(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 20 octubre 1834 – Barcelona, 31 octubre 1914)
Dramaturg.
Autor de nombroses peces teatrals dins la línia de Serafí Pitarra, entre les quals destaquen: La capital de l’imperi (1866), Un anglès a Mataró (1867), La mestressa (1869), Embolica que fa fort (1870), De dalt a baix (sarsuela) i, en col·laboració amb Narcís Campmany i Pahissa, La copa del dolor (1867).
Absent molts anys de Barcelona, en tornar estrenà Amor i fortuna (1910).
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 10 novembre 1837 – Barcelona, 14 gener 1906)
Dramaturg. Fou catedràtic de llatí i de retòrica a l’Institut de la Vila d’Eivissa.
De la seva abundant producció dramàtica cal destacar Les dues nobleses (1867), Un agregat de boigs (1868), Coses del dia (1868), La flor de la muntanya (1871), La mà de Déu (1872) i La pagesa d’Eivissa (1877).
(Terrassa, Vallès Occidental, 29 maig 1963 – )
Autor dramàtic i director. S’inicià en l’activitat teatral a la Universitat Autònoma de Barcelona.
A partir del 1987 ha estrenat diverses obres dirigides per ell mateix (Tàlem, Carícies, etc), la majoria al Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, per al qual també ha dirigit obres del repertori clàssic.
Ha col·laborat a Televisió de Catalunya com a guionista de sèries dramàtiques.
(Barcelona, 1963 – )
Dramaturg. Autor teatral i professor de dramatúrgia a l’Institut del Teatre i la UAB.
Estrenà diverses peces, com Sara i Eleonora (1995), Combat (1998), Les creus de Iambu (1999), Miss Puta Espiritual 2000 (1999) o Suite (premi SGAE de Teatre 1999).
Escrigué altres peces dramàtiques no estrenades, com Traspàs (1993), i realitzà la dramatúrgia en muntatges de Joan Castells: Nyam-nyam (1994), La festa del blat (1996) i La barca nova (1999).
Membre del Consell d’Assessorament Artístic del Teatre Nacional de Catalunya. El 1992 féu d’assessor literari de Misteri de dolor, d’Adrià Gual.
(Barcelona, 19 setembre 1912 – 24 març 1994)
Poeta i dramaturg. Col·laborador en diverses revistes i en l’apartat de filosofia de l’obra col·lectiva Un segle de vida catalana (1960), va publicar els reculls poètics Urgències (1968), Atzucac (1970, premi Recull), Presó de cendra (1976), i les obres teatrals Calpúrnia (1962, premi Joan Santamaria 1961), Una croada (1971) i Cròniques desballestades (1977, premi Josep Maria de Sagarra 1971).
De les seves darreres obres destaquen Crítica, somni, projecte, recerca (1988) i Adés era l’alba (1990).
(Barcelona, 16 juliol 1845 – 22 agost 1891)
Periodista i dramaturg. Col·laborà a diversos diaris de l’època i escriví nombroses peces escèniques (La Llúcia dels cabells d’or, 1872, Mai més Monarquia!, 1874, Lo comte en Jaume, 1874 i La taverna, 1884).
Militant republicà, fou secretari del Primer Congrés Catalanista (1880).
Deixà diversos llegats, el més conegut dels quals és la Biblioteca Arús.
(Barcelona, 1774 – 1818)
Poeta i dramaturg. Era pintor i fou sots-director de l’Escola de Nobles Arts de Llotja des del 1803.
Autor de poemes neoclàssics en castellà, i de patriòtics -en castellà i en català- durant la guerra contra Napoleó. Escriví el sainet popular L’avarícia castigada per l’astúcia d’en Tinyeta.
Fou el pare del pintor Josep Arrau i Barba.
(Catalunya, 1780 – Marsella, França, 27 octubre 1838)
Dramaturg, poeta i periodista. D’expressió castellana, utilitzà els pseudònims d’Altés Gurena i Selta Runega.
Milità a la política liberal. Exercí càrrecs a l’ajuntament constitucional de Barcelona i a l’Acadèmia de Bones Lletres (1822); fou també director al Teatre de la Santa Creu.
Escriví en el “Diario de Barcelona” i en el “Diario Constitucional”, on publicà poemes revolucionaris de gran difusió popular. També fou redactor i formà part del grup d’“El Propagador de la Libertad”.
El 1824 emigrà a França, i, bé que en retornà el 1835, els esdeveniments polítics l’obligaren a expatriar-se definitivament.
El metre de les seves poesies i el respecte a les unitats d’alguna peça teatral, com Gonzalo Bustos de Lara (1827?), mostren encara el gust neoclàssic, però el tema de l’obra al·ludida deriva ja cap a un romanticisme al qual es lliurà plenament en drames com Los caballeros de la banda.
El criteri polític, i no únicament l’estètic, l’impulsà a traduir, entre d’altres, obres de Voltaire, George Sand, Dumas i Walter Scott.
(Tortosa, Baix Ebre, 17 abril 1828 – Barcelona, 15 gener 1880)
Novel·lista, dramaturg i periodista en castellà. Germà de Carles. Utilitzà el pseudònim Antonio de Padua. Estudis inacabats de dret.
A Madrid fundà el periòdic democràtic “El Pueblo”, i a Barcelona fou redactor de “La Discusión” i “El Estado Catalán”. Amb la República fou governador civil de Guadalajara i de Múrcia.
Escriví amb èxit novel·les socials i de costums, com Barcelona y sus misterios (1860), una sèrie comercial, també novel·lística, de temes bíblics, i alguns drames (Don Jaime el Conquistador, 1861?, etc) i textos polítics (La monarquía sin monarca, 1869, etc).
(Barcelona, 12 febrer 1882 – 7 novembre 1952)
Periodista, novel·lista i autor dramàtic. Conegut amb el pseudònim de Clovis Eimeric.
Es dedicà al periodisme, sobretot a Barcelona i a Lleida, i, amb el pseudònim esmentat, amb el de Macià Floris, o amb el seu nom conreà amb gran èxit i difusió la literatura infantil i rosa.
Dades dels Països Catalans 