segles XIV i XV, en substitució d’una antiga església d’aquesta mateixa advocació (citada documentalment ja en el segle X) situada molt a la vora de l’actual.

És un dels principals temples gòtics de la ciutat. Consta d’una sola nau de 5 trams, amb capelles rectangulars entre els contraforts, i d’un absis poligonal amb dues capelles. La façana és flanquejada per dues torres de planta irregular i mur perforat amb un gran finestral. La portada és moderna.

Fou començada el 1342 i consagrada per primera vegada el 1360. Les obres de la façana i del campanar van durar fins al final del segle XVI. La decoració escultòrica monumental gòtica és escassa, donada la sobrietat del gòtic català trescentista. Respecte als finestrals que no han estat tapiats, gairebé tots tenen vidrieres modernes.

Cal esmentar, entre altres peces de la decoració interior, el retaule (segle XVI) de la capella de Sant Feliu, pintat per Pere Nunyes i daurat per Gabriel Alemany.

Martorell i Montells, Joan

2 Respostes

(Barcelona, 14 octubre 1833 – 5 juliol 1906)

Mestre d’obres i arquitecte de la primera promoció de l’escola de Barcelona, titulat el 1876. Profund coneixedor de l’art gòtic, orientà gairebé tota la seva producció cap aquell estil, dins el moviment neogoticista característic del segle XIX i segons les teories de Viollet-le-Duc.

Entre les seves primeres construccions cal esmentar el convent de les Adoratrius (1874) -on es sepultat des del 1924-, les esglésies de Portbou i de Sant Esteve de Castellar, ambdues d’estil goticista, el tercer Misteri de Goig i el primer de Dolor del Rosari Monumental de Montserrat, el palau de Sobrellano, a Comillas (Santander) (1878), i el seminari del mateix lloc (1883), així com el projecte del convent de Villaricos (Almeria). Una obra típica d’aquesta trajectòria és l’església convent de les Saleses (1885), al passeig de Sant Joan de Barcelona.

És també l’autor del cambril i la cúpula de la Mercè, del monument de Joan Güell de la Societat de Crèdit Mercantil (1900), del projecte i la realització del desmuntatge i la nova construcció de la Rambla de Catalunya, de Barcelona, de l’església quatrecentista de Montsió, de la restauració del monestir de Pedralbes (1897), del col·legi dels jesuïtes de Sarrià, de la casa del marquès de Robert, a la Ronda (1900) i del projecte de la façana de la catedral de Barcelona (1882), que meresqué un elogi general, tot i que no fou la construïda.

Juntament amb Antoni Gaudí, que fou deixeble seu, i d’altres, fou un dels impulsors del Cercle Artístic de Sant Lluc. Molt religiós i mesurat en el tracte, gaudí de la consideració dels seus contemporanis.

Martorell, Bernat

19 Respostes

(Sant Celoni, Vallès Oriental, 1390 – Barcelona, 23 desembre 1452)

Pintor. Influït per l’obra innovadora de Lluís Borrassà, n’aprofundí el missatge i la desenvolupà plenament a Catalunya en un moment de coincidència amb l’anomenat estil gòtic internacional, que portà al màxim de les seves possibilitats. La seva obra es caracteritza per la incorporació conscient de la perspectiva geomètrica importada d’Itàlia, per la plasmació de l’expressió naturalista mitjançant el dibuix i el joc conscient dels efectes de llum incidint sobre els objectes.

Es pot seguir, a través de les seves obres conservades, el procés de la seva evolució plàstica. Des del retaule de Cabrera de Mar, passant pel retaule de sant Jordi i culmina en el gran retaule del Salvador, realitzat cap a l’any 1449. Anterior a aquest retaule hi ha el de Púbol, contractat el 1437, d’impressionant naturalisme en les figures dels donants Bernat de Corbera, la seva esposa i fill, i en les de la predel·la, i que serví per identificar el nom de Bernat Martorell com el mestre del retaule de sant Jordi, nom amb el qual era conegut fins aleshores.

Cal fer observar que les estructures corporatives de producció de l’època i l’èxit assolit per la seva obra feren que molta part de la producció del mestre fos executada per oficials de taller, la qual cosa és palesa en certs fragments dels retaules i en un cert adotzenament de tipus inicialment molt reeixit. Quan morí va deixar organitzat el millor obrador pictòric barceloní.

