Arxiu d'etiquetes: comtat Urgell

Urgell, comtat d’

282 Respostes

(Catalunya, segle IX – segle XV)

Divisió territorial i administrativa. Al començament del segle IX l’Urgell formava part de la marca de Tolosa i, més tard, de la de Gòtia. L’Urgell era sota el domini del rei franc, però el seu règim era encomanat a pròcers pirinencs fidels a la seva política. Asnar Galí (v 820-832) i el seu fill Galí (832 a v 835) eren aragonesos; Sunifred (v 835-838), que uní en la seva persona el nucli bàsic de la futura Catalunya, era de Carcassona i d’ascendència conflentina, i Salomó, que succeí Sunifred solament a l’Urgell, Cerdanya i Conflent, tampoc no fou franc.

Guifre I el Pilós degué obtenir la successió de Salomó a Attigny (870), com un dret familiar a causa d’haver ocupat el lloc el seu pare Sunifred, i a la fidelitat tradicional de la família envers els carolingis. A partir d’ell, va triomfar la tendència hereditària, i el comtat d’Urgell tingué una dinastia pròpia, sòlidament fundada.

A la mort de Guifre, l’Urgell passà al seu fill Sunifred (897 a v 948). El govern del comte Borrell II de Barcelona (v 948-992) va coincidir amb la desaparició de la dinastia carolíngia. Ermengol I (992-1010) fou una figura notable del seu temps. Anà dues vegades a Roma (998 i 1011) per assistir a concilis. Va lluitar coratjosament contra els musulmans de Lleida en l’acció d’Albesa, en la qual caigué presoner (1004).

Ermengol III (1038-65), gran aliat de Ramon Berenguer I, lluità juntament amb ell contra el comte de Cerdanya i contra els musulmans. Participà brillantment en la croada acabada amb la conquesta de Barbastre (1064). El seu fill Ermengol IV (1066-92) eixamplà les fronteres del comtat cap al sud, i obligà els reietons musulmans de Lleida i Fraga el pagament de paries. Les seves conquestes s’estengueren sobretot per la vall de Sió, i expugnà els forts castells de Calassanç i Gerp, que barraven el pas cap a Balaguer.

Ermengol VI (1102-54), encara infant quan heretà el comtat, va restar sota la tutela de l’avi, Pero Ansúrez, senyor de Valladolid. Aprofitant l’aixecament contra els cristians dels musulmans tributaris de Balaguer, el comte Ansúrez, el vescomte Guerau Ponç i el comte Ramon Berenguer III de Barcelona conqueriren definitivament la plaça (1106), que al cap de poc esdevingué la capital del comtat. Ermengol VI participà en l’expedició de Balears (1114) i en la conquesta de Saragossa (1118), al servei d’Alfons I d’Aragó. Fou un dels principals col·laboradors de Ramon Berenguer IV, i el magnat que més va ajudar en la conquesta de Lleida (1149); per això va rebre una tercera part de la ciutat en senyoria; a més, els urgellesos forniren la massa primordial del repoblament lleidatà. Fou també un dels principals factors de l’expedició a Almeria (1147), formant part de l’host d’Alfons VII.

Ermengol VIII (1184-1209) va haver de lluitar contra Ponç III de Cabrera, que refusava de reconèixer-li la potestat dels castells d’Os i d’Àger. Més gravetat van tenir les lluites d’Ermengol contra Ramon Roger, vescomte de Foix, ajudat per Ramon de Cervera, gran senyor de la plana d’Urgell, i pels albigesos del migdia de França. L’any 1198 el de Foix va envair l’Urgell i saquejà la ciutat de la Seu. Ermengol derrotà Ramon de Cervera a Agramunt (1202) i, l’any següent, els vescomtes de Foix i Castellbó. L’any 1206 els barons enemistats van firmar la pau per intervenció del sobirà, Pere I. Quan morí deixà els estats a la filla Aurembiaix (1209-31), nena de pocs anys.

