(Barcelona ?, abans 1371 – després 1414)
Doctor en lleis, tresorer i conseller del rei Martí I l’Humà i conseller en cap de Barcelona (1410). Representà el Parlament català (1412) en la junta que decidí la forma d’elegir un nou rei a la mort de Martí I. Posteriorment fou tresorer de Ferran I d’Antequera.
Fou el pare de Joan Desplà (Barcelona, segle XV – abans 1441) Fou tresorer del rei Ferran I de Catalunya. No tingué successió de la seva muller, Elionor de Sacirera (morta el 1441).
Francesc Desplà (Catalunya, segle XV) Fill de Ramon i d’Elisabet, i germà de Ramon (nat 1412) i de Pere. Podia ésser l’homònim que ocupà cinc cops la conselleria de Barcelona entre el 1424 i el 1451. Fou el capità de l’armada barcelonina durant l’atac d’Alfons IV de Catalunya contra Marsella (1431).
Francesc Desplà (Catalunya, segle XV – després 1488) Senyor de Vinçà (Conflent) i de la casa d’Alella. Fou ambaixador de Barcelona a Nàpols (1444). Es casà amb Elionor d’Oms i foren pares de Lluís i de Guerau Desplà i d’Oms.
(Girona, segle XIV)
Jurista. Fou vice-canceller de Pere III de Catalunya i del príncep Joan, duc de Girona, des d’aquest darrer càrrec intervingué en el procès contra Bernat II de Cabrera i contribuí a la seva sentència de mort.
(Ribagorça, segle XIII)
Noble. Ja de molt jove estigué lligat amb el seu oncle Eiximèn Cornell al cercle de consellers de Jaume I de Catalunya. A la mort del seu cunyat Pero Ahonés (1226), figurà com a cap de Ribagorça i Sobrarb, entre els cavallers que, entorn de l’infant Ferran, es dreçaren contra el rei.
Reconciliat amb aquest (1227), lluità des d’aleshores fidelment al seu servei i participà en la conquesta de Mallorca al davant de cent cinquanta cavallers (1229), i després, de Borriana (1233) -d’on fou nomenat capità-, de València i d’Almenara.
Intervingué en l’atorgament dels furs als nous pobladors del Regne de València. El 1236 era majordom del regne d’Aragó.
Guillem de Copons (Catalunya, segle XII) Noble. Es féu remarcar en temps de Ramon Berenguer IV de Barcelona, sobretot a les actuacions polítiques al sud del Principat. Figurà en algunes ocasions al consell i seguici del comte. El 1149 fou un dels signants de la carta de població de Tortosa. El 1153 li fou atorgat el lloc de Godall perquè el poblés.
Guillem de Copons (Catalunya, segle XIV – segle XV) Escriptor i diplomàtic. És conegut per la seva versió de les Ètiques d’Aristòtil que féu a través de la versió francesa inclosa en el Livres dou trésor de Brunetto Latini.
(Catalunya-Aragó, 1494 – 1707)
(o Consell d’Aragó) Consell reial dels Àustries. Organisme central de la corona catalano-aragonesa en l’edat moderna. Va ésser creat per Ferran II el Catòlic, com a conseqüència de la reforma que féu de l’antiga Cancelleria amb què governaven els comtes-reis.
Si bé les cancelleries particulars de Catalunya, València i Sardenya continuaren existint amb llur conseller respectiu, passaren a dependre del nou Consell Suprem d’Aragó. Aquest, que era presidit pel vicecanceller, ben aviat comptà amb set consellers; el tresorer general i sis consellers regents, dos per Aragó, dos per València i dos per Catalunya, Mallorca i Sardenya. També s’ocupava dels afers relatius a Sicília i Nàpols fins a la creació del Consell d’Itàlia (1555).
El Consell era l’òrgan que enllaçava el rei amb els seus representants a cada regne. En aquests assumptes de govern i d’administració absorbia gran part de les funcions del Consell Reial d’Aragó, creat sota Alfons III el Benigne al final del segle XIII. També tenia cura de l’administració de Justícia, de tal manera que fou considerat com un tribunal suprem, encara que només per a València, Mallorca i Sardenya.
