Arxiu d'etiquetes: dibuixants/es

Vázquez i Ubach, Nicanor

Deixa un comentari

(Barcelona, 10 agost 1861 – 18 maig 1930)

Pintor i dibuixant. Aprengué litografia a París. Col·laborà a Barcelona a “L’Esquella de la Torratxa” (1889-1907) i a “La Tribuna” -on fou cronista gràfic d’actualitat-, “Catalunya Artística”, “Pluma y Lápiz”, “La Hormiga de Oro”, etc. Creà a l’Ateneu Obrer de Barcelona la classe de dibuix del natural. Fou premiat a les exposicions de belles arts de Barcelona del 1891 (Apunts) i el 1911 (Apunts del natural).

Passats els cinquanta anys anà a l’Argentina, i residí a Buenos Aires i a Dolores, on fou professor de dibuix i cap de taller a l’Escuela Industrial de la Nación; allà col·laborà a diverses revistes.

De nou a Barcelona el 1927, exposà a les Galeries Laietanes (1928 i 1929).

Artista eclèctic, als seus dibuixos matisà el realisme amb ressonàncies de l’arabesc Art Nouveau, i com a pintor sobresortí en paisatges d’empastament fluid i colors nets dins una estètica similar.

Urgell i Inglada, Modest

7 Respostes

(Barcelona, 13 juliol 1839 – 3 abril 1919)

Pintor, dibuixant i comediògraf. Deixeble de Ramon Martí i Alsina a Llotja. Tractà Gustave Courbet a París. Els anys 1860 les seves obres foren rebutjades per massa avançades en les exposicions oficials barcelonines organitzades a la Llotja, i exposà sense èxit en les exposicions nacionals de Madrid.

Fugint de l’epidèmia que assolava Barcelona, anà a Olot el 1870, on es relacionà amb l’escola aglutinada per Joaquim Vayreda, que l’influí. Signà auques i dibuixos amb el nom de Katúfol. Exposà habitualment a la Sala Parés de Barcelona des de la seva fundació, el 1877, sala on reuní una penya artística.

Obtingué també èxits a les exposicions nacionals de Madrid i els premis màxims de les exposicions de belles arts de Barcelona (1894, 1896 i 1898), i també altres guardons en diverses exposicions europees i americanes, com les de Filadèlfia i Munic.

Fundà i encapçalà la Societat Artística i Literària de Catalunya. Fou des del 1894 professor de paisatge a l’escola de Llotja.

Paisatge

La seva obra, molt homogènia i d’escassa evolució, se centra en paisatges i marines solitaris, sovint molt simples de composició i caracteritzats pel seu ambient trist i misteriós, centrat de vegades en cementiris i ermites, obres que ell mateix intitulava El de sempre assumint les acusacions dels qui el titllaven de reiteratiu. Auto qualificat de romàntic, hom ha relacionat el seu estil amb Böcklin.

La seva acceptació fou molt gran al seu temps, i és representat al Museu d’Art Modern de Barcelona, als museus provincials de Girona, Mallorca i Lugo, a la Kunsthalle d’Hamburg, etc. Reuní reproduccions d’una bona part de la seva obra a l’àlbum Catalunya (1905).

La seva gran vocació fou, però, el teatre, com a actor i com a autor (estrenà algunes comèdies), i publicà Lluny dels ulls (1898), Un terròs de sucre (1898), Añoranza! (1899), Por (1901, traduïda al castellà) i el drama Valor (1907). Publicà l’autobiografia El murciélago. Memorias de una patum (1913).

Fou el pare de Ricard Urgell i Carreras.

Togores i Llach, Josep de

2 Respostes

(Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 19 juliol 1893 – Barcelona. 17 juny 1970)

Pintor. Fill de Josep de Togores i Muntades.

Va estudiar a Barcelona, Madrid i París, ciutat on durant un quant de temps el captivà la pintura de Cézanne i no li fou estranya la tendència cubista. Es relacionà amb Pascin, Modigliani i Max Jacob, i fou protegit per Kahnweiler.

