Arxiu d'etiquetes: comtat Urgell

Montcada i d’Abarca, Constança de

(Catalunya, segle XIII)

Dama. Era filla de Pere I de Montcada, el sisè senescal, i de Sibil·la d’Abarca.

Fou casada amb el comte Àlvar d’Urgell quan aquest encara vivia a Castella. Tenia uns deu anys, i ell catorze, quan Álvar arribà a Balaguer el 1253.

El comte, pressionat pel magnat i conseller Jaume de Cervera i altres nobles adversaris dels Montcada, prescindí del matrimoni no consumat amb Constança i, després d’haver estat a punt de casar-se amb Sibil·la d’Anglesola, acabà per fer-ho amb Cecília de Foix.

Els Montcada, protegits per Jaume I, tractaren per mitjans jurídics i també per les armes que Àlvar d’Urgell acceptés el primer matrimoni i considerés nul el segon.

Malgrat la guerra contínua que li feren, el comte urgellenc restà fídel a Cecília i només, durant un breu parèntesi de flaquesa, visqué un any amb Constança (1263-64) per abandonar-la després i tornar al costat de Cecília de Foix.

Fruit de tan fràgil i discutida unió, que tanmateix fou confirmada com a única legal en diverses sentències d’arbitratge, fou una filla, Elionor d’Urgell, que es casaria amb el cavaller aragonès Sanç d’Antillon.

Miracle d’Urgell i de Foix

(Catalunya, segle XII – segle XIII)

Filla petita d’Ermengol VII d’Urgell i de Dolça de Foix.

Al testament del seu pare (1177), fou posada en tercer lloc, després dels seus germans Ermengol VIII i Marquesa, a l’ordre de successió del comtat d’Urgell.

El 1203 Ermengol VIII la volia prometre a un fill d’Arnau de Castellbó, tot fent d’aquest enllaç una condició de la pau signada aleshores amb aquell.

Tanmateix no s’hi casà i ho féu amb el noble Ramon de Cervera.

Marquesa d’Urgell -comtessa Urgell-

(Catalunya, segle XIII)

Dama. Era filla del comte Ponç I d’Urgell, pertanyent al casal de Cabrera, i de la castellana Maria Giron.

Es casà amb Guillem de Peralta. Fills seus foren Guillem i Ramon.

El 1243, a la mort del seu pare, fou citada a l’ordre de successió del comtat en defecte dels seus germans.

Margarida de Montferrat

(Montferrat, Itàlia, vers 1360 – Morella, Ports, 1420)

Comtessa d’Urgell. Filla de Joan II Paleòleg i d’Elisabet de Mallorca. Esposa del comte Pere II i mare de Jaume II d’Urgell el Dissortat.

Dona enèrgica i ambiciosa, quan morí Martí I l’Humà i fou elegit per succeir-lo Ferran I d’Antequera, incità el seu fill a la rebel·lió que tan funestes conseqüències havia de tenir per als Urgell.

Estigué tancada amb el seu fill al setge de Balaguer (1413), tot els béns li foren confiscats i quedà reduïda a la misèria. Alfons IV el Magnànim millorà la seva situació.

Llúcia -comtessa Urgell, s. XI-

(Catalunya, segle XI)

Primera muller d’Ermengol IV d’Urgell.

Alguns historiador han volgut identificar-la amb Llúcia de la Marca, sembla, en tot cas, que ha de tractar-se d’una altra dama homònima.

Fou la mare del futur comte Ermengol V d’Urgell, i segurament també d’Elisabet i de Sança, casades amb els comtes Guillem Ramon de Cerdanya i Hug II d’Empúries, respectivament.

Jaume I d’Urgell

11 Respostes

(Saragossa, Aragó, 1321 – Barcelona, 15 novembre 1347)

Comte d’Urgell (1328-47), vescomte d’Àger i baró d’Alcolea del Cinca, Entença i Antillón (1328-47). Tercer fill d’Alfons III de Catalunya i de Teresa d’Entença, comtessa d’Urgell.

Quan el seu pare cenyí la corona reial, li cedí el comtat d’Urgell i el vescomtat d’Àger (1328); en prengué possessió l’any 1334.

Va casar-se amb Cecília de Comenge (1335), filla del comte Bernat VIII, a la mort del qual (1336), reivindicà, sense èxit, els drets de la seva muller al comtat; foren pares de Pere II d’Urgell i d’Elisabet d’Aragó.

Quan el seu germà Pere III el Cerimoniós va heretar la corona, fou nomenat procurador general dels regnes (1336-45), càrrec que li fou retirat quan s’enemistà amb Pere a causa d’haver nomenat hereva la seva filla Constança d’Aragó (1347) en lloc d’ell.

Va anar a Saragossa i ressuscità la Unió aragonesa, que defensava els furs i privilegis d’Aragó, i després, també, la de València. En aquestes lluites l’ajudaren els seus germanastres Ferran d’Aragó i Joan d’Aragó. A despit d’això, acudí a Barcelona a les festes del segon matrimoni del rei.

Quan ell morí, l’infant Ferran va heretar les seves pretensions a la successió.

