Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Vayreda i Vila, Marià

5 Respostes

(Olot, Garrotxa, 14 octubre 1853 – 6 febrer 1903)

Pintor i escriptor. Germà d’Estanislau. Amb el seu germà Joaquim, fundà el Cercle Artístic d’Olot i l’Institut Olotí. Fou col·laborador de diverses publicacions locals com “L’Olotí” i “Sang Nova”, i a “La Veu de Catalunya”.

Com a pintor, s’especialitzà en la figura humana, a diferència del tradicional paisatgisme de l’escola olotina.

Escriptor d’estil realista i vigorós, els quadres muntanyencs donen relleu al llibre Records de la darrera carlinada (1898), testimoni de la guerra carlina, i a les novel·les Sang nova (1900) i La punyalada (1904), la seva obra més important i que narra la fi d’un individu en l’àmbit del bandolerisme posterior a les guerres carlines.

Signava Marian Vayreda.

Thibaut i Comelade, Eliana

Deixa un comentari

(Rigardà, Conflent, 1928 – )

Escriptora. Professora d’ensenyament tècnic teòric, s’ha especialitzat en higiene de l’alimentació i en cuina casolana, disciplines en què ha assolit notorietat internacional, i ha contribuït a la divulgació de la cuina catalana a Europa.

Col·labora en “Der Feinsmäcker”, “Sant Joan i Barres”, “Truc” i “Sud”, entre d’altres.

Ha publicat Technologie et hygiène alimentaire (1964), Alimentació racional del cos humà (1973), Sachez vous nourrir (1977), La ration de la femme enceinte (1979), 365 menus équilibrés (1979), Com nodrir-se (1982), etc., en el camp de la dietètica.

En el de la divulgació gastronòmica ha publicat, entre d’altres, Cuina rossellonesa i de la Costa Brava (1968), De la Costa Brava au Canigó (1971), La cuina catalana del Rosselló i els seus vins (1984), Les coques catalanes (1996) i La cuina dels Països Catalans: reflex d’una societat (2001).

El 2009 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.

Tharrats i Vidal, Joan Josep

2 Respostes

(Girona, 5 març 1918 – Barcelona, 4 juliol 2001)

Pintor i escriptor d’art. Fill de Josep Tharrats i Vilà. La seva formació, més literària que no pas artística, s’inicià a Besiers (França). L’any 1935 es traslladà a Barcelona, on ingressà a l’Escola Massana. A partir del 1945 freqüentà el Cercle Maillol de l’Institut Francès.

Amb Cuixart, Ponç i Tàpies fundà el grup Dau al Set, i la revista del mateix nom, de la qual va ésser editor i animador durant els vuit anys que es va publicar (1948-56).

Exposà per primer cop individualment a la galeria barcelonina El Jardín el 1950. Des d’aleshores ha exposat arreu del món, i ha estat invitat en dues ocasions al concurs internacional de Pittsburgh, quatre a la Biennal de Venècia, a la de Sâo Paulo i a la de Tòquio.

La seva contribució a la pintura abstracta catalana, dins el corrent de l’informalisme, ha estat essencial. S’ha distingit també en d’altres vessants artístics: pintura mural (església de les Llars Mundet, Barcelona), mosaic (Mirador de l’Alcalde, Barcelona), joieria, figurins i decoracions teatrals, dissenys per a la moda, vitralls, etc.

La seva obra és representada a més de cinquanta museus d’art modern d’arreu del món.

Terradas i Pulí, Abdó

6 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 16 juny 1812 – Medina Sidonia, Andalusia, 1 maig 1856)

Polític i escriptor. Demòcrata republicà, fou un dels introductors a Catalunya del socialisme utòpic. Escrivia al periòdic “El Republicano”, des del qual enardia les masses obreres amb projectes de revolució política i social; hi publicà molts dels seus versos satírics prorepublicans, com el famós himne La Campana.

El seu estil popular i directe va contribuir d’allò més a preparar els esperits per a la revolta de novembre de 1842 contra Espartero; aquest mateix any fou elegit alcalde de Figueres, però en fou destituït per no haver jurat fidelitat a Espartero. Fou desterrat i anà a Perpinyà i a París, on constituí una Junta Democràtica.

L’agost de 1843, en plena eufòria del moviment centralista, proclamà la república a Figueres per primera vegada a Espanya, però no tingué cap conseqüència. Fou empresonat el 1842 i desterrat diverses vegades.

El seu pensament exercí una influència notable sobre la classe obrera barcelonina de la primera meitat del segle XIX i se’l pot considerar com el primer republicà federal català important.

Fou un dels iniciadors de la Renaixença; va escriure en català i en castellà, i va traduir a aquesta llengua obres de l’ideòleg comunista Cabet.

Seguint la tradició popular i revolucionària de Josep Robrenyo, estrenà i publicà amb gran èxit la sàtira de la monarquia absoluta Lo Rei Micomicó (1838), una de les millors comèdies polítiques del segle XIX. Malgrat el simbolisme, l’obra és demolidora contra la monarquia. Publicà la novel·la Recuerdos de la Esplanada.

Teixidor i Comes, Joan

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 8 abril 1913 – Barcelona, 10 gener 1992)

Escriptor i editor. Fundador de “Quaderns de Poesia” i de l’equip inicial de la revista “Destino”. Col·laborà a “Mirador” i “La Publicitat”.

Va publicar Poemes (1932), L’aventura fràgil (1937), Camí dels dies (1948), El Príncep (1954), Per aquest misteri (1962) i la poesia completa: Una veu et crida (1969), completada el 1989 amb Fluvià. El 1978 publicà el recull de proses poètiques Un cel blavíssim.