Aurembiaix morí sense successió, i s’extingí la línia directa dels Ermengols, substituïda per la dels Cabrera. Ponç de Cabrera, fill de Guerau, reivindicà el comtat amb l’ajuda de la majoria dels barons pirinencs. La guerra durà quatre anys, fins al conveni de Tàrrega (1236). Els Cabrera, que de fet havien regit el comtat amb intermitències d’ençà del 1213, obtingueren finalment el reconeixement de les seves pretensions.

El comte Àlvar va casar-se amb Cecília, germana del comte de Foix (1256); a la mort d’Àlvar, els seus executors testamentaris van fer renúncia del comtat a favor de Jaume I. Quan Jaume morí, una formidable coalició de magnats ponentins, dirigida pel comte Roger Bernat de Foix, va aixecar-se contra el rei Pere II, en defensa de l’hereu d’Àlvar, el jove Ermengol. El rei aconseguí de dominar la revolta, però signà amb el desposseït Ermengol el conveni d’Agramunt (1278), que li restituïa el comtat.

Ermengol esdevingué un dels més addictes i lleials col·laboradors del rei Pere i del seu successor Alfons el Franc. S’embarcà amb el monarca, a la conquesta de Sicília i, en la invasió francesa del 1281, lluità al costat del rei a l’Empordà. Participà en la conquesta de Menorca (1287) i Alfons el Franc va premiar-lo amb l’absolució (1286) de tots els compromisos contrets en el conveni del 1278. Ermengol també acompanyà Jaume II a la guerra de Sicília. Morí sense successió (1314) i desposà en el seu testament que el rei casés el segon fill, Alfons, amb Teresa d’Entença, reneboda d’Ermengol.

Alfons fou comte d’Urgell i solia residir a Balaguer; quan esdevingué rei (1328) designà comte el seu fill Jaume. Jaume I d’Urgell fou avi del darrer comte d’Urgell, Jaume II el Dissortat (1408-12), que heretà una hisenda sanejada i un patrimoni que el feia el primer magnat del país.

Jaume II va emprar-los en la lluita per la corona catalano-aragonesa, que ell reclamava com a últim representant per línia masculina legítima de la nissaga catalana. Derrotat per Ferran d’Antequera, fou fet presoner a Balaguer (1413), condemnat a presó perpètua i a la confiscació de tots els béns.

Teresa d’Entença

35 Respostes

(Catalunya, vers 1300 – Saragossa, Aragó, 20 octubre 1327)

Comtessa d’Urgell, vescomtessa d’Àger i reina de Catalunya-Aragó. Primera muller d’Alfons III el Benigne i mare de Pere III el Cerimoniós. Filla de Constança d’Antillon i de Gombau d’Entença, reneboda d’Ermengol X d’Urgell.

Les noces amb l’infant Alfons es van celebrar solemnement a Lleida el 10 de novembre de 1314. Alfons fou comte d’Urgell fins a la mort del seu pare el 1327.

La comtessa firmava documents i encunyava moneda com a sobirana dels seus feus. L’any 1323 va acompanyar Alfons a la conquesta de Sardenya.

Va instituir hereu el seu marit i (en defecte seu) el segon fill Jaume. Morí de part.

Tedberga

2 Respostes

(Catalunya ?, segle X – Urgell, 1003)

Comtessa d’Urgell. Primera muller (a 1000) d’Ermengol I d’Urgell.

Hom desconeix la seva filiació.

Sunifred II d’Urgell

3 Respostes

(Catalunya, 880 ? – 948)

Comte d’Urgell (897-948). Fill de Guifré I de Barcelona el Pelós i de Guinedilda.

En morir el seu pare es trencà el principi tradicional que els reis francs nomenessin els comtes per a Catalunya i s’establí el principi hereditari en la transmissió del càrrec comtal. L’establiment d’aquest principi hereditari fou potser el pas més gran donat pels comtes catalans vers la independència i la sobirania.

