(Barcelona, 1945 – 1965)
Setmanari esportiu en castellà. Dirigit per Vicente Lorén.
L’època més brillant fou a partir del 1948, que el comprà Josep Vergés i Matas, propietari de “Destino”. El nou director era Carles Pardo.
Hi col·laboraren importants escriptors i redactors esportius de l’època, i Ramon Dimas hi aportava l’abundant informació gràfica.
(Barcelona, març 1921 – abril 1924)
Revista quinzenal. Òrgan oficial de la Corporació General de Treballadors – Unió de Sindicats Lliures. En fou director Joan Llaguia i Lliteres.
Com a portaveu del Sindicat Lliure, ocupà les seves pàgines a combatre els postulats teòrics i les activitats pràctiques del Sindicat Únic cenetista, i també dels socialistes, i a divulgar l’exemple dels sindicats cristians europeus.
Excepcionalment inclogué algun número solt en català.
(Barcelona, 11 agost 1931 – 11 octubre 1931)
Diari en castellà. Publicat com a òrgan de l’Agrupació Socialista local, aleshores escindida de la Federació Catalana del Partido Socialista Obrero Español.
De contingut violentament anticenetista, preocupat sobretot per la pugna interna del partit, i molt poc sensible a la realitat catalana, el diari acabà desapareixent per consumpció, poc abans de la reunificació de les dues branques del PSOE a Catalunya.
En fou director Josep Vila i Cuenca.
(Barcelona, 30 març 1903 – 20 juliol 1931)
Diari en castellà, independent. Canvià diverses vegades de format.
Concedia força importància a l’art -Manuel Sarmiento hi era atent a les novetats-, a la cultura i a l’esport, a part les cròniques d’actualitat. Fou un diari àgil però de caire espanyolista. Des del 1911 inclogué pàgines de fotogravat.
Baixà de to vers el 1916 i fou clausurat el setembre de 1919. Pel gener de 1921 tornà a sortir trencant tots els seus lligams amb l’etapa anterior.
Fou, de fet, substituït per “La Noche”.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1894 – Palau-solità, Vallès Occidental, 20 abril 1975)
Escriptor en castellà. Fou un rodamón i visqué molts anys a l’Argentina, on estrenà teatre i féu alhora d’actor.
Escriví també dues obres en català, per bé que la seva formació i el seu estil -casticista i cervantí- l’inclouen de ple en la literatura castellana, per a la qual publicà novel·les de tipus costumista i realista, de vegades amb fons autobiogràfic: Marcos Vallarí (1925), La vida encadenada (1945), Karú-Kinká (1946), Patapalo (1949) i Los muertos no se cuentan (1961), versió franquista de la guerra civil i replicà dels llibres de Josep Maria Gironella.
També publicà l’assaig contra el 6 d’octubre de 1934 Cataluña en España, i tres volums, molt extensos, de memòries, el més interessant del quals és Mis últimos caminos (1965).
(Barcelona, 29 juny 1906 – 1933)
Diari en castellà fundat per Alejandro Lerroux. Dirigit de fet des d’un primer moment per Emiliano Iglesias, tingué una especial importància en la campanya lerrouxista antisolidària i preparà l’organització del Partit Republicà Radical.
Anticlerical i demagògicament obrerista, hagué de fer cara al boicot de Solidaridad Obrera impulsat pels anarquistes el 1908 (afer de La Neotípia). Després contribuí a l’exacerbada campanya contra la guerra del Marroc, que afavorí l’esclat de la Setmana Tràgica.
A partir del 1910 canvià l’anterior to obrerista i el 1913 Iglesias deixà la direcció. El 1933 es convertí en “Renovación”.
(Barcelona, 15 març 1896 – 25 gener 1939)
Diari en castellà fundat per Rafael Roldós i Viñolas. Fou una publicació conservadora i de centre que, per la seva neutralitat, aconseguí la màxima difusió durant la I Guerra Mundial.
En foren directors Juan Barco i Lluís Aimerich. Josep Pla començà la seva tasca periodística en aquest diari.
Durant la guerra civil espanyola fou incautat i actuà com a portaveu de la UGT.
(Barcelona, 1944 – )
Guardó anual de novel·la en castellà. Creat per Edicions Destino en memòria del periodista Eugeni Nadal.
S’entrega la nit de Reis, juntament amb el Premi Josep Pla de narrativa en català (des del 1968).
Cal remarcar, entre les obres premiades, reconeguts escriptors catalans, com Josep Maria Gironella, Sebastià Juan i Arbó, Anna Maria Matute, Rosa Regàs, Maruja Torres, etc.
(Barcelona, 26 octubre 1853 – Buenos Aires, Argentina, 23 abril 1927)
Filòleg i escriptor en castellà. El 1889 s’establí a Buenos Aires, on es convertí en un dels intel·lectuals més estimats de l’Argentina.
La seva producció és molt abundant, es destaquen llibres de poesia, una Gramática de la lengua castellana (1892), molt difosa, Los catalanes en la defensa y reconquista de Buenos Aires (1800-07), De algunos catalanes ilustres en el Río de la Plata, etc.
(Barcelona, 11 gener 1943 – )
Novel·lista en castellà, més conegut per Eduardo Mendoza.
Es donà a conèixer el 1975 amb la publicació de la novel·la La verdad sobre el caso Savolta, portada al cinema el 1978; la seguiren El misterio de la cripta embrujada (1979) o El laberinto de pasiones (1982) fins a arribar al gran èxit de lectors i de crítica que aconsegui amb La ciudad de los prodigios (1986) i Una comèdia ligera (1996).
En català ha escrit les obres de teatre Restauració (1990) i Els llimbs (1997).
