Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Soldevila i Zubiburu, Ferran

22 Respostes

(Barcelona, 24 octubre 1894 – 8 maig 1971)

Historiador i escriptor. Fill de Carles Maria Soldevila i Boixader i germà de Carles. Deixeble de Rubió i Lluch a la Universitat de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans, va llicenciar-se l’any 1915. Es doctorà a Madrid i l’any 1922 presentà la tesi La reina Maria, muller del Magnànim, premi Patxot 1924.

Membre del Cos d’Arxivers i Bibliotecaris, fou professor de llengua i literatura a Liverpool i Oxford, i d’història catalana als Estudis Universitaris Catalans i a la Universitat de Barcelona.

Col·laborà a “La Publicitat” i fou redactor i director de “Revista de Catalunya”. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Investigador especialitzat en l’edat mitjana, publicà estudis documentals sobre Bernat Metge, Pere II el Gran i Jaume I el Conqueridor, i és autor també de nombroses monografies històriques. Les seves obres principals són: Història de Catalunya (1934) i Historia de España (1952-59).

Estudià la història des d’un punt de vista liberal i la hispànica des de perspectives regionals, i dirigí una Història dels catalans. Altres obres històriques són Barcelona sense universitat (1938), Vida de Jaume I el Conqueridor (1958), Pere el Gran (1963) i El Compromís de Casp (1965).

Autor també de Els catalans i l’esperit bel·licós, l’edició definitiva de la qual fou publicada el 1966, Què cal saber de Catalunya (1968), Al llarg de la meva vida (1970), encapçalada amb Històries angleses, que ja havien estat editades el 1938 i el 1947, i que té com a cloenda el Dietari de la República i de la guerra civil.

Les seves produccions com a poeta, dramaturg i assagista han restat eclipsades per les històriques. Publicà els reculls de poemes Exili i Càntics de mar, d’amor i de mort (1916), l’obra de teatre poètic L’hostal de l’amor (1951) i les tragèdies llegendàries Matilde d’Anglaterra, estrenada el 1922 i publicada el 1923, i Guifre (1927). També és autor d’un llibre de Faules.

Soldevila i Zubiburu, Carles

10 Respostes

(Barcelona, 26 març 1892 – 10 gener 1967)

Escriptor i periodista. Fill de Carles Maria Soldevila i Boixader i germà de Ferran. Advocat, va ésser funcionari de la diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Durant la guerra civil i la immediata postguerra (1936-42) es va estar a París.

Col·laborà a la “Revista de Catalunya” i a “Mirador” i dirigí el magazin “D’Ací i d’Allà” (1924-36); a “La Publicitat” (i abans a “La Publicidad”) va fer cèlebre una col·laboració regular titulada Fulls de dietari (abans Hojas de dietario).

En el camp teatral, a més d’una comèdia costumista sobre l’ambient de la classe mitjana barcelonina, va escriure Civilitzats tanmateix (1921), Vacances reials (1923), Bola de neu (1926), Els milions de l’oncle (1927), L’escola de senyores (1930) i Leonor o el problema domèstic (1933), dins l’esquema de la comèdia burgesa europea.

Dins el gènere narratiu, va crear un tipus de novel·la psicològica que seguia la tècnica del retrat: L’abrandament (1917), Fanny (1930), Eva (1931), Valentina (1934) i la trilogia Els anys tèrbols, que, encetada amb l’optimisme relatiu de Moment musical (1936), continua l’intriga amorosa amb Bob és a París (1952) i acabà amb la desfeta col·lectiva de Papers de família (1960). En conjunt, es tracta de jocs de passions, de vegades a la manera de Maurois, on la presència femenina és un element decisiu. Moltes trames novel·lístiques pròpies va dur-les a les taules.

Les narracions breus foren reunides en les Obres Completes, sota els títols d’Històries barcelonines i d’Històries d’altres llocs.

Va dirigir una col·lecció important de literatura mundial en català (Biblioteca Univers), per a la qual va traduir el Càndid de Voltaire.

També va escriure literatura infantil, Lau o les aventures d’un aprenent de pilot (1926).

La vocació pedagògica el va dur a escriure uns opuscles de bon tracte social, L’home ben educat (1926), La dona ben educada (1926), amb el pseudònim Myself. La seva dedicació de lector pacient va destil·lar una guia de lectures, Què cal llegir (1928). Va publicar unes memòries, Del llum de gas al llum elèctric (1951).

Durant l’exili parisenc va escriure en francès, en col·laboració, una obra sobre el marquès de la Ensenada i el seu temps, i en tornar-ne, unes impressions, en castellà, titulades El París que yo he visto (1942).

A la postguerra hagué de guanyar-se la vida escrivint en castellà i fent encàrrecs editorials.

