Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Montserrat i Rufet, Oleguer de

(Valls, Alt Camp, 1626 – Guissona, Segarra, 19 octubre 1694)

Bisbe d’Urgell (1689-94). Fou ardiaca de Tarragona i jutge de breu. Traslladat a Barcelona, hi fundà, el 1673, l’oratori de Sant Felip Neri, en el qual esmerçà els seus béns, i el dirigí alguns anys.

Carles II de Catalunya el nomenà conseller de competències de Catalunya (1679) i li oferí el bisbat de Vic, que ell renuncià. El 1689 acceptà el bisbat d’Urgell, on succeí a Joan Baptista Desbac. Celebrà dos sínodes a Guissona.

És autor d’uns Ejercicios de San Felipe Neri.

Fou enterrat a l’oratori de Sant Felip Neri i fou substituït al bisbat per Julián Cano.

Montserrat i Roig, Cebrià

(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 1886 – Barcelona, 1962)

Eclesiàstic i humanista. Format a Roma.

Des del 1915 fou catedràtic de teologia moral al seminari de Barcelona, on més tard fou canonge penitencier de la seu, i prelat domèstic del papa.

Sovintejà la seva col·laboració a la premsa periòdica i escriví algunes obres de caràcter docent. Era col·laborador de la Fundació Bíblica Catalana i de la Fundació Bernat Metge.

Publicà, en versió castellana, el Misal romano festivo, alguns llibres bíblics i opuscles de devoció.

Montserrat i Navarro, Pantaleó

(Maella, Matarranya, 28 juliol 1807 – Frascati, Itàlia, 21 juliol 1870)

Eclesiàstic i escriptor. Estudià dret i cànons a Saragossa, on fou ordenat de prevere el 1830.

Canonge arxipreste de Tarassona (1834) i penitencier de Saragossa (1850). El 1852 fou proposat per a degà de Tarassona i per a bisbe de Vic, càrrecs que refusà. El 1858 governà com a vicari capitular l’arxidiòcesi de Saragossa, vacant.

El 1861 fou nomenat bisbe de Badajoz, i el 1864 de Barcelona, on fou remarcable la seva activitat pastoral i cultural. La seva actitud respecte al còlera de Barcelona del 1865 fou premiada per l’ajuntament i per l’estat.

El 1870 anà al concili I del Vaticà, on treballà activament en la congregació de disciplina eclesiàstica, fins que caigué malalt de febres palúdiques i es retirà a Frascati.

Dels seus béns manà fundar el seminari asil de les Corts, encara subsistent.

És autor d’un catecisme, d’obretes pietoses i en especial d’articles jurídics i polèmics sobre la unitat catòlica, la tolerància i la llibertat de cultes i de conferències publicades al “Diari de Barcelona” (1865-70), tot en castellà.

Montserrat, Cosme de

(la Selva del Camp, Baix Camp, segle XV – Vic, Osona, 1473)

Eclesiàstic i polític. Confessor de Calixt III, fou després prior a la seu de Saragossa, més tard ardiaca de Sant Llorenç de Tarragona i, finalment, bisbe de Vic.

Partidari decidit del príncep de Viana i cortesà seu, més endavant va ésser membre del consell assessor de la Generalitat i membre de la Junta de Defensa (1462) contra el rei Joan II.

El 1463 el capítol barceloní el proposà com a bisbe de la ciutat, però no va acceptar-lo el papa, que fins i tot el deposà de la seu de Vic (1465). Passà aleshores a Portugal com a conseller del rei Pere i en fou marmessor a la seva mort (1467).

El 1472 retornà a Vic.

Montsalvatge i Nogué, Ramon

(Olot, Garrotxa, 19 octubre 1815 – Key West, Florida, EUA, 2 octubre 1893)

Eclesiàstic evangèlic. Abandonà els estudis com a religiós el 1835 i s’integrà a l’exèrcit carlí, del qual fou oficial.

En desacord amb el pacte de Vergara, marxà a França, on reprengué estudis al seminari de Besançon.

Conquerit per les idees evangèliques, féu un actiu proselitisme als Estats Units i fou bisbe de la seva església.

Traduí i escriví algunes obres doctrinals.

Bertran de Mont-rodon i de Sorribes

Mont-rodon i de Sorribes, Bertran de

(Taradell, Osona, vers 1325 – Girona, 4 octubre 1384)

Bisbe de Girona (1374-84). Fill del veguer de Vic Bernat de Mont-rodon (m 1338).

