Arxiu d'etiquetes: Europa

Julià, Pere

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV – Constantinoble, Turquia, 29 maig 1453)

Cònsol a Constantinoble. Presumpte personatge fictici que exercia el càrrec el 1453, quan la capital bizantina fou atacada per les forces turques de Mahomed II.

Assumí el comandament dels catalans que participaren a la defensa. Eren diversos mercaders, resident fixos o accidentals, i els mariners d’una nau que es trobava al port en produir-se l’atac.

Fou confiada als catalans la defensa del palau de Bucoleont.

Després de la caiguda de la ciutat, el 29 de maig, Pere Julià i diversos compatriotes foren escapçats.

Jaca, entrevista de

Deixa un comentari

(Jaca, Aragó, 1288)

Reunió entre Alfons II de Catalunya-Aragó i Eduard I d’Anglaterra. Celebrada per a resoldre els conflictes derivats de l’aliança general contra Catalunya per l’ocupació de Sicília.

Per tal de mantenir Castella a part, el rei català proclamà Alfons de la Cerda rei de Castella.

Els tractes per l’alliberament de Carles de Salern foren prosseguits en el pacte de Canfranc.

Instant, L’ -revista, 1918/19-

Deixa un comentari

(París, França, juliol 1918 – Barcelona, 1919)

Revista mensual. Fundada per J. Pérez-Jorba.

A París publicà vuit números i es traslladà a Barcelona, amb J. Millàs-Raurell com a redactor en cap, hi edità cinc números més.

Fou de caire literari d’avantguarda, amb textos en català i en francès.

Hi publicaren textos Salvat-Papasseit i Tristan Tzara, entre d’altres.

Humanitat, La -1944/?-

1 Resposta

(Montpeller, França, 1944 – segle XX)

Revista en català, continuació del diari del mateix nom.

Fou publicada algun temps a Montpeller per militants exiliats d’ERC entre els anys 1944 i 1948, i a Barcelona des del novembre de 1976, en què inicià una tercera època amb periodicitat trimestral, i bimestral el 1979, sempre com a portaveu d’ERC.

Hi figurà com a editor individual Heribert Barrera.

Guiu I d’Albon

Deixa un comentari

(Albon, França, segle XI)

Comte d’Albon. Es casà amb Agnès de Barcelona, filla de Ramon Berenguer I de Barcelona.

Tinguereun un fill, potser el nebot que Ramon Berenguer II lliurà com a ostatge en els seus tractes amb al-Mu’tamid de Sevilla (1077), i combaté amb el Cid; fou ferit per aquest durant la seva breu estada a la cort comtal (1081).

Gènova, pacte de -1705-

9 Respostes

(Gènova, Itàlia, 20 juny 1705)

Tractat entre els representants de Catalunya, Antoni de Peguera i d’Aimeric i Domènec Perera, i el plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crowe.

Aquest tractat segellava l’aliança de Catalunya amb Anglaterra pel qual aquesta nació es comprometia a desembarcar tropes per secundar l’alçament català a favor del rei-arxiduc Carles III.

Anglaterra es comprometia a fer respectar en tot cas les constitucions i les lleis de Catalunya.

Gènova, guerres contra

1 Resposta

(Gènova, Itàlia, 1323 – finals segle XV)

Enfrontaments entre la corona catalano-aragonesa i la república marinera de Gènova, degut a l’expansió que la primera havia assolit en els darrers anys del regnat de Jaume II de Catalunya-Aragó.

Els genovesos, que sempre havien estat enemics d’aquells que els podien fer la competència en la pràctica del comerç, ho havien de ser dels catalans, els quals trobaven en tots els mercats. Aquesta competència comercial i els mateixos afanys imperialistes de d’un i l’altra bàndol donarien lloc a una rivalitat que duraria quasi dos segles.

La causa fonamental que transformà aquesta rivalitat en guerra declarada fou la conquesta de Sardenya per part de Jaume II, atès que Gènova tenia grans interessos a l’illa.

La primera guerra entre Catalunya i Gènova es produí entre 1329 i 1336. La iniciativa partí dels consellers de Barcelona, que, juntament amb la ciutat de Palma de Mallorca, decidiren organitzar una poderosa armada. La intervenció d’Alfons el Benigne no tingué lloc fins al 1331. La pau se signà el 1336.