Gran divulgador i sintetitzador de la cultura, publicà algunes antologies il·lustrades d’una gran dignitat: Figura de Catalunya (1955), Barcelona vista pels seus artistes (1957) i Bellesa de Catalunya (1957).

Sindreu i Pons, Carles

3 Respostes

(Barcelona, 6 novembre 1900 – la Garriga, Vallès Oriental, 6 juliol 1974)

Escriptor. De jove escriví a “En Patufet” i després a “La Publicitat”, “Mirador”, “La Nau dels Esports”, “El Be Negre”, etc.

Fou un dels fundadors de l’ADLAN, dels “Amics del Circ” i col·laborador dels arquitectes renovadors del GATCPAC.

El seu gust per l’avantguarda es reflecteix en els poemes: Radiacions i poemes (1928), El claxón i el camí (1931) i Darrera el vidre (1934). Publicà també les novel·les El senyor Joanet del Guinardó (1954) i Les figures del pessebre de l’Ametlla del Vallès (1960).

Simó i Monllor, Isabel-Clara

1 Resposta

(Alcoi, Alcoià, 4 abril 1943 – Barcelona, 13 gener 2020)

Escriptora i periodista. Llicenciada en filosofia a la Universitat de València, exercí l’ensenyament a Bunyol, Figueres i Barcelona. Col·laboradora habitual en diaris i revistes, dirigí la revista “Canigó” del 1973 fins a la desaparició (1983).

Ha publicat els reculls de contes És quan miro que hi veig clar (1979, premi Víctor Català 1978), Bresca (1985), Alcoi-Nova York (1987), Històries perverses (1992, premi Serra d’Or de Narrativa), Spiritual (1993), Perfils cruels (1995) i Dones (1997).

És autora també de les novel·les Júlia (1983), Ídols (1985), T’estimo, Marta (1986), El Mossèn (1987, biografia novel·lada de J. Verdaguer), Els ulls de Clídice (1990), La salvatge (1993, premi Sant Jordi) i El professor de música (1998).

Siguan i Soler, Miquel

1 Resposta

(Barcelona, 2 maig 1918 – 8 maig 2010)

Psicòleg i escriptor. Fou professor de filosofia a Santander (1944-48) i de psicologia industrial a Madrid abans d’ingressar al CSIC el 1951. Des del 1962 fou catedràtic de psicologia a la Universitat de Barcelona, on propulsà la creació d’una facultat pròpia per a aquesta disciplina, independent de la de lletres.

Fou un dels fundadors de la psicologia moderna a l’estat espanyol i era una autoritat mundial en la psicolingüística. Impulsà uns seminaris sobre llengua i escola que germinaren en la política d’immersió lingüística del sistema educatiu català.

Com a investigador, s’ha consagrat a l’estudi de  l’adquisició del llenguatge, de temes psicolingüístics i de la relació entre llengua i educació.

Obres principals: La psicologia a Catalunya (1981), Metodologia per a l’estudi del llenguatge infantil (1985), Estudios sobre psicolingüística (1985) i Bilingualism and Education (1986); també escriví l’autobiografia La guerra als vint anys.

Doctor honoris causa per les universitats de Ginebra, Sevilla, País Basc i Autònoma de Barcelona.

Sierra i Fabra, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 26 juliol 1947 – )

Escriptor i periodista. És autor d’una abundant i variada obra (més de 200 títols), la majoria de novel·la infantil i juvenil, i conrea també la ciència-ficció, la novel·la negra i l’assaig.

També és un especialista en música, sobretot en ‘rock’, tema sobre el qual ha publicat Historia de la música rock (1981), Serrat (1988) i Gran enciclopedia del rock de la A a la Z (1993), i fou director del programa radiofònic “Mitjans de música rock”.

Els seus llibres mostren els conflictes de la realitat que ens envolta i també la més allunyada i aborda amb vehemència i compromís els temes més durs de l’actualitat.

Entre la seva producció, cal esmentar Històries sorprenents (1989), Un llibre monstruós (premi El Vaixell de Vapor 1990), El temps de l’oblit (premi Columna Jove 1993), Banda sonora (1994), Mai no serem estrelles del rock (1995), Concert en Sol Major (premi  Joaquim Ruyra 1996), Camp de maduixes (1997), Les històries perdudes (premi El Vaixell de Vapor 1998), L’or dels déus (premi Columna Jove 1998), Flashback (1998), El vol del drac (1999), Jara (1999) i Adormit sobre els miralls (2000).

Ha estat traduït a més de vint idiomes.

Enllaç web: Sierra i Fabra

Serrallonga i Morer, Segimon

Deixa un comentari

(Torelló, Osona, 12 desembre 1930 – Badalona, Barcelonès, 10 abril 2002)

Escriptor. Ha estudiat filosofia, teologia, filologia clàssica i filologia catalana, i fou professor universitari.