Des del 1338 era canonge de Girona, i el 1342 era ardiaca de Besalú. Fou nomenat vicari general del bisbe Satria (1373), i bisbe de Girona l’any següent.

Fou continuador de l’activitat del seu oncle Arnau de Mont-rodon, i donà un notable estatut sobre l’administració dels aniversaris, que regí molts segles.

Fou enterrat en un magnífic sarcòfag d’alabastre a la capella dels sants màrtirs de la catedral gironina, prop del seu oncle, el bisbe Arnau.

Mont-rodon, Guillem de

(Taradell, Osona, 1165 – vers 1230)

Mestre del Temple i tutor de Jaume I de Catalunya. Era fill de Guillem de Mont-rodon i de Guillema. Nasqué al casal de Mont-rodon, i estigué al servei de Pere I el Catòlic.

El 1203 féu desapropiació i entrà a l’orde del Temple. Fou comanador de Gardeny (1207-11) i mestre del Temple a Catalunya, Aragó i Provença (1213).

Intervingué en les batalles de Las Navas de Tolosa (1212) i de Muret (1213). El 1214, amb altres nobles, se sotmeté al legat papal Pere de Benevent, i el papa Innocenci III li encomanà el petit Jaume I de Catalunya, que guardà a Montsó fins el 1217.

El 1220 fou nomenat procurador general de les rendes reials a Catalunya i el rei l’elogià per la seva lleialtat. Pels volts del 1227 deixà la vida activa.

Mont-rodon, Arnau de

(Taradell, Osona, vers 1285 – Girona, 21 novembre 1348)

Eclesiàstic, jurista i bibliòfil. Bisbe de Girona (1335-48). Rebesnebot del mestre Guillem de Mont-rodon.

El 1297 fou lliurat pels seus pares, Ferrer de Mont-rodon i Sibil·la, a la canònica de Girona. Des del 1312 fou delegat pel capítol gironí per tenir cura de l’obra de la catedral de Girona, i també ho fou per impedir que l’infant Pere I, comte d’Empúries, erigís en bisbat Castelló d’Empúries.

Ja bisbe, continuà l’obra de la catedral i promogué la litúrgia i el culte (instituí la festivitat de Carlemany i dels quatre màrtirs gironins Germà, Paulí, Just i Sisi).

Gran bibliòfil, manllevà llibres per copiar a la canònica de Vic; el 1345 Pere III el Cerimoniós li demanà totes les cròniques antigues que ell tenia per a treure’n còpia, i féu un important llegat de llibres jurídics al seu casal de Mont-rodon (1344).

És enterrat en un magnífic sepulcre de marbre a la capella dels sants màrtirs de la catedral gironina erigida per ell.

Montpesat, Francesc de

(Catalunya, segle XIII)

Mestre de l’orde del Temple.

El 1227 fou un dels membres de l’alt tribunal que, sota la presidència d’Aspàreg de la Barca, arquebisbe de Tarragona, ajustà a Alcalà del Obispo (Aragó) les diferències entre Jaume I i la noblesa aragonesa.

Montpalau i de Solanell, Francesc de

(Argelaguer, Garrotxa, segle XVII)

Eclesiàstic i diplomàtic. Quart fill de Gaspar de Montpalau-Alemany, senyor d’Argelaguer, i d’Helena de Solanell.

Monjo de Ripoll, fou recompensat per la seva participació profrancesa durant la guerra dels Segadors pel govern del lloctinent francès, marquès de Brézé (1642), amb l’abadiat de Banyoles i Camprodon.

El 1644, després de la caiguda de Lleida i d’un setge i d’un assalt infructuós de Tarragona, fou enviat pels consellers i per la generalitat com a ambaixador a París, a la reina regent Anna d’Àustria, i aconseguí el nomenament del comte d’Harcourt com a lloctinent del Principat, la tramesa d’un potent exèrcit i de sumes quantioses i l’ordre de posar fi als abusos de les tropes franceses, i fou de nou enviat a París a causa dels altercats entre soldats i paisans.

Després de la rendició de Barcelona, el 1652, a Joan d’Àustria i de la retirada de les tropes franceses del Principat, hagué d’emigrar per afrancesat.

El 1654 el rei de França pretengué, sense èxit, que fos nomenat bisbe de Girona.