També dirigí la realització de moltes miniatures, com les que es poden veure en el llibre de Jaume Marquilles, comentari dels Usatges, realitzat pel seu deixeble i col·laborador Bernat Rauric, i les d’un llibre d’Hores de la seva pròpia mà. Altres obres seves són el retaule de sant Miquel Arcàngel i el retaule de sant Joan Evangelista i sant Joan Baptista, aquests darrers són obres finals de Martorell i molt més fluides que totes les anteriors.

Fou el pare del també pintor Bernat (II) Martorell.

Llotja de Barcelona

45 Respostes

(Barcelona, segle XIV)

Edifici neoclàssic d’interior gòtic, destinat inicialment a llotja de contractació dels mercaders barcelonins. Insuficients dos edificis anteriors —que hom ha distingit amb els termes d’antiga i antiquíssima—, Pere III el Cerimoniós autoritzà la continuació de l’actual el 1380.

La gran sala gòtica, obra de Pere Arvei, fou acabada el 1392; té tres naus separades per dues sèries de tres grans arcs de mig punt, sostinguts per quatre columnes polilobulades.

llotja2

El 1708 s’hi celebraren les primeres representacions d’òpera conegudes de Barcelona. Molt malmesa durant el setge de Barcelona del 1714, esdevingué més tard caserna, fins que, retornada a la ciutat (1767), fou reconstruïda en estil neoclàssic per Joan Soler i Faneca, des del 1772, conservant la gran sala gòtica, però no la Sala dels Cònsols, també gòtica, emmascarada per Soler i redescoberta el 1971.

Hom hi celebrà un gran nombre de balls de disfresses, els anys 1772-1808. Seu de la Junta de Comerç -després, de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació-, acollí l’Escola de Belles Arts de Barcelona -motiu pel qual ha estat anomenada popularment Escola de Llotja– i acull encara l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, amb les seves col·leccions artístiques. A la sala gòtica tingueren lloc, des del segle XIX fins al 1994, les sessions de la borsa de la ciutat.

Jaume Cascalls

Cascalls, Jaume

11 Respostes

(Berga ?, Berguedà, segle XIV – Catalunya, vers 1378)

Escultor. Documentat entre el 1341 i el 1377. Tingué residència a Barcelona i treballà, per encàrrec de Pere III de Catalunya, primerament en l’obra d’unes imatges a Perpinyà (1345), i després, mentre visqué, en les sepultures reials de Poblet, juntament amb el mestre Aloi de Montbrai.

És un dels grans creadors dels retaules de pedra, entre els quals el més antic és el de la Mare de Déu de l’església de Cornellà de Conflent (1345). A Girona es conserven dues obres molt importants que li són atribuïdes: el Sant Carlemany (en realitat retrat d’un sobirà català, possiblement Pere III) en alabastre (Museu de la Catedral de Girona), i el Crist jacent de l’església de Sant Feliu (una de les primeres i importants manifestacions d’estudi anatòmic).

Casat amb Francesca, filla del pintor Ferrer Bassa (1345), col·laborà, sembla, amb aquest en la pintura d’un retaule (1352) per a la capella de la reina Elionor de Sicília de l’església del Palau Reial Major de Barcelona.

Treballà també a Lleida (retaule de Santa Úrsula, a l’església de Sant Llorenç) i a Tarragona, on des del 1375 va esculpir les monumentals figures dels apòstols que hi ha a la façana de la seu. Altres obres que li han estat atribuïdes són l’estàtua de sant Antoni Abat, de la Figuera (Priorat), al Museu d’Art de Catalunya; i, amb menys certesa, els sepulcres d’Entença i de Lloria al Puig de Santa Maria (Horta).

Representant destacat de l’escola catalana d’escultura gòtica, sabé donar dolcesa a les imatges femenines i vigoria a les masculines, dotades aquestes de barbes abundoses i actituds baronívoles, avesat com estava a la representació convencional de personatges reials. En els relleus fou minuciosament narratiu, i en les figures complementàries, bon animalista.