(Barcelona, 1817 – 1885)
Literat i filòleg.
Fou professor de francès i d’italià a les Escoles Pies. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
Traduí novel·les i poemes, i dues obres didàctiques per a l’ensenyament del francès.
Arxiu d'etiquetes: filòlegs/gues
Grandia i Fígols, Marià
Deixa un comentari
(Vallcebre, Berguedà, 1864 – Madrid, 24 febrer 1929)
Filòleg i eclesiàstic. El seu nom real era Marià Grandia i Soler.
Fou catedràtic del seminari de Solsona i director del col·legi de Sant Carles. Estudià, posteriorment, filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i filologia a Alemanya.
El 1906 obtingué una càtedra de llatí a l’Institut de Còrdova, any en què fou nomenat vicepresident de la secció filologico-històrica del I Congrés de la Llengua Catalana.
Col·laborador de “Lo Pensament Català”, “La Renaixensa”, etc, és autor de la Gramàtica etimològica catalana (1901), de la Fonètica semític-catalana (1903), de la Gramàtica preceptiva catalana (1905) i de Formació de la paraula catalana (1906).
Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae
(Catalunya, 1960)
Diccionari. Recull els mots llatins i romànics documentats en fonts catalanes dels segles IX, X i XI, amb llur etimologia, significació, referències documentals i derivats en el català actual.
Es publicà en fascicles i el dirigí el filòleg Joan Bastardas i Parera.
Gili i Gaya, Samuel
(Lleida, 16 febrer 1892 – Madrid, 8 maig 1976)
Filòleg i gramàtic. Pertanyé al grup d’educadors de l’Institut-Escola de Madrid. Col·laborà amb Menéndez Pidal en el Centro de Estudios Históricos.
És autor d’importants treballs sobre fonètica, sintaxi i lexicografia i ha fer valuoses edicions crítiques d’autors clàssics espanyols i catalans.
Membre de la Real Academia Española (1961) i membre corresponent de l’IEC.
Obres destacades: Diccionario de sinónimos, un estudi del parlar lleidatà, aparegut a Miscel·lània Alcover, 1932; Curso superior de sintaxis española (1943), Elementos de fonética general (1950), Tesoro lexicográfico 1492-1627 (volum 1, 1960), Estudios de lenguaje infantil (1974).
Fernández de Calderón i de Toledo, Antoni
(Barcelona, 1722 – 1791)
Advocat, filòleg i historiador. Baró de Santa María das Arenas. Estudià a Cervera, i fou superintendent de Zamora (1752-62).
El 1762 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on llegí treballs d’història, d’epigrafia i d’etimologia catalans.
Faluba, Kálmán
(Budapest, Hongria, 17 setembre 1941 – )
Catalanòfil. Llicenciat en filologia hispànica i italiana el 1965 a la universitat Eötvos Lorand de Budapest, hi exercí la docència.
Membre fundador de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, ha estat l’introductor dels estudis de català a Hongria (1971).
Ha publicat estudis de gramàtica històrica i ha promogut la traducció d’obres literàries entre el català i l’hongarès. És autor, juntament amb Károly Morvay, d’un diccionari català-hongarès (1990).
El 1993 rebé el premi Ramon Llull.
Dalmau i Gener, Delfí
(Figueres, Alt Empordà, 31 juliol 1891 – Barcelona, 15 abril 1965)
Pedagog i filòleg. El 1918 fundà el Liceu Dalmau a Barcelona, i a catorze poblacions catalanes més, que el 1940 passà a anomenar-se Institut Belpost, i es dedicà a l’ensenyament per correspondència. És el creador del mètode de taquigrafia internacional Dalmau.
Com a conferenciant i articulista (usà els pseudònims Llibertadà i Poli Glot), destacà per la defensa de l’esperanto i de la cultura catalana.
Fundador de “Clarisme” i col·laborador d'”Alt Empordà”, “La Nova Revista”, “Mirador” i “Antologia”.
Obres principals que escriví: Poliglotisme passiu (1936) i Aclariments lingüístics (1962).
Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Primer -1906-
(Barcelona, del 13 al 18 octubre 1906)
Congrés. Celebrat amb l’objectiu de defensar i d’estudiar la llengua catalana. En fou promotor i president el filòleg mallorquí Antoni Maria Alcover (iniciador del Diccionari català-valencià-balear). El congrés es dividí en tres seccions: la filologico-històrica, la literària i la social-jurídica.
S’hi van inscriure més de 3.000 congressistes, de formació heterogènia, units per l’amor a la llengua, i s’hi van presentar 61 comunicacions, entre els autors de les quals cal esmentar els estrangers B. Schädel, A. Morel-Fatio, R. Foulché-Delbosc, P.E. Guarnerio, J.-J. Saroïhandy i E. Vogel; el castellà R. Menéndez Pidal, i els catalans Pompeu Fabra, Antoni Rubió i Lluch, Jaume Massó i Torrents i Joan Alcover i Maspons.
Les sessions es van desenvolupar dins una atmosfera d’entusiasme, i malgrat el diletantisme d’alguna contribució, el congrés constituí una presa de consciència col·lectiva, assentà les bases d’un estudi científic del català i enfortí l’entitat del català dins el concert de la romanística.
Codina i Formosa, Joan Baptista
(Sabadell, Vallès Occidental, 16 abril 1860 – Barcelona, 11 febrer 1923)
Filòleg i eclesiàstic. Professor d’hebreu i de grec al seminari de Barcelona (1884-1905) i posteriorment prefecte d’estudis (1905-17). El 1889 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres.
Obres principals: Gramàtica hebrea, Efemérides para la historia del Seminario Conciliar de Barcelona (1908), el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Bones Lletres Antología sobre la profecía de Jeremías, i publicà una versió catalana medieval dels Ensenyaments de bona parleria de Brunet Llatí.
El 1906 va presentar, al Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l’obra Importància de l’ortografia: necessitat d’equilibrar l’element fònic amb l’etimològic, el qual tingué força ressò.
Castro Quesada, Américo
(Cantagallo, Brasil, 4 maig 1885 – Lloret de Mar, Selva, 25 juliol 1972)
Historiador, filòleg i crític literari. Estudià lleis i filosofia i lletres a Granada, i amplià estudis a la Sorbona (1905-07).
Ha tractat especialment de la convivència dels diversos pobles de la “constel·lació hispànica”, entre les que es destaquen La realidad histórica de España (1935-62), Origen, ser y existir de los españoles (1959) i De la edad conflictiva (1961).
Fou membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 