Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Senillosa, Felip

Deixa un comentari

(Barcelona, 26 maig 1790 – Buenos Aires, Argentina, 20 abril 1858)

Escriptor i matemàtic. De família barcelonina, estudià a Alcalá de Henares. El 1808 fugí de la invasió napoleònica i es refugià a Saragossa, on lluità en la defensa de la ciutat. Pres pels francesos, fou deportat, el 1809, a França, on estudià enginyeria, s’incorporà a l’exércit francès al servei de Napoleó i lluità contra els prussians (1813).

Posteriorment es traslladà a Londres, on fou membre de la Royal Geographic Society i conegué els polítics independentistes argentins Manuel Belgrano i Bernardino Rivadavia, que Ii aconsellaren d’anar a l’Argentina. El 1816 s’establí a Buenos Aires, on exercí com a enginyer militar.

Passat un temps gaudí d’un gran prestigi en el seu camp i fou nomenat director de l’Academia de Matemàtiques. Projectà la construcció de les esglésies de San José de Flores, Guardia de Luján i Chascomús i la segona torre de San Ignacio de Buenos Aires. Féu també els projectes de diversos edificis per al dictador Juan Manuel de Rosas al barri de Palermo (Buenos Aires), canals de navegació i els murs de contenció del riu.

Esdevingut amic personal del dictador argentí, fou diputat federal de la província de Buenos Aires, encara que, políticament, mantingué sovint una posició independent.

Afeccionat a escriure, fou un prolífic col·laborador en nombroses publicacions, com als diaris “El Argos” i “La Abeja Argentina”. Publicà Gramática española, Plan de Educación (1817), Tratado elemental de Aritmética (1818), Ilustración sobre las causas de nuestra anarquía y modo de evitarla (1820) i Programa de un curso de Geometría (1825).

Cal destacar el seu treball com a president del departament topogràfic i estadístic de la província de Buenos Aires en la definició de la frontera sud.

Sempau i Barril, Ramon

2 Respostes
(Barcelona, 21 febrer 1868 – 22 gener 1910) Escriptor i periodista. Formà part de la Colla del Foc Nou i de l’equip de redacció d’“El Diluvio”. En iniciar-se el procés de Montjuïc, hagué de fugir a França (1896-97). De tornada, atemptà el 3 de setembre de 1897 contra Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l’anarquisme i principal responsable de les tortures del procés de Montjuïc. Fou empresonat i jutjat militarment abans de passar a la jurisdicció civil, que l’absolgué. Escriví llavors Los victimarios. Notas relativas al proceso de Montjuich (1900) i la novel·la Esclavas del oro (Trata de blancas) (1902). Posteriorment col·laborà a “Occitània” (Tolosa 1905).

Sarsanedas i Vives, Jordi

6 Respostes

(Barcelona, 3 setembre 1924 – 16 novembre 2006)

Escriptor i activista cultural. Fill del lacador Ramon Sarsanedas i Oriol. Pertanyent a la generació de poetes de postguerra.

Debutà amb la publicació del llibre A trenc de sorra (1948). Aquesta obra i les composicions aplegades més tard sota el títol Vuit poetes (1952) seguien un nou corrent de poesia que, a través d’algunes reminiscències avantguardistes, trencaven els models post-simbolistes conreats a Catalunya fins a la dècada de 1950.

De la seva obra narrativa cal esmentar els reculls de contes, d’arrel surrealista, però amb un component autobiogràfic. Ha conreat també la novel·la i el conte infantil.

President del Pen Club Català des del 1983 i degà de la Institució de les Lletres Catalanes des del 1988, fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1994.

Sarsanedas i Picas, Oleguer

Deixa un comentari

(Glasgow, Escòcia, 31 març 1950 – )

Escriptor. Fill de l’escriptor Jordi Sarsanedas i Vives, es llicencià en ciències polítiques a la Universitat d’Oxford. Ha col·laborat a “Serra d’Or”, a “Set Dies” i l'”Avui”.

El 1978 fou nomenat cap del Servei d’Informació i Promoció de la Joventut del Departament d’Ensenyament i Cultura de la Generalitat provisional de Catalunya. Posteriorment treballà a Difusora International, empresa vinculada a l’editorial Seix Barral.

L’any 1983 s’incorporà a les Emissores de la Generalitat, d’on fou cap de programes especials i director de relacions internacionals, i dirigí el projecte i la posada en marxa de Catalunya Música.

El 1988 fou nomenat subdirector de l’àrea de programes de Televisió de Catalunya, de la qual fou director de Programes (1990-1996). Posteriorment, fou director editorial d’Editorial Planeta-Llibreries i director de Continguts del grup Mediapro.

El 2001 s’incorporà al Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004 com a director de Programació, portaveu i responsable de les relacions amb els mitjans de comunicació.