Com a poeta ha recollit el conjunt de la seva poesia a Poemes 1950-1975 (1979, premi Crítica Serra d’Or 1980). Ha publicat diversos estudis sobre Verdaguer i fou un dels responsables de la publicació “Reduccions”, revista de poesia.

Ha fet diverses traduccions i fou director de la biblioteca de la Universitat de Vic. El 2000 fou nomenat soci d’honor del Centre Català del Pen Club.

Serrahima i Bofill, Maurici

4 Respostes

(Barcelona, 14 juny 1902 – 8 abril 1979)

Escriptor i polític. Fill de Lluís Serrahima i Camín i germà de Joan, Alfons i Rafael. Continuà la tradició jurídica de la famìlia. S’inicià col·laborant a “El Matí”, es relacionà amb Mounier i pertanyé a Unió Democràtica de Catalunya (1932), a través de la qual treballà durant la guerra per ajudar els sacerdots perseguits, amb diners que enviava el cardenal Vidal i Barraquer.

S’exilià el 1939 i, en tornar, aviat fou un dels promotors de la renaixença cultural i política clandestines. Relacionat amb el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (1945-52), promogué “Miramar”, grup clandestí de difusió cultural (1945).

Novel·lista d’intenció psicològica, va publicar El principi de Felip Lafont (1934), Després (1951), Estimat senyor fiscal (1955) i els contes El seductor devot (1937) i Petit món enfebrat (1947). Com a assaigsta i teòric cal esmentar Assaig sobre la novel·la (1934), La crisi de la ficció (1965), Sobre llegir i escriure (1966), El fet de creure (1967), sobre el seu compromís religiós, i Dotze mestres (1972).

Un testimoniatge excepcional és el seu dietari sobre la postguerra Del passat quan era present (1972 i 1974), a més de Coneixences (1976), retrats literaris.

Fou el pare de l’escriptor Lluís Serrahima i Villavecchia.

Serra i Boldú, Valeri

3 Respostes

(Castellserà, Urgell, 7 juliol 1875 – Barcelona, 23 juny 1938)

Folklorista. Estudià dret a Barcelona, carrera que acabà l’any 1893. Juntament amb Jacint Verdaguer, fundà i publicà la revista “La Veu del Montseny” i col·laborà a “Lo Teatro Regional”. Retirat a la comarca de l’Urgell, es dedicà al conreu de la terra, alhora que es dedicava a recopilar el folklore.

Dirigí durant deu anys el setmanari agrícola “Lo Pla d’Urgell”, a les planes del qual publicà Lo Calendari Folklòric d’Urgell. Col·laborà a “La Renaixensa”, a “La Veu de Catalunya” i a “D’Ací i d’Allà”, fou redactor de “La Vanguardia” i del “Diario de Barcelona” i fundà l'”Arxiu de Tradicions Populars”.

Autor de biografies i d’estudis folklòrics, tasca a la qual es dedicà durant tot el primer terç del segle XX. Obres principals: Cançons de ronda (1899), Culte popular a la Mare de Déu (1903), Cançons de pandero (1907), Calendari folklòric d’Urgell (1915) i Rondalles meravelloses (1924), destinades als infants. A més, en edició de luxe, Llibre d’or del rosari a Catalunya (1925) i Rondalles populars (1932-33).

La seva amistat amb Jacint Verdaguer el dugué a escriure llibres biogràfics i de memòries sobre aquest, com Jacint Verdaguer. Records dels set anys darrers de la seva vida i Biografia de Mn. Jacint Verdaguer.

Sensat i Vila, Rosa

5 Respostes

(el Masnou, Maresme, 17 juny 1873 – Barcelona, 1 octubre 1961)

Mestra. Després d’estudiar a l’Institut Rousseau de Ginebra i de conèixer nombroses escoles noves europees, desenvolupà a Catalunya una important tasca, tant a nivell de divulgació dels nous corrents i experiències, com, i molt especialment, per la seva capacitat d’organització de centres escolars.

Pel que fa a la seva actuació com a mestra, cal assenyalar la direcció de l’Escola del Bosc de l’ajuntament de Barcelona (1914-30) i la del Grup Escolar Milà i Fontanals del Patronat Escolar (1930-39); féu cursos i conferències als estudis normals de la Mancomunitat i a les escoles d’estiu i a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona.

Participà en diversos congressos: I Congrés Nacional d’Ensenyament Primari (1909), a Barcelona, III Congrès International d’Enseignement Menager (París, 1922) i al Congrès des Écoles Nouvelles (Niça, 1932).

Les seves publicacions, fonamentalment relacionades amb l’ensenyament domèstic, són: Rapport presenté au III Congrès International d’Enseignement Menager (1922), Les ciències en la vida de la llar (1923), Cómo se enseña la economía doméstica (1927) i Hacia la nueva escuela (1934).

El 1965 hom donà el seu nom a l’Escola de Mestres Rosa Sensat.