(Barcelona, 1868 – València, 1934)
Escriptor en castellà. Educat a Madrid, formà part de la redacció d'”El Liberal”. Visqué alguns anys a València, on treballà per a l’Editorial Guerri, especialitzada en la publicació de novel·les per fascicles.
Seguint la línia valenciana del gènere fulletonesc (Ayguals d’Izco, Pérez i Escrich, Lluís de Val), popularitzà el pseudònim Mario d’Ancona amb obres com íSin justicia!, El soldado de la Paz, Gorriones sin nido, Madre, etc.
(Saragossa, Aragó, 1562 – 1579)
Història de Jerónimo Zurita y de Castro, cronista del regne d’Aragó. Basant-se en l’estudi documental dels arxius de tots els regnes de la Corona, especialment a Barcelona i a Saragossa, presentà un recull d’informacions amb què descriu la història de la Corona d’Aragó.
El seu estil és de frases llargues, amb dades històriques abundoses i precises. Dividida en 30 llibres, els 20 primers contenen la història de la Corona d’Aragó des del segle VIII fins a la fi del segle XV. Els altres 10 formen la Historia del rey Hernando el Católico, i foren publicats com a obra independent.
És una de les obres fonamentals de la historiografia catalano-aragonesa.
(València, 22 maig 1926 – Barcelona, 1 agost 2011)
Novel·lista en castellà. S’inicià literàriament amb articles als diaris de Palma de Mallorca, on exercia el magisteri.
Traslladada el 1960 a Barcelona, continuà col·laborant a la premsa i publicà les seves novel·les d’intenció realista: Los enanos (1962), Los cien pájaros (1963), Las hogueras (1964) –premi Planeta– i El caballo rojo (1966).
(Barcelona, març 1951 – novembre 1951)
Periòdic mensual, editat clandestinament, en castellà, que preconitzava la monarquia de Joan de Borbó i Battemberg, comte de Barcelona.
Volgué fer una crítica constructiva i raonada i una oposició digna sense ressentiment. Donava notícies que aleshores eren silenciades pel govern, tant sobre aspectes polítics internacionals com del país, econòmics i dinàstics.
N’aparegueren vuit números, fins que fou descobert per la policia i detingut i processat el seu principal responsable, Josep Lluís Melià i Sagnier.
(Barcelona, 16 gener 1926 – 13 març 1926)
Setmanari, subtitulat periòdico de los trabajadores. Continuà l’orientació de “Solidaridad Proletaria” i fou l’expressió de la reacció sindicalista davant els intents de crear un moviment obrer explícitament anarquista per part de D.A. de Santillán (des de “La Protesta” de Buenos Aires”) i de Manuel Buenacasa (des d'”El Productor” de Blanes i Barcelona).
(Barcelona, 1945 – 1965)
Setmanari esportiu en castellà. Dirigit per Vicente Lorén.
L’època més brillant fou a partir del 1948, que el comprà Josep Vergés i Matas, propietari de “Destino”. El nou director era Carles Pardo.
Hi col·laboraren importants escriptors i redactors esportius de l’època, i Ramon Dimas hi aportava l’abundant informació gràfica.
(Barcelona, març 1921 – abril 1924)
Revista quinzenal. Òrgan oficial de la Corporació General de Treballadors – Unió de Sindicats Lliures. En fou director Joan Llaguia i Lliteres.
Com a portaveu del Sindicat Lliure, ocupà les seves pàgines a combatre els postulats teòrics i les activitats pràctiques del Sindicat Únic cenetista, i també dels socialistes, i a divulgar l’exemple dels sindicats cristians europeus.
Excepcionalment inclogué algun número solt en català.
(Barcelona, 11 agost 1931 – 11 octubre 1931)
Diari en castellà. Publicat com a òrgan de l’Agrupació Socialista local, aleshores escindida de la Federació Catalana del Partido Socialista Obrero Español.
De contingut violentament anticenetista, preocupat sobretot per la pugna interna del partit, i molt poc sensible a la realitat catalana, el diari acabà desapareixent per consumpció, poc abans de la reunificació de les dues branques del PSOE a Catalunya.
En fou director Josep Vila i Cuenca.
(Barcelona, 30 març 1903 – 20 juliol 1931)
Diari en castellà, independent. Canvià diverses vegades de format.
Concedia força importància a l’art -Manuel Sarmiento hi era atent a les novetats-, a la cultura i a l’esport, a part les cròniques d’actualitat. Fou un diari àgil però de caire espanyolista. Des del 1911 inclogué pàgines de fotogravat.
Baixà de to vers el 1916 i fou clausurat el setembre de 1919. Pel gener de 1921 tornà a sortir trencant tots els seus lligams amb l’etapa anterior.
Fou, de fet, substituït per “La Noche”.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1894 – Palau-solità, Vallès Occidental, 20 abril 1975)
Escriptor en castellà. Fou un rodamón i visqué molts anys a l’Argentina, on estrenà teatre i féu alhora d’actor.
Escriví també dues obres en català, per bé que la seva formació i el seu estil -casticista i cervantí- l’inclouen de ple en la literatura castellana, per a la qual publicà novel·les de tipus costumista i realista, de vegades amb fons autobiogràfic: Marcos Vallarí (1925), La vida encadenada (1945), Karú-Kinká (1946), Patapalo (1949) i Los muertos no se cuentan (1961), versió franquista de la guerra civil i replicà dels llibres de Josep Maria Gironella.
També publicà l’assaig contra el 6 d’octubre de 1934 Cataluña en España, i tres volums, molt extensos, de memòries, el més interessant del quals és Mis últimos caminos (1965).
Dades dels Països Catalans 