El 2005 fou nomenat director de Catalunya Ràdio, càrrec en el qual fou confirmat al mai/2008 però substituït al jun/2009 per Ramon Mateu, i passà a ocupar el càrrec de responsable de les noves plataformes tecnològiques de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals fins a l’abr/2011.

Com a escriptor és autor de les obres de narrativa Tots els ocells del món (premi Puig i Llensa 1975), L’encanteri (1974), L’art de l’impossible (1991) i La síndrome de Pearson (1991).

Li ha estat concedit el títol de Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres del govern francès (1991).

Sampedro Sáez, José Luis

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 febrer 1917 – Madrid, 8 abril 2013)

Economista i escriptor. Ha estat assessor del ministeri de comerç (1951-57) i del d’hisenda (1957-62). El 1952 obtingué la càtedra d’estructura econòmica a la Universidad de Madrid, que ocupà fins a la seva jubilació el 1987. El 1977 fou nomenat senador per designació reial.

Entre les seves obres econòmiques destaquen Realidad económica y análisis estructural (1959), Fuerzas económicas de nuestro tiempo (1967) i Estructura económica (1969), en col·laboració amb R. Martínez Cortina. Ha destacat també com a novel·lista: Congreso en Estocolmo (1952), El río que nos lleva (1962), El caballo desnudo (1970), Octubre, octubre (1981), La sonrisa etrusca (1985), La vieja sirena (1990), Mar de fondo (1993) i Fronteras (1996). Fou membre de la Real Academia Española des del 1990.

Salvat i Ferré, Ricard

8 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre, 17 agost 1934 – Barcelona, 24 març 2009)

Director teatral i escriptor. Llicenciat en filosofia i doctor en filologia hispànica. Com a universitari s’inicià en el teatre a través de l’Agrupació de Teatre Experimental.

Fou un dels fundadors del Teatre Viu (1956) i creà el 1960 l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i el 1966 una companyia professional, ha través de les quals ha estat un promotor i un innovador excepcional. Ha fet amb èxit diversos muntatges sobre obres d’Espriu, especialment Ronda de mort a Sinera.

Ha escrit diversos llibres de teoria teatral: El teatre contemporani (1966), Escrits per al teatre (1990), etc; i d’història del teatre: Adrià Gual i la seva època (1970), L’espectacle del XIX a Catalunya (1980) i Il teatro spagnolo del franchismo alla democrazia (1990).

Com a novel·lista ha publicat Els espies (1959), Mort d’home (1961), Nord enllà (1962) i La cafetera (1963).

Saltor i Soler, Octavi

4 Respostes

(Barcelona, 28 març 1902 – 2 abril 1982)

Escriptor i polític. Fill de l’enginyer Octavi Saltor i Lavall.

Col·laborador i crític de “La Revista” i de “La Veu de Catalunya” (1923-24), i també de la “Revista de Poesia”. Secretari de la Junta Permanent del II Congrés Universitari Català (1919). President de l’Associació Catalana d’Estudiants (1922). Regidor de la Lliga Regionalista per Barcelona.

Premi Pelfort d’història literària pel treball Les idees literàries en la Renaixença catalana (1934). El 1935 va passar a formar part del consell directiu dels Jocs Florals de Barcelona. Membre numerari de les Acadèmies de Bones Lletres i de Jurisprudència i Legislació de Barcelona.

Publicà poemes simbolistes: Cendra votiva (1952), Port-Salvi (1955) i El rescat diví (1960).

Es distingí per la seva brillant fecunditat oratòria.

Sales i Vallès, Joan

6 Respostes

(Barcelona, 19 novembre 1912 – 12 novembre 1983)

Escriptor i editor. Germà de Francesc d’Assís. Havia pertangut al Bloc Obrer i Camperol. Va participar a la guerra civil des del bàndol republicà, on fou oficial.

Del 1939 al 1948 va estat exiliat, successivament, a París, Santo Domingo i Mèxic, on fou un dels promotors de “Quaderns de l’Exili”. A Barcelona treballà d’editor, essent l’ànima del Club dels Novel·listes.

És autor de la novel·la Incerta glòria (1956, ampliada el 1969), premi Ramon Llull; la crítica l’ha considerada molt important per la vàlua intrínseca narrativa i creadora i com a testimoniatge de la guerra civil també des d’un vessant de confessió religiosa, constantment catòlica.

Adaptà el Tirant lo Blanc per als infants (1954) i per al teatre (1958). Publicà un llibre de poemes, melangiós i simbolista, Viatge d’un moribund (1952), i traduí Dostoievski, Kazantzakis i Maurois al català.

El 1976 publicà un extraordinari i extens testimoniatge de la guerra i de l’exili: Cartes a Màrius Torres, del qual es féu una selecció el 1986 amb el nom Cartes de la guerra.

