Arxiu d'etiquetes: escultors/es

Viladomat i Massanas, Josep

2 Respostes

(Manlleu, Osona, 23 març 1899 – les Escaldes-Engordany, Andorra, 2 juny 1989)

Escultor. Fou aprenent amb R. Atché i amb Borrell i Nicolau. Fou membre fundador del grup d’Els Evolucionistes (1917). La seva revelació pública fou una Maternitat presentada a l’Exposició d’Art de Barcelona del 1923. Viatjà per Itàlia i a París (1924).

Exposà individualment a Barcelona (Sala Parés) el 1929. És autor del Sant Francesc d’Assís de Montserrat, del monument a Fortuny a Reus i del monument a F.S. Pearson a Barcelona (1918), així com d’una de les escultures de la plaça de Catalunya de Barcelona (1929), d’altres al parc de Montjuïc i de l’allegoria de la República (1936) al monument barceloní a Pi i Margall (que el 1986 fou recuperada i instal·lada a la plaça Llucmajor de Barcelona).

Guanyà el premi Campeny d’escultura (1936) i el de l’Exposició Trimestral de Belles Arts organitzada pel ministeri d’instrucció pública el 1938 a Barcelona. Participà en la decoració de les conselleries de cultura i de finances de la Generalitat (1936-37).

Refugiat a Andorra, en tornar féu les figures de la font de la Rambla de Tarragona (1952), diversos passos de Setmana Santa, el monument a Raquel Meller (1966) al Paral·lel barceloní i el monument al P. Pere Camps a Saint Augustine, Florida (1975). També són obra seva l’estàtua eqüestre de Franco que hi hagué al castell de Montjuïc (1963), l’avi del Barça (1973-74) i part del monument que Barcelona dedicà a Pau Casals (1982).

Al marge del mediterranisme propi dels escultors de la seva generació a Catalunya, conreà un estil realista, que, si passà per etapes d’influència donatel·liana, es concretà més aviat en realitzacions d’un cert anecdotisme virtuosístic modernitzat.

Vidiella i Simó, Pere

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 1893 – 1975)

Escultor i dibuixant. Fill d’un advocat, estudià el batxillerat a Reus i començà la carrera de lleis a Barcelona, que abandonà tot seguit. Estigué en contacte amb l’escultor Llimona i amb Gaudí, i viatjà a París per completar la seva formació.

Fou l’introductor a Reus de la boxa, la gimnàstica i un dels de l’excursionisme científic.

Conreà la caricatura, de la qual arribà a fer exposicions, juntament amb el seu germà Ramon, signant respectivament Vidi & Vid. Fou catedràtic de dibuix a l’institut de Reus.

Com a escultor la seva obra és més aviat escassa. La seva peça més popular és la font del Nen de les Oques (1942), lligada a la tradició hel·lenística.

Vermell i Busquets, Lluís

1 Resposta

(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 10 novembre 1814 – Porto, Portugal, 5 maig 1881)

“el Pelegrí”  Pintor, miniaturista i escultor. Deixeble de Claudi Lorenzale a Llotja. Estudià també a Roma (1835), Nàpols (1839) i Florència. De nou a Catalunya el 1842, recorregué, fugint de la Jamància (1843), una bona part del país fent retrats en miniatura (Granollers, Terrassa, Sabadell i, després, Tarragona, Vic, Torelló, Girona, Banyoles, Figueres, etc), gènere en què fou el professional més destacat a la Catalunya del seu temps.

El 1855 s’instal·là a Sabadell, i després a Madrid, París i Portugal -on el 1871 fou publicada (a Braga) una Descripçäo do Sanctuario e Romeria de Nossa Senhora do Porto Alegre, fragment d’un ampli text seu referent als seus viatges-; tornà a Barcelona vers el 1865.

Home meticulós i detallista, datava i documentava els esbossos dels seus retrats. Hi ha obres seves al Museu d’Art Modern de Barcelona. Com a escultor treballà en materials molt diversos i es dedicà a la imatgeria religiosa i al retrat, sovint també en miniatura.

