Arxiu d'etiquetes: físics/ques

Pi i Sunyer, Santiago

(Barcelona, 1893 – 1981)

Metge i fisiòleg. Fill de Jaume Pi i Sunyer. Professor auxiliar de fisiologia a la Facultat de Medicina de Barcelona i catedràtic d’aquesta mateixa disciplina a Saragossa.

Fou, durant la II República espanyola, vicepresident de la comissió permanent del Consell d’Instrucció Pública, i sotssecretari del ministeri d’Instrucció Pública. Després del 1939, fou, a l’exili, professor a Bolívia i a Panamà.

Publicà treballs científics sobre la regulació de la secreció urinària, la determinació de la reacció actual de la sang circulant i la secreció de l’amoníac pel ronyó. És autor de Bases fisiopatológicas de los análisis clínicos (1950), Bioquímica (1960) i Fisiología humana (1962).

Pascual de Sans, Ramon

(Barcelona, 1942 – )

Físic. Fill de Josep Pascual i Vila i germà d’Àngels i de Pere. Es llicencià a la Universitat de Barcelona (1963) i es doctorà a la de València (1966).

Fou becari al Centre Internacional de Física Teòrica de Trieste (1967) i treballà al CERN, al Laboratori de Física Teòrica d’Orsay i al Laboratori Rutherford d’Oxford.

Fou catedràtic de física a les universitats de Saragossa, Autònoma de Madrid i Autònoma de Barcelona. Ha estat director general d’ensenyament universitari de la Generalitat de Catalunya (1980-83) i rector de la Universitat Autònoma de Barcelona (1986-1990).

El seu camp de treball abasta, especialment, la mecànica quàntica i la teoria de partícules elementals. Ha publicat força articles en revistes científiques d’arreu del món.

L’any 1990 encapçalà el grup de científics que proposaren la construcció d’un sincrotró a Catalunya, projecte que cristal·litzà en la seva aprovació (2002) i en la inauguració del sincrotró de font de llum Alba, el 2010, del qual Pascual ocupà la presidència de la comissió executiva.

L’any 2011 rebé la Creu de Sant Jordi.

Pascual de Sans, Pere

(Sevilla, Andalusia, 1934 – Barcelona, 29 octubre 2006)

Físic. Fill de Josep Pascual i Vila i germà d’Àngels i de Ramon. Es llicencià a la Universitat de Barcelona (1956) i es doctorà a la de Saragossa (1959). Completà la seva formació científica a la universitat de Chicago (1961-62) i al CERN.

Ha estat catedràtic de física a la Universitat de València (1963-71) i a la de Barcelona (d’ençà del 1971). S’ha dedicat especialment a l’estudi dels constituents fonamentals de la matèria.

Ha publicat nombrosos articles en revistes científiques d’arreu del món, i també alguns llibres com Mecánica Cuántica (1978) en col·laboració amb Alberto Galindo, amb el qual també compartí el premi Ramón y Cajal a la investigació científica del 1985.

El mateix any, la Generalitat de Catalunya li concedí la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic.

Magrinyà, Salvador

(Montblanc ?, Conca de Barberà, segle XVIII – Catalunya, segle XIX)

Físic i militar. Fou tinent del batalló de Montblanc, i lluità en la defensa de Tarragona contra Napoleó.

Fou professor de matemàtiques i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on llegí diverses comunicacions.

Jou i Mirabent, David

Deixa un comentari

(Sitges, Garraf, 23 octubre 1953 – )

Poeta i físic. Llicenciat en ciències físiques, guanyà el premi Divulga el 1981.

Lector atent de la poesia catalana moderna, inicià el conreu de la mateixa amb Dit de pansa (1975) i Diminuta imatge (1977), passeig reflexiu i líric per Venècia, amarat de referències culturals.

Amb Mirall de vellut negre (1981) encetà una vessant més irònica, la reflexió sobre el propi quefer i una crítica desolada de la societat de consum.

Col·labora amb una certa assiduïtat en “El Eco de Sitges”.

Jardí i Borràs, Ramon

Deixa un comentari

(Tivissa, Ribera d’Ebre, 13 novembre 1881 – Barcelona, 5 juny 1972)

Físic i matemàtic. Fou professor de l’Escola d’Electricitat de la Universitat Industrial (1917) i catedràtic de la Universitat de Barcelona (1930-51). Col·laborà amb Eduard Fontserè en el Servei Meteorològic de Catalunya i a la secció sísmica de l’Observatori Fabra.

Inventà el pluviòmetre d’intensitats del seu nom, usat arreu del món, i un anemòmetre d’aspiració (1913). És autor d’unes 30 publicacions.

Fou membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans (1926-31).

Institut de Física d’Altes Energies

Deixa un comentari

(Catalunya, 1991 – )

(IFAE)  Institució. Creada com a consorci entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.

Té l’objectiu de promoure els treballs dels equips de física d’altes energies catalans i la participació en projectes internacionals.

Guiu i Giralt, Francesc

1 Resposta

(Igualada, Anoia, 1927 – )

Físic. Obtingué a Londres el doctorat en física de metalls (1965) i en ciències (1979).

Treballà en el camp de la física industrial a Madrid, i després ho féu en el de la indústria com a investigador del 1957 al 1961. A partir de llavors ha ocupat diversos càrrecs a Anglaterra on fou professor de ciència de materials a la universitat de Londres.

Ha estudiat la teoria de defectes i plasticitat dels cristalls i les propietats mecàniques dels sòlids.

És autor de més de quaranta articles especialitzats i ocupà diversos càrrecs consultius i de gestió a la universitat de Londres.

Bonet i Bonfill, Francesc

Deixa un comentari

(Castellserà, Urgell, 1815 – Barcelona, 25 juny 1889)

Químic i físic. Fou catedràtic a Lleida i a Barcelona. Pertanyia a doctes corporacions nacionals i estrangeres.

Publicà uns Elementos de Física i nociones de Química inorgánica, reeditats diverses vegades, i d’altres escrits.

Baquero i Vidal, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 11 juny 1861 – Madrid, 20 gener 1905)

Escaquista remarcable. Es dedicà professionalment a ensenyar física i matemàtiques.

Fou al seu temps el jugador d’escacs més destacat del país. Gaudí de bona consideració internacional.