(Vic, Osona, segle XVI – Barcelona, 1609)
Prelat. Fou nomenat bisbe de Barcelona el 1604, succeint a Alfons Coloma, destinat a la diòcesi de Cartagena.
El mateix any posà la primera pedra del nou convent de monges caputxines, promogut pel seu antecessor. També dedicà els temples dels mínims i de les carmelites descalçades, el 1608.
A la seva mort, fou succeït per Joan de Montcada.
(Vic, Osona, 28 març 1882 – 24 juny 1957)
Eclesiàstic i músic. Estudià amb Gasper Berga i Lluís Romeu.
Fou nomenat mestre de la catedral de Vic a partir del 1920. Fundà l’Orfeó de Sant Lluís Gonzaga (1902), que es convertí en Orfeó Vigatà (1915).
Escriví nombroses obres de caràcter religiós i composicions corals.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Guerriller i eclesiàstic. Es llençà al camp per resistir la invasió napoleònica. Comandà una partida pròpia.
El 1809 dirigí part del sometent que protegia l’entrada d’un comboi d’auxili a Girona, durant el tercer setge de la ciutat.
La seva acció més important fou l’ocupació, per sorpresa, del castell de Figueres (1811).
(Barcelona, segle XVI – segle XVII)
Eclesiàstic i polític. Fou degà de la catedral de Barcelona.
El 1640 formà part de la junta secreta que, presidida per Pau Claris, negocià l’aliança de Catalunya amb França. Formà part del grup més afecte als francesos; sostingué correspondència amb el cardenal Mazzarino i li denuncià sovint els clergues desafectes, com el bisbe de Vic, Ramon de Sentmenat.
El 22 de juliol de 1650 fou elegit president de la generalitat de Catalunya i evolucionà cap a una actitud antifrancesa; en presentar-se Joan d’Àustria a Barcelona, després de la capitulació, anà a retre-li obediència.
El 1653 fou novament president de la generalitat.
(Catalunya, segle XIX)
Eclesiàstic.
Publicà diversos fullets sobre temes de religió i política, de marcat caràcter apologètic: Conversacions en vers (1841), Contestació al sermó del pare Arcàngel, caputxí (1841), Eco verdader dels fingits lamentos amb que lo frare Bunyol… (1841), L’amic catòlic i fidel o despreocupació dels al·lucinats contra la religió catòlica (1841), L’àngel custodi (segona edició del 1845) i Manera pràctica i fàcil per a fer amb fruit l’oració mental (1848).
(Catalunya, segle XIX)
Canonge de Tortosa. Vicari general i governador de la mitra vacant per la mort del bisbe Ros i Medrano (1821).
D’idees liberals, escriví una pastoral defensant la constitució i criticà durament l’alçament absolutista i el paper que hi tingueren els eclesiàstics i, en especial, les superxeries del Trapense.
Acabat el Trienni Constitucional, fou reclòs al convent dels mínims de Barcelona.
(Madrid, 1912 – Barcelona, 1985)
Eclesiàstic. Doctor en filosofia.
Fou catedràtic d’humanitats a la universitat pontifícia de Comilles i canonge de la catedral de Barcelona. Fins el 1985, també exercí la presidència de la Junta de la Sagrada Família.
Expert en iconografia, dedicà tres notables tractats a les icones bizantines i russes.
(Orense, Galícia, 12 setembre 1756 – Tortosa, Baix Ebre, 23 setembre 1821)
Prelat. Advocat conegut per la seva defensa dels béns eclesiàstics, es féu sacerdot en ésser-li ofert un càrrec eclesiàstic a Santander.
Fou canonge d’Ourense i de Santiago (1806) i membre de la Junta de Govern de Santiago durant la guerra contra Napoleó.
Diputat a les corts de Cadis, escriví la Carta Misiva contra Bartolomé José Gallardo, per la qual fou condemnat. Restaurat el règim absolutista, atacà les corts de Cadis en una requisitòria de vint-i-un punts.
El 1815 fou nomenat bisbe de Tortosa; les seves pastorals condemnaven les idees liberals i també les de la Il·lustració; defensà l’ús de la llengua catalana en la predicació.
El 1821 la pesta atacà Tortosa, però ell es negà a sortir de la ciutat i morí del contagi.
(Lleida, 1598 – Madrid, 1656)
Escriptor polític i eclesiàstic. Fou protonotari apostòlic i degà de l’església de Tortosa.
Escriví l’opuscle Abeja barberina, elogi al papa Urbà VIII, imprès a Roma el 1639.
En esclatar la guerra dels Segadors es mostrà partidari de Felip IV.
És autor de Cataluña desengañada. Discursos políticos, obra publicada a Nàpols el 1646, i de Representación a Felipe IV a nombre del Principado confesando su rebelión, que restà inèdita.
(Ripoll, Ripollès, 1901 – Barcelona, 1978)
Eclesiàstic i escriptor. Després de doctorar-se en teologia a Roma (1925), es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona (1929).
Fou professor de filosofia a la Universitat de Barcelona des del 1929, i el 1932 hi guanyà una càtedra. Fou membre de la Societat Internacional de Pedagogia Comparada.
Col·laborador de “La Vanguardia”, publicà llibres com ara La moral contingentista de Emilio Boutroux (1929), Lecciones de ética (1933), Ontología y teoría del conocimiento (1943), La plegaria eterna (1950), Semana Santa (1950), i la traducció, el pròleg i les notes del Nou Testament de La Santa Biblia (1967).
Dades dels Països Catalans 