Vallmitjana i Vallès, Abel

3 Respostes

(Barcelona, 11 febrer 1910 – Arezzo, Itàlia, 21 febrer 1974)

Pintor, gravador i escultor. Fill de Juli Vallmitjana i Colomines, i germà de David.  Format a Bells Oficis i a l’École des Arts Décoratifs de París. Fou membre de l’ADLAN.

Se n’anà del país el 1938 a París i a Veneçuela, on s’interessà per la música popular i el folklore, tingué diversos càrrecs pedagògics i exercí una notable tasca de conferenciant.

Té escultures, pintures murals i mosaics d’importància a Caracas i a Maracaibo. Exposà individualment a París (1949), Los Angeles (1957), Londres (1965), Barcelona (Sala Adrià, 1971), etc.

Establert a Arezzo el 1957, hi crea el Museo Didattico d’Arte Contemporanea. Fou el promotor del grup artístic italo-català Intrarealisme (1967). Col·laborà en edicions de bibliòfil amb el seu amic Rafael Alberti.

Conreà un art eclèctic d’un figurativisme estilitzat, amb elements informalistes, i molt sovint de contingut simbòlic o testimonial. El Circulo Artistico d’Arezzo li dedicà una exposició-homenatge pòstuma el 1974.

Té obra a museus d’Anglaterra, França, Israel, els EUA, Veneçuela, l’Argentina, Itàlia i Barcelona (Museu d’Art Modern).

Fou el pare de l’urbanista Marta Vallmitjana i Alemany.

Vallmitjana i Barbany, Venanci

13 Respostes

(Barcelona, 1 abril 1830 – 3 setembre 1919)

Escultor. Fill de Felip Vallmitjana i germà d’Agapit i, com ell, deixeble de Damià Campeny. Col·laborà amb el seu germà en les escultures de l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona.

La culminació del seu art esdevingué amb la Trinitat, d’inspiració miquelangelesca, i el Naixement de Venus (parc de la Ciutadella). Sentí un gran interès per l’escultura vitrificada.

Fou professor i membre corresponent de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona. La seva producció fou molt extensa, i la seva influència, molt important. Deixebles seus foren Alentorn, Atché, Suñol, Llimona, etc. Fill seu fou el també escultor Venanci Vallmitjana i Abarca, així com també Agapit i August.

Vallmitjana i Barbany, Agapit

9 Respostes

(Barcelona, 24 març 1832 – 25 novembre 1905)

Escultor. Fill de Felip Vallmitjana. Fou deixeble de Damià Campeny a l’Escola de Llotja de Barcelona.

Col·laborà íntimament amb el seu germà Venanci, amb el qual féu quatre estàtues dels evangelistes i una altra de la Fe per a l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona (1854).

Obres personals són: Sant Joan de Déu, un Crist ajagut, etc.

Fou membre corresponent de les Acadèmies de Belles Arts de Barcelona i de San Fernando, de Madrid.

Torrents i Brunet, Damià

1 Resposta

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 13 setembre 1883 – 3 setembre 1965)

Escultor. Germà del pintor Martí Joan. Estudià al taller de Manuel Fuxà, a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i a París (1905).

El 1911 participà a la Sisena Exposició Internacional d’Art de Barcelona. Es dedicà, a més, a la caricatura amb influència dels dibuixants alemanys del “Simplicissimus”.

És autor d’un bust de l’arquitecte Josep Font i Gumà, col·locat (1923) tocant al castell de la Geltrú, a Vilanova, de la restauració del qual aquest fou promotor. El 1918 deixà quasi totalment l’escultura.

És també autor d’un llibre de poemes (L’hora viva).

Tarrach i Barrabia, Àngel

Deixa un comentari

(Barcelona, 24 agost 1898 – Cuernavaca, Mèxic, 1979)

Escultor. Fill de Josep Tarrach i Ruiz  (Catalunya, segle XIX – Barcelona, segle XX)  Marbrista. Féu treballs per a la cúpula de la catedral de Barcelona.

Format a Llotja, fou deixeble de Rafael Atché i més tard de Josep Clarà i Aristides Maillol. Estudià, posteriorment a Madrid i París. Formà part del grup de Les Arts i els Artistes. Féu diverses exposicions a Barcelona.

