(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Eclesiàstic. Actuà com a jurista. Era ardiaca del capítol de Tarragona. Serví el rei Jaume II.
El 1304 intervingué a les sentències arbitrals de Torrelles, que resolien els conflictes amb Castella endegats pacíficament a les vistes reials celebrades poc abans a Campillo.
(Catalunya, vers 1645 – Madrid, 7 novembre 1711)
Eclesiàstic. Fill gran del noble Pere de Muntaner i de Solanell, senyor de Gàver i regent de la tresoreria de Catalunya.
Fou paborde de Berga i abat de Sant Pere de Galligants. El 1683 presidí la diputació de la generalitat de Catalunya, fins al 1686.
Fou abat de Sant Cugat del Vallès, refusà l’arquebisbat de Mèxic i morí abans de poder ocupar el bisbat de Vic.
(Burjassot, Horta, 28 abril 1868 – 12 abril 1930)
Prelat. Era professor del seminari de València, on ocupà el càrrec de vice-rector.
Fou successivament secretari de les diòcesis d’Urgell (1902), Jaén (1907) i Barcelona (1909). El 1910 era arxiprest de Barcelona.
Fou nomenat bisbe de Vic el 1916. L’any 1925 deixà la diòcesi per haver estat nomenat procapellà del rei Alfons XIII i patriarca de les Índies Occidentals.
Col·laborà amb el règim de Primo de Rivera. El 1926 fou conseller d’estat.
(Múrcia, vers 1670 – Vic, Osona, 1751)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Múrcia, on després ensenyà.
Bisbe de Vic (1744-51), edità unes constitucions sinodals, un catecisme i diverses pastorals, tot en català.
La seva obra més remarcable fou la creació definitiva del seminari conciliar de la diòcesi, que havia estat creat el 1635, però que decaigué molt aviat; en redactà les normes, segons el model de les del seu seminari originari de Múrcia.
(Catalunya, segle XII – 1193)
Prelat. Fou el segon bisbe de la seu restaurada de Tortosa (1165-93), succeint a Jofre.
Consagrà l’església de la seu. El 1174 assistí, a Saragossa, al casament d’Alfons I amb Sança de Castella.
Fou succeït per Gombau de Santa Oliva.
(Beziers, França, segle XIV – Lleida, 1360)
Prelat. El 1349 fou consagrat bisbe de Lleida, succeint Jaume Sitjó.
Eximí el seu capítol del subsidi que tradicionalment era degut al bisbe.
El 1360 fou succeït per Romeu Sescomes.
(Pedroche, Andalusia, 1505 – Montserrat, Bages, 2 maig 1564)
Bisbe de Vic (1554-64) i electe de València. Llicenciat en ambdós drets i inquisidor general d’Aragó.
Essent bisbe, féu una visita pastoral molt minuciosa a tota la diòcesi de Vic. Assistí al Concili de Trento acompanyat del teòleg Pedro Mercado.
Enlairat a la seu de València, morí a Montserrat quan es dirigia a la nova seu.
(València, 1531 – Balaguer, Noguera, 23 agost 1579)
Prelat.
El 1578 fou nomenat bisbe d’Urgell, com a successor de Joan Dimas Loris, traslladat temps enrere a Barcelona.
Morí l’any següent al convent de Sant Domènec de Balaguer, on fou enterrat.
Fou succeït per fra Hug Ambròs de Montcada.
(Barcelona, 1732 – 1811)
Eclesiàstic i historiador. Estudià teologia a Alcalá i passà després a Barcelona.
Religiós mercedari, fou provincial de l’orde. Nomenat general de l’orde (1788), anà a residir a Madrid.
El 1777 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres, d’on fou nomenat revisor d’història juntament amb Jaume Caresmar (1779).
El 1794 fou designat bisbe de Solsona, però no hi residí gaire, car actuà sovint a Barcelona.
(Lleida, vers 1410 – 29 octubre 1491)
Eclesiàstic i polític.
Canonge degà de la seu de Lleida, fou elegit diputat eclesiàstic de la Generalitat (1461-64), i com a tal presidí l’extraordinari Consell de Catalunya, que dirigí l’aixecament contra Joan II.
Finalitzat el seu trienni dins la Generalitat, es retirà a la ciutat natal.
Dades dels Països Catalans 