Dibuixant remarcable, les seves teles són un cant al nu femení (Repòs), que pintà amb mà de mestre. Després d’acostar-se a l’experimentació d’avantguarda, des de la dècada del 1930, instal·lat de nou a Barcelona, retornà a l’academicisme realista.

També és va dedicar a la restauració d’obres antigues i a la il·lustració de llibres de bibliòfil (col·lecció “La Cometa”).

Subirachs i Sitjar, Josep Maria

3 Respostes

(Barcelona, 11 març 1927 – 7 abril 2014)

Escultor, dibuixant i gravador. Format al taller d’Enric Casanovas, l’any 1951 anà a París (d’aquesta primera època és la seva Família Negra) i el 1954 a Bèlgica, on realitzà el monòlit Moises i La torre de Babel, entre altres obres.

Tornat a Barcelona, l’any 1958 començà una sèrie d’escultures abstractes considerades entre les millors de la seva obra (Mundet, 1957; Intimitat de la forma, 1958; Tekel, 1958; La torre, 1959, etc).

Ha treballat amb perícia tècnica tota mena de materials: ferro, ciment armat, pedra, fusta, terrissa, etc, als quals estampa el segell personal de donar vida plàstica a idees abstractes.

Posteriorment realitzà, entre altres obres, la decoració del santuari de la Virgen del Camino (Lleó, 1961), el monument a Monturiol (Barcelona, 1963), Impersonal (1966), la decoració del nou edifici de l’ajuntament de Barcelona, la porta de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1975-76), el monument a Ramon Llull a Montserrat (1977), el monument a la Generalitat de Catalunya a Cervera (1982), on monument per als Jocs Olímpics de Seül (1987) i el monument a Francesc Macià (1991), instal·lat a la plaça de Catalunya de Barcelona.

El 1986 firmà l’encàrrec de realitzar el conjunt escultòric de la façana de la Passió de la Sagrada Família de Barcelona, obra en la qual treballà des d’aleshores.

La seva obra, avantguardista alhora que popular i acostada al carrer, és una de les més significatives de l’escultura catalana contemporània.

Solé i Vendrell, Carme

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 agost 1944 – )

Dibuixant. Estudià a l’Escola Massana. Fundadora de l’Associació Professional d’Il·lustradors, i presidenta des del 1987. S’ha especialitzat en la il·lustració de llibres infantils -n’ha publicat uns cent-noranta, una bona part dels quals a l’estranger-.

Ha il·lustrat texts propis i d’altres escriptors. Entre els títols publicats cal remarcar La lluna d’en Joan, L’aniversari, Raspall i Jo les volia. També ha estat col·laboradora de “Cavall Fort” i ha realitzat una sèrie de dibuixos animats per a Anglaterra.

Ultra la seva activitat com a dibuixant, ha estat professora d’il·lustració en diversos llocs. Li han estat atorgats els premis de la Generalitat de Catalunya (1982) i l’Apel·les Mestres (1983), entre d’altres.

Enllaç web: Carme Solé i Vendrell

Smith i Marí, Ismael

2 Respostes

(Barcelona, 16 juliol 1886 – Nova York, EUA, 1 novembre 1972)

Escultor, dibuixant i gravador. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i amb Querol, Vallmitjana, Llimona i Benlliure. Treballà als tallers de Rafael Atché i Pere Carbonell.

Premiat en un concurs d’artistes novells de l’Ateneu Barcelonès (1903), el 1906 exposà a la Sala Parés i participà en l’Exposició d’Arts i Lletres Catalanes als locals de la Lliga Regionalista. Fou premiat amb segona i tercera medalles a la Cinquena Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907) per les seves caricatures en dibuix i en escultura, i amb segona medalla, a la Sisena Exposició (1911).

Pensionat per l’ajuntament anà a París el 1910, any en que formà part de la junta fundacional de Les Arts i els Artistes i en que exposà al Faianç Català; estudià a l’École Nationale des Arts Décoratifs, de París (1913-14), i viatjà per Anglaterra i els EUA, on l’any 1918 s’establí definitivament a Nova York, on assolí un cert renom.

