(Catalunya ?, segle XIII – Xipre ?, segle XIV)
Fill natural de Pere II el Gran i d’Agnès Zapata.
Ingressà en l’orde de l’Hospital i fou lloctinent de la castellania d’Amposta (1327) i després el castellà titular d’aquesta (1328-41).
El 1314 representà Jaume II el Just en les gestions empreses pel monarca amb vista al matrimoni amb Maria de Lusignan.
Residí a Xipre entre els hospitalers.
(Barcelona ?, 1247 – Martos, Jaén, Andalusia, 21 octubre 1275)
Religiós mercedari, arquebisbe de Toledo (1266-75) i sant. Fill petit de Jaume I de Catalunya i de Violant d’Hongria.
Li foren concedits, infant encara, els càrrecs d’ardiaca de Belchite, d’abat de Valladolid i de canonge sagristà de Lleida (1254). El 1266 li fou atorgat l’arquebisbat de Toledo. El 1274 féu costat al seu pare en la preparació de la fracassada croada a Terra Santa.
Va morir en terres andaluses en un enfrontament contra una invasió sarraïna.
Considerat màrtir, la seva festa es celebra el 21 d’octubre.
(Bonastre, Baix Penedès, 10 novembre 1892 – Barcelona, 18 abril 1976)
Eclesiàstic i historiador. Estudià arxivística a Roma.
Arxiver diocesà de Barcelona des del 1927, féu una reorganització a fons de l’arxiu i hi aportà nous documents. Beneficiat de la catedral, escriví a “El Matí” i se significà per les seves amistats intel·lectuals del país.
El 1936 fou detingut per la FAI com a clergue, però, de manera sorprenent, el deixaren anar. Esdevingué una mena de funcionari de la Generalitat i alhora el braç dret del pare J.M. Torrent, vicari general en la clandestinitat, i tingué un paper actiu en l’organització del culte clandestí.
Després de la guerra civil tornà a reorganitzar l’arxiu i adoptà una actitud, passats els primers anys, d’oberta oposició al règim.
Com a historiador publicà Los sínodos diocesanos de Barcelona (1930), Guia de l’arxiu diocesà de Barcelona (1934), El Archivo de la catedral de Barcelona (1941) i l’estudi o curpus documental excepcional La acción de Francia en Cataluña (1956), a més d’El Tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya (1960), sovint reeditat, La resistència del Rosselló a incorporar-se a França (1970) i el documentat Martirologio de la Iglesia de la diócesis de Barcelona… (1943), sobre el primer període de la guerra civil.
(Santervas, Castella, segle XVI – Granada, Andalusia, 1633)
Bisbe de Solsona (1624). Fou lloctinent general de Catalunya (1627-29).
Perseguí durament el bandolerisme i es remarcà per les seves cartes al rei sobre l’estat del Principat de Catalunya i dels comtats de Rosselló i de Cerdanya. De tornada a Solsona, reuní un important sínode i publicà les primeres constitucions sinodals.
A la fi del 1629 el rei el nomenà president del consell de Castella, i traslladà la residència a Madrid.
El 1630 renuncià el càrrec d’abat de Gerri, que tenien els primers bisbes de Solsona, i instà el rei que elegís abats propis, i fou nomenat arquebisbe de Granada.
(Catalunya, segle XVI – Barcelona, 1620)
Prelat i frare franciscà.
El 1610 fou elegit bisbe d’Urgell, com a successor d’Andreu Capella. Celebrà dos sínodes diocesans. Morí al convent del seu orde de Barcelona.
Fou succeït pel peruà Luis Díaz d’Aux d’Armendáriz.
(la Selva del Camp, Baix Camp, 1369 – Roma, Itàlia, 1445)
Eclesiàstic. Després de doctorar-se en dret a Bolonya es posà al servei de Benet XIII, papa d’Avinyó, en pugna amb el de Roma.
El 1397 obtingué de Bonifaci IX un acord provisional per tal que no cedís a les pretensions dels ambaixadors de Castella, Anglaterra i França, que volien solucionar el Cisma amb la renúncia de tots dos papes.
El 1404, després del setge francès d’Avinyó i del confinament de Benet XIII, continuà les seves ambaixades davant els pontífexs de Roma Innocent VI i Gregori XII, sense resultats positius.
Acompanyà Benet XIII en la retirada cap a terres de Martí l’Humà i, finalment, a Peníscola. Deposat Benet XIII pel concili de Constança (1417), l’any següent el deixà, sota fermança d’Alfons el Magnànim d’ésser protegit personalment.
Fou rector de Montblanc, canonge de Lleida i ardiaca de València. Féu encara algunes missions per compte del rei. El 1429 aconseguí la renúncia de Gil Sánchez Muñoz, que havia succeït Benet XIII amb el nom de Climent VIII.
El 1433 rebé el nomenament de bisbe de Barcelona. Assistí a les Corts de Montsó (1435) i a les de Tortosa (1442), presidint el Braç eclesiàstic.
(la Llaguna, Capcir, 1701 – Ponts, Noguera, 2 setembre 1781)
Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari de la Seu d’Urgell i es doctorà en teologia a la Universitat de Cervera. Fou rector de Llívia i de Ponts.
La seva tasca religiosa el portà a compondre un Promptuari moral, sagrat i catecisme pastoral (1754), amb la intenció de difondre la doctrina en el propi idioma. La seva obra acusa la inestabilitat de la llengua i el caràcter d’una època de decadència.
(Hellín, Albacete, Castella, 23 febrer 1732 – Castelló de la Plana, 11 juny 1814)
Prelat. Religiós franciscà, fou nomenat bisbe de Tortosa el 1790.
Durant la guerra del Francès abandonà la diòcesi enduent-se el tresor de la seu, el qual van tornar el 1814.
Visqué a Onda i a Castelló de la Plana, on morí.
(Calella, Maresme, 22 febrer 1884 – 1974)
Escriptor i eclesiàstic. Sobresortí com a orador sagrat.
Col·laborà a diverses publicacions periòdiques. Escriví a la secció religiosa del diari “El Noticiero Universal”, de Barcelona.
És autor d’obres diverses com Análisis del suicidio, El empirismo y la metafísica, Orientaciones sociales, Aristóteles y el tomismo, Valoración cultural de la literatura y de la música, El somni d’una reina i El “raid” España Argentina.
(València, 17 maig 1699 – Barcelona, 17 gener 1766)
Eclesiàstic. Professor a la Universitat de València, prefecte d’estudis al Col·legi del Corpus Christi; canonge (1732) i rector del Col·legi dels Sants Reis, estigué vinculat al grup valencià de restauració intel·lectual.
Bisbe de Barcelona (1755-66), consagrà l’església de Sant Miquel del Port (1755), promogué obres especials d’atenció als gitanos, i inicià el procés de beatificació de Josep Oriol (1759).
Assistí al concili provincial de Tarragona del 1757 i portà la iniciativa per a la publicació de totes les actes dels anteriors concilis provincials.
Dades dels Països Catalans 