(Sabadell, Vallès Occidental, 1848 – Barcelona, 24 abril 1925)
Químic i farmacèutic. Realitzà investigacions importants relacionades amb la indústria tèxtil, sobretot de referents al desengreix per sulfur de carboni i l’eliminació de les impureses dels teixits de llana.
(Cardedeu, Vallès Oriental, 24 setembre 1790 – Barcelona, 22 novembre 1852)
Químic i farmacèutic. Descendent d’una família d’apotecaris de Cardedeu.
Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona i autor de diverses monografies científiques.
La família de Balvey llegà a Cardedeu l’arxiu, la biblioteca i una col·lecció de pots procedents de la farmàcia, amb que s’ha constituït el Museu Municipal Balvey.
(Barcelona, 13 gener 1892 – 20 novembre 1964)
Químic, farmacèutic i activista polític. La seva farmàcia serví per celebrar-hi reunions polítiques.
Fundador de la Societat d’Estudis Militars, fou empresonat el 1925, però la causa fou sobreseguda el 1927, i s’exilià a França.
Proclamada la República, fou cap de la guàrdia cívica de Francesc Macià.
El 1939 s’exilià a Cuba, d’on tornà el 1961.
(Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 15 agost 1777 – Barcelona, 1 juny 1857)
Químic i farmacèutic. Catedràtic del Col·legi de Farmàcia de Barcelona.
L’any 1802 va introduir el “roig d’Adrianòpolis“, per a la tinció del cotó, només usat, fins aleshores, a Turquia.
Escriví diverses monografies i fou un dels col·laboradors més importants del “Periódico de la Salut Pública de Cataluña” (1821).
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la Société Linnéenne, de París, i de la de Narbona.
Participà com a farmacèutic en la Guerra del Francès.
Exiliat a França a causa de la seva filiació borbònica, de retorn passà a Madrid i finalment a Barcelona.
(Barcelona, 1841 – 3 octubre 1928)
Doctor en farmàcia. Preparà unes pastilles per a la tos, molt populars, que li van permetre d’organitzar uns importants laboratoris farmacèutics (doctor Andreu).
Conferenciant i col·laborador als mitjans de comunicació de l’època. Fou president honorari de tots els col·legis farmacèutics d’Espanya.
També impulsà la urbanització de Sant Gervasi de Cassoles, a Barcelona, i de la muntanya del Tibidabo.
(Barcelona, 8 juny 1769 – 15 setembre 1843)
(o Ametller) Metge i cirurgià. Fill de Joan Ameller i Mestre. Exercí a l’hospital de Barcelona i prengué part en la campanya del Rosselló durant la Guerra Gran (1793-95).
Fou catedràtic de clínica a Salamanca i, els últims anys de la seva vida, director del Col·legi de Cirurgia de Barcelona.
Llegí el discurs inaugural de l’any 1839, Ventajas de los simultáneos conocimientos médicos y quirúrgicos que deben concurrir en el profesor de la ciencia de curar, i fou autor de nombroses memòries i de diversos llibres de text.
Fou germà seu Joan Ameller i Ros (Barcelona, segle XVIII – 1852) Farmacèutic. Publicà alguns estudis de farmàcia i de química.
(Barcelona, 1743 – 1824)
Farmacèutic. Professor de farmàcia, prengué part en els treballs de preparació d’una nova farmacopea catalana i fou un notable herboritzador de la flora de Montserrat.
Entre les seves comunicacions a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona cal esmentar les memòries sobre el magnetisme (1798) i els mitjans de purificar l’aigua (1803) i de purificar l’oli (1806).
Fou el pare d’Ignasi i de Joan Ameller i Ros.
(Tivissa, Ribera d’Ebre, 26 de febrer 1821 – Madrid, 15 octubre 1884)
Doctor en farmàcia. Catedràtic de química a la Universitat de Barcelona (1853) i d’història de la farmàcia a la de Madrid (1859).
Autor de treballs sobre l’anàlisi de l’arsènic i dels sulfurs i sobre qüestions botàniques i d’aigües minerals.
(Maó, Menorca, 4 juny 1795 – Barcelona, 20 maig 1833)
Doctor en farmàcia. Autor d’una Tabla toxicológica publicada a Barcelona el 1825 i d’un Tratado de la composición del agua, que ha romàs inèdit.
Dades dels Països Catalans 