A Catalunya, l’administració normal de Justícia continuà a càrrec del Consell Reial de Catalunya. El Consell d’Aragó fou reformat per Felip IV (1628) i suprimit per Felip V de Borbó (1707).
(Catalunya, segle XIV)
Mestre racional. Fou conseller de Pere III de Catalunya durant més de vint anys.
Féu una tasca remarcable al front de la tresoreria reial. Tingué bon paper en diversos assumptes polítics i diplomàtics.
Formà al consell que decidí la governació establerta pel monarca al regne de València.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XII – 1172/82) Fill de Ponç Hug de Cervera i germà de Ponç de Bas, junt amb el qual prengué part en la conquesta de les muntanyes de Prades i de Siurana, on fundaren un altre Castellfollit. Fou senyor de l’Espluga Jussana. Néta seva fou Gueraua de Cervera.
Ramon (I) de Cervera (Catalunya, segle XII – segle XIII) Fill, sembla, de Guillem (V) de Cervera i, probablement, germà de Bernat de Cabrera (m 1287). Participà, al costat de Jaume de Cervera senyor de Gebut i de Meià, en la gran revolta del 1260. El 1274 construí el panteó familiar de Poblet. Fou pare de Ramon (II) de Cervera.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XII – segle XIII) Bisbe d’Elna (1224) i abat de Poblet (1224-29).
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XIII) Fill de Guillem (IV) de Cervera i de Laura de Fultan, i germà de Guillem (V). Alguna vegada també fou cognomenat de Ponteves.
Ramon (II) de Cervera (Catalunya, segle XIII – vers 1305) Fill de Ramon (I) de Cervera. Fou senyor de Juneda i Castelldans, fou cavaller de Pere II el Gran, a qui vengué Puiggròs i Torregrossa, i combaté contra la invasió francesa del 1285. Fou pare de Guillem (VI) de Cervera.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Fill de Ramon (II) i successor de les senyories de Juneda i Castelldans.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XIV) Eclesiàstic. Fou canonge degà del capítol d’Urgell. El 1375 fou un dels juradors dels convenis de la pau d’Almazan.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XIV) Noble. Serví Pere III el Cerimoniós i en fou conseller. En virtut de les disposicions de les Corts de Montsó (1383), resultà expulsat de la cort. Serví després Joan I el Caçador, del qual fou ambaixador a Sardenya (1387), per preparar una pau amb els Arbòrea, juntament amb el lloctinent reial Bernat III Senesterra.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XV) Noble. Posseïa terres a Aragó. Per aquest motiu assistí a les corts aragoneses de 1492. Hi fou designat membre de la comissió executiva. Almenys per un temps s’hi féu representar per procurador.
Ponç de Cervera (Catalunya, segle XIII) Noble. El 1229 fou un dels signants del compromís matrimonial d’Aurembiaix d’Urgell amb Pere de Portugal.
Ponç de Cervera (Catalunya, segle XIII) Noble. El 1274 fou un dels signants dels pactes de confederació nobiliària confirmats a Àger, per iniciativa del vescomte de Cardona, i en oposició al rei Jaume I de Catalunya. Anys més tard, figurava entre els servidors del rei Pere II el Gran.
Guillem de Cervera * Veure> Cerverí de Girona (trobador que hom havia considerat, sense fonament, membre de la família Cervera).
Guillem de Cervera (Catalunya, segle XII) Noble. Figurà a vegades al seguici i consell del rei Alfons I el Cast. A la segona part del regnat d’aquest actuava ja a vegades amb el seu fill homònim, que havia de ser un dels més alts personatges de la família.
Guillem (V) de Cervera (Catalunya, segle XIII) Fill de Guillem (IV) de Cervera i de Laura de Fultan, i germà de Ramon. Fou anomenat també Folc de Ponteves. Fou desheretat.
Guillem (VI) de Cervera (Catalunya, segle XIV) Fill de Ramon (II) de Cervera. El 1323 participà a la campanya per reduir Sardenya a l’obediència de Jaume II de Catalunya. Morí jove, segurament sense fills barons.