Fou el pare de la historiadora Núria Sales i Folch.

Sales i Coderch, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 5 agost 1947 – 16 abril 1995)

Escriptor. Es llicencià en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona i fou professor de llengua i literatura de batxillerat.

El 1981 guanyà el premi Víctor Català amb el recull de narracions Les alveolars a la Romània i després s’especialitzà en narrativa infantil i juvenil: Les cartes de la Mila (premi Vaixell de Vapor 1985), Escrit a l’ordinador (finalista del premi Gran Angular 1990), etc. També conreà la narrativa per a adults.

Guanyà el premi Baldiri Reixac amb una programació de literatura universal per a cursos de BUP i el premi al millor programa de ràdio el 1983 per “Pati de lletres”.

També traduí diversos autors italians i dirigí les col·leccions “L’Odissea” (Empúries) i “El Brot Jove” (Pòrtic).

Sagarra i de Castellarnau, Josep Maria de

49 Respostes

(Barcelona, 5 març 1894 – 27 setembre 1961)

Escriptor. Fill de l’historiador Ferran de Sagarra i de Siscar i germà d’Ignasi. Llicenciat en dret (1914) a Barcelona, es traslladà a Madrid per seguir la carrera diplomàtica, que mai no arribaria a acabar.

De jove sentí ja una gran atracció per la poesia, fonamentada per l’amistat que l’unia amb alguns poetes catalans, com Joan Maragall, Joan Alcover, Josep Carner i Costa i Llobera. Havent guanyat el 1913 l’englantina als Jocs Florals de Barcelona, l’any següent publicava el Primer llibre de poemes.

Adscrit a uns corrents tradicionals renovats pel seu do imaginatiu, lingüístic i fins èpic, la seva poesia versa sobre temes religiosos, paisatge, amor i pàtria, que canta a un ritme festiu revestit de fina oratòria.

Tota la seva obra poètica oscil·la entre un simbolisme amorós i el gust per les coses de la terra (Cançons d’abril i de novembre, 1918; Poemes i cançons, 1922; Cançons de rem i de vela, 1923; Cançons de totes les hores, 1925). D’altres títols, com El mal caçador (1916), El comte Arnau (1928) i El poema de Nadal (1931) són composicions de tema èpic basades en llegendes populars catalanes.

El valor de la seva lírica radica en les imatges vives i directes i en un llenguatge ric, plàstic, terral i popular, après per experiència personal. En una última etapa adoptà un to més escèptic: Àncores i estrelles (1936) i Entre l’equador i els tròpics (1945).

L’amistat amb el dramaturg Ignasi Iglésias l’impulsà també a escriure teatre, gènere que cultivà des d’una posició inicial poeticomodernista. Valent-se de temes rurals, crea uns personatges esquerps, en consonància amb la psicologia dels poemes. La primera obra que va escriure fou Rondalla d’esparvers (1918), poema dramàtic. Més endavant seguiren altres peces inspirades en temes populars, com L’estudiant i la pubilla (1920), El foc de les ginesteres (1920), Les veus de la terra (1923) i El matrimoni Senet (1924).

En uns moments en què la complexitat del món modern implica una renovació total de les formes escèniques, Sagarra es manté i insisteix en uns certs motlles tradicionals; el fet mateix de situar l’acció en èpoques anteriors confereix a les seves obres un to volgudament anacrònic. Són representatives d’aquesta etapa Marçal Prior (1926), Les llàgrimes d’Angelina (1928), La filla del Carmesí (1929), La corona d’espines (1930) i L’hostal de la Glòria (1931).

Donà una nova orientació al seu teatre a partir de La fortuna de Sílvia (1947), escrita en una prosa expressiva i poemàtica, en la qual l’ambient i el llenguatge s’adapten a l’època; cal situar també dins la mateixa línia Galatea (1948). Però Amb les vinyes del Priorat (1950) i L’hereu i la forastera (1949) tornà als temes tradicionals, en els quals va esdevenir el representant del teatre català de postguerra. Darreres obres seves són La ferida lluminosa (1954), La paraula de foc (1956) i Soparem a casa (1960).

Com a novel·lista s’inicià amb Paulina Buxareu (1919) i destacà per la cruesa de la descripció dels costums de l’alta societat barcelonina, a Vida privada (1932). Són importants les seves traduccions en vers de La Divina Comèdia i del teatre de Shakespeare. El 1954 publicà les seves Memòries.

Cal remarcar la popularitat de Sagarra al carrer pels seus èxits com a dramaturg, per la divulgació d’alguns dels seus poemes o obres –El poema de Nadal (1931)- i per la seva tasca periodística, recollida a Cafè, copa i puro (1930) i L’aperitiu (1937).

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1942, en presidí la secció filològica el 1959.

Fou el pare del també escriptor Joan de Sagarra i Devesa.