Retornà fugaçment a Barcelona el 1926. Passà els darrers temps de la seva vida en un hospital psiquiàtric dels Estats Units.

La seva obra es caracteritza pel pas del modernisme al noucentisme. Produí nombrosos retrats, figuretes (retrats i anecdòtiques) i ex-libris. Fou un dels fundadors de “Papitu” i com a dibuixant col·laborà a “La Il·lustració Catalana” i a “Cu-cut!”.

Com a escultor, a part la seva col·laboració amb el ceramista Antoni Serra, es destacà pels seus retrats d’un barroquisme nerviós, i per les seves figures preciosistes, refinades i sovint iròniques. És ben representat al Museu d’Art Modern de Barcelona.

Les planxes que gravà es troben repartides entre la Calcografía Nacional de Madrid i la Biblioteca de Catalunya.

Sió i Guardiola, Enric

Deixa un comentari

(Badalona, Barcelonès, 5 abril 1942 – Barcelona, 2 novembre 1998)

Dibuixant de còmics. Després d’estudiar belles arts, s’inicià professionalment a l’editorial Bruguera. La seva primera obra important fou Lavinia 2016 (1967), el primer còmic polític realitzat durant el franquisme.

Col·laborà en diverses revistes, com “Oriflama”, “Serra d’Or”, “Linus” o “Totem”, i va rebre nombrosos premis internacionals, entre els quals el Yellow Kid (1971).

Són obra seva títols com Vector, Tirant lo Blanc o la sèrie Aghardi. Des del 1986 va treballar en el camp de la publicitat, i va publicar el llibre de fotografies Barcelona, guapa! el 1992.

Sierra i Ràfols, Eugeni

Deixa un comentari

(Barcelona, 11 maig 1919 – 11 juliol 1999)

Botànic i dibuixant. Recol·lector de la càtedra de botànica de Pius Font i Quer, s’incorporà a l’exèrcit republicà durant la guerra civil.

L’any 1950 se n’anà a Xile, on féu exposicions individuals de pintures i dibuixos de flors endèmiques (1952) i es diplomà en biologia (1961). Participà a l’exposició xileno-nord-americana a l’arxipèlag Juan Fernández.

L’any 1968 exposà a la “20th. Century Botanical Art and Illustration” de Pittsburg (EUA). Exposà també a Washington i fou professor a la universitat catòlica de Xile fins el 1973, l’any en què retornà a Catalunya.

sierra_rafolsHa il·lustrat importants obres de botànica, tant a Catalunya com a Xile i als EUA. El 1982 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Entre les principals obres botàniques europees que il·lustrà destaquen: el sisè volum de Flora de Catalunya, Flòrula de Cardó, Diccionario de Botànica, Plantas medicinales (P. Font i Quer), Alta muntanya catalana, Flora i vegetació (Josep Vigo), La Vegetació dels Països Catalans (Ramon Folch), el volum sisè –Plantes superiors– de la Història Natural dels Països Catalans i els primers volums de Flora Ibérica.

Riquer i Inglada, Alexandre de

7 Respostes

(Calaf, Anoia, 3 maig 1856 – Palma de Mallorca, 13 novembre 1920)

(o Ynglada)  Dibuixant, pintor i poeta. Fill de Martí de Riquer, marquès de Benavent. Estudià a Manresa, Besiers i Tolosa (Llenguadoc). Havent retornat a Barcelona, seguí els cursos de Tomàs Padró i d’Antoni Caba a l’Escola de Llotja. El 1879 anà a Roma. Passà després a París i a Londres. A Anglaterra conegué el focus artístic de l’Aesthetic Movement, i també l’Arts and Crafts Movement. Lluità per l’expandiment de l’art industrial.

Fundà un taller de mobles i dibuixà projectes per a plats, rajoles, gerros, llums i esmalts. Introduí l’art de l’ex-libris a Catalunya i ressuscità el gravat a l’aiguafort, sobre el qual féu classes a Josep Triadó, Joaquim Renart, Francesc d’Assís Galí, J. Diéguez i Josep Maria Sert. El 1903 publicà el recull Ex-Libris Riquer, que li donà fama mundial. Sabé plasmar en la modalitat intimista de l’ex-libris l’essència del seu món poètic, elegíac.