La segona guerra catalano-genovesa es produí en temps de Pere el Cerimoniós, entre 1351 i 1360, i la causa en fou també l’illa de Sardenya. Els genovesos s’aliaren amb Castella, i Catalunya, amb Venècia. Els genovesos foren vençuts a les batalles del Bòsfor (1352) i de l’Alguer (1353). Gènova llavors se sotmetè als Visconti de Milà. A començaments del segle XV, altra volta els genovesos foren derrotats

Durant el regnat d’Alfons el Magnànim es produí un altre episodi de la guerra per la supremacia del Mediterrani. La primera etapa fou durant 1420 i 1426. El Magnànim va renunciar a l’illa de Còrsega, a canvi de les bases de Portovenere i Lirici, al golf de Gènova. En l’etapa compresa entre 1435 i 1444, els catalans varen ésser derrotats a la batalla de Ponça (1435).

El 1454, Gènova fou assetjada per mar i per terra, i gràcies a la mort d’Alfons el Magnànim va ser alliberada. L’enfrontament, amb atacs corsaris, continuà fins al final del segle XV, i es debilità cada vegada més a causa de la decadència de Gènova.

Expansió mediterrània de Catalunya

Deixa un comentari

(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XV)

Política d’eixamplament territorial i comercial a la conca mediterrània.

Catalunya va iniciar la seva expansió mediterrània amb la conquesta de Mallorca (1229), gairebé contemporània a la de València (1238), Sicília (1282) i Sardenya (1321), que feren de la Corona una indiscutida potència marítima, en competència amb les ciutat-república d’Itàlia.

L’expansió a l’est va arribar fins a Atenes (1310) amb la campanya dels almogàvers, a més de Tunis i Alexandria, on s’establiren consolats de mar.

Més endavant, Alfons IV el Magnànim va conquerir Nàpols (1442-43), moment en què la situació va començar a canviar amb la invasió turca de Constantinoble (1453), que, seguida pel descobriment del Nou Món (1492), va fer girar els interessos econòmics cap a l’Atlàntic.

Còrsega, influència catalana a -1297/1435-

13 Respostes

(Còrsega, Itàlia, 1297 – 1435)

Període de sobirania de la corona catalano-aragonesa.

L’any 1297 el papa Bonifaci VIII concedí l’illa en feu a Jaume II de Catalunya, per compensar el retorn de Sicília als Anjou previst pel tractat d’Anagni (1295) (i que després no fou complert).

Jaume II formà un grup filocatalà que col·laborà també a la conquesta de Sardenya, i fou creat el càrrec de governador general de Còrsega.

Pere III de Catalunya provà d’obtenir Bonifacio i altres punts de Còrsega per via diplomàtica, sense èxit; el 1377 envià ajut al comte Arrigo della Rocca per tal de posar l’illa a les mans dels catalans.

Martí I l’Humà el visità personalment (1399) per posar en peu el partit filocatalà, en el qual figuraven també els germans Giovanni i Vincentello d’Istria, el darrer dels quals anà a Catalunya a cercar ajut (1404) i fou nomenat lloctinent de Còrsega; poc temps després, el príncep Martí li portà nous reforços, però els conflictes de Sardenya, impediren una acció definitiva.

En 1414-15, Vincentello d’Istria sollevà l’illa contra els genovesos, però no obtingué de Ferran I de Catalunya tot l’ajut que li calia.

Alfons IV el Magnànim rectificà l’actitud del seu pare: dirigí una expedició que prengué Calvi, però fracassà en el setge de Bonifacio (1420); la situació esdevingué crítica en ésser capturat i executat Vincentello pels genovesos (1434).

Un any més tard, en caure presoner el mateix Alfons IV a Ponça, hagué de renunciar als seus drets damunt Còrsega.

D’altra banda, el papa Eugeni IV declarà extingits els drets d’Alfons IV, i el papa Nicolau V els cedí als genovesos (1448).

Cefalú, tractat de -1285-

Deixa un comentari

(Cefalú, Palerm, Itàlia, 1285)

Pacte signat per Carles de Salern, presoner de Pere II el Gran, segons el qual el primer, a canvi del seu alliberament, renuncià a l’illa de Sicília a favor de Jaume, germà del futur Alfons II el Franc.

El pacte preveia, a més, el casament de Jaume amb una filla de Carles, i el de la infanta catalana Violant d’Aragó amb un dels fills d’aquest.

Carles fou obligat a ratificar-lo quan fou traslladat a Catalunya, però, no fou reconegut ni per França ni pel papa Honori IV, els quals no acceptaren la cessió de Sicília i hi adreçaren un nou atac (1286).