(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1768 – Catalunya, segle XIX)
Marí. Publicà una Exposición de las causas que más han influido en la decadencia de la marina española i unes Reflexiones sobre las prescripciones y confiscaciones en las guerras intestinas.
(Barcelona ?, segle XVIII)
Metge i escriptor. El 1788 era metge a Camarasa (Noguera).
Amb Apologia de l’idioma català, escrita després del 1766 i llegida a l’acadèmia Comunicació Literària, fou un dels inspiradors de la Gramàtica i apologia de la llengua catalana, de Josep Pau Ballot (1815).
La seva poesia és característica del pre-romanticisme (Solloqui de Caifàs). Participà, amb sis composicions poètiques, perdudes, en les festes de la beatificació de Simón de Rojas celebrades a Barcelona el 1766.
(Reus, Baix Camp, 1835 – 1906)
Escriptor. És autor de poesies diverses.
Li han estat atribuïdes tres de les quatre parts del romanç popular El Saldoni i la Margarida, molt divulgat al seu temps.
Escriví per al teatre diverses obres en un acte, com les titulades El jaio de Reus, que no té cap relació amb l’obra de Josep Robrenyo del mateix nom, Una pescatería, Qui no té i vol gastar, sempre ha de cavil·lar, Un sarau de Carnaval, La mistaire, Una nit de llamps i trons i El barber.
(Barcelona, 18 octubre 1792 – Madrid, 16 abril 1853)
Escriptor. El 1807 ingressà a l’orde de la Mercè. Fou rector del col·legi de Sant Pere Nolasc de Tarragona (des del 1824) i secretari dels bisbes d’Urgell i de Solsona.
Durant la primera guerra carlina escriví La cuestión dinástica (publicada el 1869), a favor de Carles M. Isidre de Borbó, i proposà a la Junta carlina de Berga que demanés al pretendent el restabliment de les constitucions catalanes suprimides el 1714. Acabada la guerra passà a França.
El 1840 féu publicar a Barcelona, amb el pseudònim de Fèlix Ramon de Tresserra i Fàbregas, isabelí imaginari, una Historia de la última época de la vida, del conde de España y de su asesinato. Publicà, a Tolosa de Llenguadoc, De la doctrine, des droits et des malheurs de l’Eglise d’Espagne (1841) i La alocución de Gregorio XVI vindicada (1841).
Tornà a Catalunya i publicà Las leyes fundamentales de la monarquía española (1843), on atacava el centralisme i propugnava l’absolutisme. Atacà l’actitud liberal del bisbe de Canàries, José Romo, en una Impugnación crítica… (1844) i En historia del derecho de la Iglesia en España (1845).
Deixà també un Diccionario catalán-castellano (1836) i un Diccionario castellano-catalán (1836), reeditats el 1854.
(Girona, 1933 – Barcelona, 8 gener 2022)
Escriptor i psicòleg. És autor dels assaigs Ensayos psicoeconómicos, Promoción directiva (1964), Subscrivim el Tractat de Roma (1967), La Dirección Comercial a su alcance, Caminos psicológicos que conducen al progreso i Panorama de la psicología actual (1969).
(Granada, Andalusia, 1833 – Buenos Aires, Argentina, gener 1871)
Escriptor. Pertany als inicis de la Renaixença i figura en l’antologia de Los trobadors moderns (1859).
Fou fundador i director del setmanari il·lustrat “El Cafè” (1860).
En una època anterior a la consolidació del Teatre Català, fou autor de peces de costums al·lusives a fets d’actualitat, com la guerra d’Àfrica, en obres com A l’Àfrica, minyons! (1859) i Ja hi van, a l’Àfrica (1860), entre les més conegudes.
(Catalunya, 1431 – castell de Burriac, Maresme, 1502/04)
Escriptor i polític. Nét, de part de mare, de Pere Destorrent i nebot d’Antoni Pere Ferrer.
Després d’una primera joventut turbulenta, començà a intervenir en les lluites polítiques del seu temps. S’uní a la Biga contra el lloctinent Galceran de Requesens (1455). Es distingí en diversos fets militars en la guerra contra Joan II.