Excel·lent crític literari i artístic, publicà també Entre les lletres i les arts (1957) i Cinc poetes (1969). A més de diversos llibres de viatges, és autor dels dietaris Tot apuntat (1981) i Apunts encara (1987).

Tate, Robert Brian

1 Resposta

(Belfast, Irlanda del Nord, 27 desembre 1921 – Nottingham, Anglaterra, 21 febrer 2011)

Hispanista i catalanista. Deixeble d’I. González i Llubera a la Universitat de Belfast, es llicencià el 1948 i investigà a Catalunya (1948-49) sota la direcció de J. Rubió. Exercí la docència a les universitats de Manchester, Belfast i Nottingham, a més de professor visitant a diverses universitats nord-americanes.

El seu estudi de la vida de Joan Margarit i de Pau, publicat en anglès el 1954 amb el títol de Joan Margarit i Pau, a “Biographical Study”, sortí en una versió catalana, ampliada i revisada, el 1976. Publicà també Ensayos sobre la historiagrafía peninsular del siglo XV (1970). Especialitzat en historiografia peninsular, publicà diversos treballs i edicions crítiques de texts medievals castellans.

Membre fundador de l’Anglo-Catalan Society, fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1962), de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1980) i de la Royal Historical Society (1990). Fou cofundador de l’Association of Hispanists of Great Britain and Ireland (1984), que presidí durant un any.

El 1995 li fou atorgat el premi Catalònia i l’any 2004 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Girona.

L’any 2002 féu donació a la Universitat de Girona de la seva correspondència acadèmica i del miler de volums relacionats amb la seva recerca sobre Joan Margarit i de Pau.

Sureda i Blanes, Josep

1 Resposta

(Artà, Mallorca, 23 juny 1890 – Barcelona, 26 maig 1984)

Químic i escriptor. Doctor en farmàcia; va estudiar a Munic i a Zuric. Dirigí fàbriques importants i fou autor de molts treballs d’ínvestigació química.

Humanista, va escriure, sobretot, assaigs històrics, en una prosa rica i suggestiva. Així, El paisatge d’Artà (1931), Goethe i la química (1932), La creació científica (1933), Chopin a Mallorca (1954), Vacunació científica (1963), Pau Piferrer a Mallorca (1966) i Orfila i la seva època (1969), obra premiada per la Reial Acadèmia de Medicina de Palma de Mallorca, i darrerament, Petites històries (1971) i Històries aldanes (1976).

Fou el pare de l’economista Josep Lluís Sureda i Carrion.

Suñé i Molist, Lluís

2 Respostes

(Barcelona, 11 gener 1852 – 5 desembre 1914)

Metge i escriptor. Juntament amb Esquerdó i Farreras, fundà el “Laboratori”, centre d’investigació privat. Participà en diversos congressos internacionals i organitzà el congrés d’otologia celebrat a Barcelona el 1899.

Fundà les revistes “La Gaceta Médica Catalana” i “La Higiene para Todos” i fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Entre els seus treballs científics cal esmentar La otorrea en general y su tratamiento, Higiene del espíritu i El hipnotismo en otología.

Amb el pseudònim d’Emili Solà publicà la novel·la Misterios del hospital. A més va escriure Consells o aforismes, en vers català, i diverses poesies festives i satíriques.

Fou el pare de Lluís Suñé i Medan.

Sorribas i Roig, Sebastià

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 novembre 1928 – 6 desembre 2007)

Escriptor. Especialitzat en llibre juvenil, ha publicat El zoo d’en Pitus (1966), traduït al castellà i al danès, Festival al barri d’en Pitus (1969), Viatge al país dels lacets (1969), Els astronautes del “Mussol” (1972), La cinquena gràcia de Collpelat (1984, premis Literatura Catalana i Crítica Serra d’Or), En Peret de Barcelona i la Mercè de Collpelat (1985), La vall del paradís (1986) i La Marina a Vilafruns (1987) i, en col·laboració amb Joan Ruiz i Calonja, Bon matí. Català a l’escola (1969).

També ha publicat diversos llibres de text i divulgatius, com Els almogàvers (1989), El Corpus de sang (1989), Francesc Macià i la Generalitat republicana (1989), Els bandolers als segles XVI i XVII (1990) i Els Remences (1990).

Solé i Tura, Jordi

2 Respostes

(Mollet del Vallès, Vallès Oriental, 23 maig 1930 – Barcelona, 4 desembre 2009)

Escriptor i polític. Llicenciat en dret el 1958 i professor adjunt de dret polític a la Universitat de Barcelona, fou expulsat de la universitat l’any 1966, però al cap d’uns quants anys s’hi reintegrà i hi assolí el deganat de la facultat de Dret.

Membre del PSUC, se’n separà i fou un dels dirigents de l’Organització Comunista d’Espanya (Bandera Roja), fins que l’any 1972 reingressà al PSUC amb una important fracció d’aquell partit.

Membre del Comitè Executiu del PSUC i del Comitè Central del PCE, fou elegit diputat (el 1977 i el 1979) i com a tal participà activament en la redacció de la Constitució Espanyola del 1978 i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979.

Elegit (1983) regidor a l’ajuntament de Barcelona pel PSUC, després se’n separà per acostar-se al PSC-PSOE; fou elegit diputat al Parlament de Catalunya dins la candidatura socialista (maig de 1988) i senador per designació autonòmica. Diputat al Congrés des del 1989, fou ministre de Cultura entre els anys 1991-93.

Ha escrit, entre altres llibres, Catalanisme i revolució burgesa (1967), Instituciones políticas y derecho constitucional, Introducción al régimen político español (1971), Ideari de Valentí Almirall (1974) i Autonomies, federalisme i autodeterminació (1987).