Isabel d’Urgell i d’Aragó

4 Respostes

(Balaguer, Noguera, 12 març 1409 – Coïmbra, Portugal, 17 setembre 1459)

Duquessa de Coïmbra. Filla gran del comte Jaume II d’Urgell el Dissortat, i de la infanta Isabel d’Aragó, filla de Pere III el Cerimoniós. Nasqué abans d’hora però feliçment, després d’una caiguda de la seva mare.

Condemnat a presó perpètua el seu pare (1413), Isabel visqué amb la mare a Alcanar, Saragossa i Sixena. El rei Ferran I d’Antequera féu retirar de Sixena Isabel i la seva germana Elionor, les quals foren educades a Castella. El 1424 Alfons IV el Magnànim els nomenà per tutor el canonge Guillem de Barutell.

Fou casada amb Pere, duc de Coïmbra. Fill seu fou Pere, conestable de Portugal, que els catalans havien de triar per rei (Pere IV) el 1464.

Isabel d’Aragó i de Fortià

11 Respostes

(Barcelona, 1376 – Alcolea de Cinca, Aragó, 28 gener 1424)

Comtessa d’Urgell. Filla de Pere III el Cerimoniós i de Sibil·la de Fortià.

Fracassat el projecte de matrimoni amb el duc Joan de Neuburg, fill segon del rei Robert I de Germània (1401), es casà (1407) amb Jaume II d’Urgell, que el 1408 esdevingué sobirà del comtat.

En produir-se la revolta d’aquest (1413), adoptà, sense èxit, una actitud conciliadora; obtingué que Ferran I d’Antequera no el condemnés a mort. Els seu béns, però, entre els quals el dot, de 50.000 lliures, li foren confiscats (1413).

Des del 1414 residí a Saragossa, Sixena i Alcolea de Cinca, població que li fou lliurada (1417) per Alfons IV el Magnànim en retornar-li els béns que hom li havia segrestat.

Guinedilda

3 Respostes

(Catalunya, segle IX – 899 ?)

(o Guinedell)  Comtessa de Cerdanya, Urgell, Barcelona, Girona i Osona. Muller del comte Guifré I de Barcelona (el Pelós). Almenys a partir de l’any 885 usà el títol de comtessa.

Tingué una participació notable en les fundacions eclesiàstiques empreses al seu temps per tal d’accelerar la repoblació d’Osona, Bages, el Berguedà i el Ripollès.

Fills seus foren: Guifre II Borrell i Sunyer, comtes de Barcelona, Sunifred II, comte d’Urgell, Miró II, comte de Cerdanya, Radulf, bisbe d’Elna, Emma, abadessa de Sant Joan, i segurament també Xixilona, monja.

Guifré I de Barcelona

76 Respostes

(Catalunya, vers 840 – 11 agost 897)

(el Pelós o Pilós)  Comte de Cerdanya i Urgell (870-897), i de Barcelona i Girona–Besalú (878-897). Fill primogènit del comte Sunifred I (mort 848) i de la seva esposa Ermessenda.

Miró I el Vell (mort 894 o 895), germà de Guifré, col·laborà amb ell en la tasca de govern i s’encarregà especialment de la regència del Conflent, pagus annex a la Cerdanya.

Per la fidelitat de la casa de Cerdanya a la monarquia carolíngia, durant la revolta (877-878) del poderós marquès Bernat de Gòtia, Guifré va rebre els comtats de Barcelona i Girona-Besalú, i Miró, el Rosselló. Posteriorment, Guifré va deixar a un altre germà, Radulf (mort 913), el govern del pagus de Besalú, annex al comtat de Girona.

Els honors de Guifré dibuixaven un gran cercle entorn d’una regió central, les comarques d’Osona i Bages, que eren terra de ningú d’ençà de la revolta (826-827) d’Aissó. Per la situació estratègica d’aquestes terres, calia ocupar-les, repoblar-les i establir-hi una nova frontera, la del Llobregat, Cardener i Segre; Guifré ho féu entre el 879 i el 890, aproximadament.

Guanyà la vall de Lord per al comtat d’Urgell, recuperà el pagus de Berga, dependència tradicional del comtat de Cerdanya, i establí el comtat nou i únic d’Osona en terres ausonenques i manresanes.

La repoblació es realitzà a base d’aprisions, la major part directament per Guifré, pels fidels de la seva cort i també per una gran massa de camperols. Guifré i la seva muller Guinedilda fundaren també els monestirs de Santa Maria de Ripoll (880) i de Sant Joan de les Abadesses (vers 885).

Al marge de l’empresa repobladora, entre el 885 i el 892, Guifré hagué d’afrontar els problemes derivats de la usurpació del bisbat d’Urgell pel clergue Esclua. Aconseguí que Esclua i el seu protegit Ermemir, bisbe de Girona, fossin deposats (concili d’Urgell, 892).

La repoblació de les comarques centrals, amb la reconstrucció de la fortalesa de Cardona, obligà els serraïns a fortificar Lleida (882) i a atacar les terres del comte en una sèrie d’enfrontaments (883-884 i 897), en l’últim dels quals Guifré fou ferit greument i morí pocs dies després.