El 20 d’octubre de 1462 fou nomenat governador del Rosselló i la Cerdanya, el 6 de juliol de 1466 capità de l’Empordà (en indivís amb Bertran d’Armendaris) i diputat de la Generalitat (1465).
L’any 1466 fou enviat amb un gran estol i dos mil homes a socórrer Tortosa, Amposta i Maó, el 21 de novembre de 1467 contribuí a la gran victòria de Viladomat, i el 29 de desembre de 1470 participà en la presa de Cadaqués.
Quan es va adonar que no podien guanyar la guerra es passà a Joan II (11 octubre 1471) i li lliurà Girona a canvi de diverses senyories al Maresme i el castell de Burriac, per la qual cosa, el 23 de novembre de 1471 fou declarat traïdor, a Barcelona, juntament amb Bertran d’Armendaris i Joan Sarriera, i tots tres foren executats en efígie.
Acabada la guerra civil lluità contra França per recuperar el Rosselló i la Cerdanya (1474). Vengué als seus vassalls per 8.000 florins els drets de senyoratge de les seves possessions.
Retirat al castell de Burriac, es dedicà al conreu de les lletres. Escriví Sumari de batalla a ultrança i un elogi al·legòric intitulat Pensament, una mena de debat entre Amor i Cavalleria, inclòs al Jardinet d’orats.
(Barcelona, 26 desembre 1848 – 28 novembre 1903)
Escriptor. Llicenciat en filosofia i lletres, es dedicà a l’ensenyament; col·laborà en “Lo Gai Saber”, “La Ilustració Catalana” i “La Bandera Catalana”.
Escriví Gramática histórica de las lenguas castellana y catalana (1882), Gramática catalana (1874) i Ortografía de la lengua catalana (1879), a més de nombroses obres sobre l’educació, especialment la femenina.
(Catalunya, segle XVI – Guissona, Segarra, 1641)
Escriptor. Fou canonge de Guissona. El 1614 concorregué en un certamen poètic en honor de Teresa de Jesús amb unes Cobles a l’estil d’Ausiàs Marc, d’una escassa qualitat i d’un llenguatge arcaïtzant, i el 1618 en un altre dedicat a la Immaculada Concepció, amb unes octaves només conegudes pel Vexamen que el capità Vicenç Miquel de Moradell féu d’algunes obres presentades.
Tampoc no se’n conserva l’obra, potser en prosa, Llibre de doctrina moral en defensa de la Immaculada Concepció, elogiada en una poesia atribuïda a Vicenç Garcia.
Entre el 1610 i el 1620 escriví, dedicat al fill del baró de Montmagastre, Selva de vàries sentències…, llibre de màximes en vers, d’intenció moralitzadora i de caràcter popular, del qual fou publicada només una petita part, amb el nom de Quatre dels últims tractats de la Selva de sentències (1623).
(Vidreres, Selva, 1445 – Blanes, Selva, 1523)
Cosmògraf, escriptor i mercader. Es traslladà de molt jove a Nàpols i del 1466 al 1474 visqué a la cort de Ferran I de Nàpols, on estigué al servei de la comtessa Caracciolo. Possiblement va realitzar estudis a la Universitat de Nàpols i a la de Palerm i s’interessà per la mineralogia.
A partir del 1474 realitzà un sèrie de viatges pel Mediterrani oriental, visità diverses ports i comercià amb pedres precioses. Vers el 1480 tornà a Catalunya, d’on solament s’absentà per a un nou viatge a Nàpols (1488) i per a diverses missions a Castella.
En aquesta època gaudia d’un gran prestigi com a cosmògraf; els Reis Catòlics li consultaren el projecte colombí, i després de la firma del tractat de Tordesillas (1494) fou cridat a la cort. El 1495 féu un informe del tractat acompanyat d’un mapa on hi havia traçada la línia de demarcació.
L’any següent fixa la seva residència a Blanes, on visqué fins a la mort.
La seva correspondència amb els Reis Catòlics, amb Cristòfol Colom i amb Ferran I de Nàpols fou publicada a Barcelona el 1544.
Interessat també per la literatura i per la mística, escriví Sentències catòliques del diví poeta Dant.
Dades dels Països Catalans 