De la seva obra a Catalunya destaquen la font de la cruïlla de la Diagonal amb el carrer Bailèn (1923), l’estàtua del Míliu (1935), a la plaça de la Sagrada Família de Barcelona, retrats (Lluís Companys, 1933 i Josep M. de Sucre, 1936), el Monument a la República (1932) i els àngels de la tomba de Francesc Sampere a Sabadell. Obtingué medalles d’or a les exposicions espanyoles de 1931 i 1936.

El 1939, s’exilià a París, on fou associat del Salon des Indépendants i féu el Monument à la République d’Agde, i el 1942 se n’anà a Mèxic, on realitzà nombroses obres monumentals i retrats, entre les quals cal esmentar: Venus mexicana del Sans Souci (1944); Niños héroes del colegio militar (1947); El nacimiento de México (1963) a l’edifici del Partido Revolucionario Institucional de la ciutat de Mèxic; els bustos o estàtues d’Abraham Lincoln (1964) a Ciudad Juàrez, de Morelos (1969), al Museo Nacional de Historia del Castillo de Chapultepec, del General Làzaro Càrdenas (1971), de Benito Juàrez (1972) i Manos en oración (1973).

També realitzà un bust del poeta Josep M. de Sagarra per a l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona.

El 1978 féu un alt relleu en bronze que la reina Sofia d’Espanya oferí al poble de les Filipines.

Subirachs i Sitjar, Josep Maria

3 Respostes

(Barcelona, 11 març 1927 – 7 abril 2014)

Escultor, dibuixant i gravador. Format al taller d’Enric Casanovas, l’any 1951 anà a París (d’aquesta primera època és la seva Família Negra) i el 1954 a Bèlgica, on realitzà el monòlit Moises i La torre de Babel, entre altres obres.

Tornat a Barcelona, l’any 1958 començà una sèrie d’escultures abstractes considerades entre les millors de la seva obra (Mundet, 1957; Intimitat de la forma, 1958; Tekel, 1958; La torre, 1959, etc).

Ha treballat amb perícia tècnica tota mena de materials: ferro, ciment armat, pedra, fusta, terrissa, etc, als quals estampa el segell personal de donar vida plàstica a idees abstractes.

Posteriorment realitzà, entre altres obres, la decoració del santuari de la Virgen del Camino (Lleó, 1961), el monument a Monturiol (Barcelona, 1963), Impersonal (1966), la decoració del nou edifici de l’ajuntament de Barcelona, la porta de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1975-76), el monument a Ramon Llull a Montserrat (1977), el monument a la Generalitat de Catalunya a Cervera (1982), on monument per als Jocs Olímpics de Seül (1987) i el monument a Francesc Macià (1991), instal·lat a la plaça de Catalunya de Barcelona.

El 1986 firmà l’encàrrec de realitzar el conjunt escultòric de la façana de la Passió de la Sagrada Família de Barcelona, obra en la qual treballà des d’aleshores.

La seva obra, avantguardista alhora que popular i acostada al carrer, és una de les més significatives de l’escultura catalana contemporània.

Soriano-Montagut i Ferré, Innocenci

1 Resposta

(Amposta, Montsià, 21 abril 1893 – 22 novembre 1979)

Escultor. Format a Tortosa amb Ramon Sabaté i Agustí Querol, i a Barcelona en un taller d’imatgeria i a Llotja. Estudià també a Madrid, on el 1919 obtingué el premi extraordinari de dibuix artístic de l’Escuela de Bellas Artes.

Assolí, entre altres premis, la primera medalla de l’Exposición Nacional de Madrid (1932) -amb Tardor-, el premi Conde de Cartagena (1933) -gràcies al qual viatjà per Europa-, el primer premi al Concurso Nacional de Escultura (1936), el de l’Exposición Nacional de Salamanca (1944) i les medalles Julio Antonio i Agustí Querol.

Dirigí la Escuela de Artes y Oficios de Salamanca i fou catedràtic de modelatge a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1945-63).

Influïda per Julio Antonio, la seva escultura -simbolista, classicista, popularista o decorativista- juga sovint amb una certa estilització dels volums.