Reeixí també en el cartellisme, que contribuí a aclimatar a Barcelona. Fou el millor representant del cartell decoratiu simbolista de l’Art Nouveau a Catalunya. La seva tasca en les arts del llibre és fonamental.

Els anys del decenni del 1880 col·laborà a “La Ilustració Catalana” i il·lustrà uns volums de la “Biblioteca Arte y Letras” i Los Estudiantes de Tolosa en un estil de realisme poètic semblant al d’Apel·les Mestres. Aquest mateix estil, barrejat amb el japonisme, es troba a la seva pintura: delicats paisatges on volen ocells.

Els anys del decenni del 1890 la temàtica esdevé més idealista: Pastora resant, Anunciació, aquest caire simbolista, unit a una tècnica estilitzada i plana, es nota sobretot en la seva obra de pintor decorador (presbiteri de Montserrat, Institut Industrial de Terrassa), en les il·lustracions per a “Luz”, “Joventut”, “Ilustración Artística”, els llibres Quan jo era noi, Crisantemes, Anyoranses, els ex-libris i cartells plenament modernistes.

Amb Crisantemes (1898), Anyoranses (1902) i Aplech de sonets (1906) es manifestà com un dels poetes més característics del vessant simbolista del Modernisme. Poc després abandonà les arts decoratives per dedicar-se a la pintura i a la poesia (Poema del Bosc, 1910) en una exaltació panteista de la natura. El 1917 anà a viure a Mallorca, on continuà la seva dedicació al paisatge i on morí.

El Modernisme reivindicà la igualtat entre l’art industrial i les anomenades belles arts i volgué embellir tot l’entorn de l’home: Riquer fou el millor representant a Catalunya d’aquest corrent. Encarnà l’ideal prerafaelita: l’artista, l’artesà i el poeta reunits en un mateix home.

Fou el pare dels escriptors Josep Maria i Emili de Riquer i Palau.

Ribot i Calpe, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 juliol 1888 – 18 març 1974)

Dibuixant i pintor. Estudià a Llotja amb Feliu Mestres, de qui fou deixeble. L’any 1914 s’establí com a professional independent. Fou il·lustrador a les revistes “Mercurio” i “D’Ací i d’Allà” i a les ripolleses “La Veu Comarcal”, “El Catllar” i “Scriptorium”, de les quals també renovà gràficament la capçalera.

Soci del Centre Excursionista de Catalunya des del 1919, il·lustrà moltes de les guies que edità l’entitat (com la de Les Guilleries, 1924). També col·laborà al llarg de quatre dècades amb el Foment de Pietat Catalana.

Igualment, treballà en la il·lustració de llibres, entre els quals cal destacar La arquitectura naval española (1920), Las Hogueras de Castilla (1922), Llibre d’Or del Rosari a Catalunya (1931) i El Gran Teatre del Liceu. Dibuixà també goigs, ex-libris i cartells, i desenvolupà una, poc divulgada, tasca de documentació gràfica de temàtica etnogràfica, on destaca un recull de llegendes del Ripollès (1926) i l’àlbum de bibliòfil Costums de Catalunya (1931).

Vers el 1940 s’inicià en la pintura de paisatges, amb les sèries de Vallvidrera, del barri barceloní d’Horta (amb més de 170 pintures, una selecció de les quals conformen el llibre Records d’Horta. Barcelona 1930-1950. Els paisatges de Josep Ribot i Calpe, 2007), de Ripoll i de Mogrony. Durant trenta anys es dedicà a aquest gènere, i produí més de 500 obres. El 1949 féu a Ripoll l’única exposició individual de pintures.

En la dècada dels anys 1950 destacà la seva aportació gràfica en la il·lustració naturalística. Col·laborà amb Francesc Masclans en les guies de natura per conèixer arbres i arbustos, i es dedicà al dibuix de la flora micològica de Catalunya, creant una col·lecció de prop d’un miler d’il·lustracions (part d’aquest llegat es publicà en el llibre 100 bolets fàcilment identificables, 2008).