(Barcelona, 9 maig 1949 – )
Escriptor i filòsof. Catedràtic d’estètica i teoria de les arts a la Universitat Pompeu Fabra.
Els assaigs que ha escrit se centren fonamentalment en qüestions estètiques molt sovint relacionades amb l’època romàntica, com ara El héroe y el único (1982), El fin del mundo como obra de arte (1991), Sabiduria de la ilusión (1995) i Aventura. Una filosofía nómada (2000).
És col·laborador habitual del diari “El País”, com també autor de novel·la i poesia.
(Arenys de Mar, Maresme, 1832 – Barcelona, 1890)
Frare caputxí.
Edità una Flora oratoria seráfica catalana o sea sermones predicados por diversos oradores de la antigua provincia de Cataluña, antologia en quatre volums (1889), i algunes obres escrites del pare J. A. Catà de Calella.
(Arenys de Mar, Maresme, 1889 – Barcelona, 15 gener 1976)
(Josep Puig i Bosch) Escriptor i frare caputxí. La seva producció literària és molt extensa i comprèn una quarantena d’obres de poesia, teatre, narració, biografia, pietat, prosa literària i divulgació cultural.
Entre els quals destaquen: Nostres cançons (1916), Alba de Pasqua (1924), Nadal (1924), Camperola (1924), …el meu poble (1924), Poema pastoral (1925), Les eixides (1928), La Vall de Núria (1929), Els Germans de sant Francesc (1929), Cançons de Nadal i de Pasqua (1931), La nostra mar (1947), Primer llibre de goigs, Del camp i de la terra (1952), El pessebre de sant Francesc (1953), Santa Clara d’Assis (1956), El sol i la vida (1958) i La Vall sagrada de Núria (1961).
Són molt remarcables els seus estudis sobre goigs. N’ha publicat uns dos-cents de solts.
(Duesaigües, Baix Camp, 1764 – Barcelona, 1835)
Religiós franciscà i escriptor. D’ideologia absolutista lluità contra la política liberal, especialment a través d’escrits: Es absolutamente ilícito el juramento de fidelidad exigido a los españoles (1811), Representación de la Iglesia a las Cortes de Cádiz (1813), i el Diccionario crítico-serio (1813), en oposició al Diccionario crítico-burlesco de Bartolomé Gallardo.
El 1822 fou processat per conspirar a favor de la restauració del govern absolutista, però fugí a França, bé que en tornà poc temps després. En aquest període publicà, amb el pseudònim d’El Filósofo Arrinconado, una col·lecció de Cartas (1822-23), en defensa de la potestat eclesiàstica, dels ordes regulars, etc.
Escriví, a més, Los franciscanos de Cataluña (1833), interessant història de l’orde del 1808 al 1828.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 17 abril 1883 – Barcelona, 15 agost 1963)
Sacerdot i escriptor. Va fundar la Lliga del Bon Mot (1908) i emprà el pseudònim d’Ivon l’Escop.
Publicà La llengua catalana (1931) i La llengua de l’Església (1932), aplec documental per demostrar, a través dels decrets dels concilis de la Tarraconense, que cal usar la llengua catalana en els actes on sigui permesa la llengua vulgar.
Publicà també obres en castellà i L’exposició del dogma catòlic (1932), sèrie inacabada.
(Barcelona, 18 maig 1868 – 5 març 1916)
Religiosa clarissa. Professà al monestir de Pedralbes el 1889, i canvià el nom de Mercè pel d’Eulàlia.
Contribuí a la restauració de l’església i del sepulcre de la fundadora, la reina Elisenda de Montcada.
Publicà Fulls històrics del monestir de Pedralbes (1897), Vida de sant Josep Oriol (1909), Llegendari franciscà (1912); i deixà inèdita una biografia del cardenal Casañas, de la qual fou publicat un resum.
(Vic, Osona, vers 1730 – Barcelona, 1802)
(Antoni Alabau i Quingles) Trinitari descalç (1743). Visqué als convents de Vic, Barcelona i Saragossa del seu orde, del qual fou escriptor general.
Escriví Gran tragèdia de la Passió i mort de Jesucrist Nostre Senyor, que assolí un gran èxit de representacions populars i és el text primitiu de la coneguda Passió d’Olesa de Montserrat, on s’interpretà per primera vegada el 1795.
Publicà algun treball en castellà, com la Vida del Beato Miguel de los Santos, traduït més tard al català per ell mateix.
(Barcelona, 17 octubre 1832 – 15 gener 1875)
Escriptor en castellà i, esporàdicament, en català. Deixeble de Pau Piferrer, cursà estudis de dret, ocupà una modesta plaça a l’Archivo de Indias de Sevilla i, pare de família nombrosa, menà en general una vida difícil.
Concorregué a certàmens poètics diversos i deixà entre d’altres obres el llarg poema castellà La humana comedia (1871), i el recull Poesias (1875), on inclogué alguns dels seus poemes en català.
La seva poesia, en general de tema religiós, alterna els encerts de detall amb les caigudes i precipitacions.
(Barcelona, 5 agost 1805 – 27 desembre 1884)
Gramàtic i escriptor. Estudià en diferents centres de Barcelona i l’any 1840 substituí Antoni Bergnes de les Cases a la càtedra de francès de l’escola de comerç de la Junta de Comerç de Barcelona. Després fou catedràtic de l’institut provincial de segon ensenyament i fundà i dirigí altres centres docents.
Inicià la primera escola parroquial segons el sistema d’ensenyament mutu, la qual serví de model a les que més tard fundà l’ajuntament.
La major part de la seva producció són obres escrites en castellà i en francès sobre qüestions gramaticals d’aquesta darrera llengua.
Amb el pseudònim Genís Domingo i Raventós escriví en català Barcelona antigua en lo segle actual (premiada als jocs florals del 1862) i alguna poesia que fou publicada a revistes de l’època.
(Lleida, 25 abril 1831 – Barcelona, 7 maig 1889)
Escriptor. Va dirigir “La Flaca”. Poeta en un principi, les seves poesies foren incloses dins el recull Trobadors nous (1858).
Autor del drama històric La Verge de les Mercès (1856), intent d’introduir el gènere històric dins l’escena catalana. Va escriure, a més, una sarsuela bilingüe, Setze jutges (1868), i la comèdia Llum i fum (1876).
De la seva producció en castellà, molt extensa, destaca la Guía satírica de Barcelona 1860).
Fou un dels dirigents del partit republicà.
Dades dels Països Catalans 