Talment com si els tres fills grans del Pelós assimilessin les honors a un bé privat, en morir llur pare les heretaren, se les mig repartiren i les començaren a governar sense esperar llur investidura per part de la monarquia, potser aprofitant que el monarca regnant, Odó I, no era un carolingi legítim.

Semblaria que els tres fills grans del Pelós heretaren conjuntament llur pare i que establiren un sistema de cogovern consistent a repartir-se les zones d’actuació de cadascun tot reconeixent al germà gran una categoria superior; aquest, Guifré II de Barcelona, es mouria pels comtats de Barcelona, Girona i Osona; el segon, Miró II de Cerdanya, per la Cerdanya, el Berguedà i el Conflent; i el tercer, Sunifred, pel comtat d’Urgell, on és documentat des del 903. Amb el pas dels anys, aquesta atribució de zones d’influència esdevingué una efectiva divisió de l’herència de Guifré el Pelós.

El 914 presidí una assemblea a la Seu d’Urgell en la qual fou acordat de transferir al potent monestir de Sant Serni de Tavèrnoles cinc monestirs aleshores abandonats.

En data desconeguda usurpà les parròquies de la vall de Lord que el seu pare havia repoblat, però un capbreu de vers el 948 demostrà que llurs rectors havien estat reiteradament nomenats pels bisbes d’Urgell i que les dites parròquies havien estat adjudicades a la mitra per Guifré el Pelós.

Estigué casat amb Adelaida, que des del 949 fou abadessa de Sant Joan de Ripoll. A la seva mort sense fills (dos fills Ermengol i Borrell havien mort prematurament) el comtat passà al seu nebot, el comte Borrell II de Barcelona.

Sunifred I d’Urgell-Cerdanya

20 Respostes

(França, segle IX – Catalunya, 848)

Comte d’Urgell i Cerdanya (834-848), de Barcelona, Girona, Narbona i altres comtats septimans (844-848). Pare de Guifre el Pilós i fundador, per tant, de la casa comtal catalana.

Segons Ramon d’Abadal, sembla que era fill del comte Bel·ló de Carcassona i germà del seu successor Oliba I, la qual cosa explicaria les tradicionals relacions entre ambdues cases. El 842 va sorprendre als confins de la Cerdanya la gran expedició enviada per Abd al-Rahman II contra Narbona. Com altres membres de la mateixa família, es distingí pel legitimisme i per la fidelitat a la casa carolíngia.

Havia rebut de Lluís el Piadós el comtat d’Urgell com a premi a la fidelitat del seu germà Oliba I, i, el 844, Carles el Calb, després de capturar i ajusticiar el traidor Bernat de Septimània, atorgà a Sunifred els comtats de què gaudia aquell.

Així fou com, gràcies al seu joc polític i en unió amb el seu germà Sunyer, aconseguí d’annexar als propis territoris (Barcelona, Girona, Besalú i els seus comtats d’Urgell-Cerdanya, a més dels del seu germà, Empúries i Rosselló) tot aquell conglomerat que Bernat de Septimània havia format a banda i banda dels Pirineus (Narbona i comtats satèl·lits). Carles el Calb li concedí el títol de marquès, segons un document oficial del mateix any 844.

Tot indueix a creure que Sunifred va morir de mort violenta durant la temptativa de Guillem, fill de l’ajusticiat Bernat, d’apoderar-se de Barcelona (848). A la seva mort, els comtats de Barcelona, Rosselló-Empúries i Narbona tornaren a poder dels francs.

Sibil·la de Montcada

Deixa un comentari

(Catalunya, vers 1250 – abans 1299)

Comtessa d’Urgell. Filla del senescal Pere (I) de Montcada i d’Aragó i de Sibil·la d’Abarca.

Fou la primera muller del comte Ermengol X d’Urgell, amb qui no tingué fills.

Salomó I de Cerdanya-Urgell

5 Respostes

(Catalunya, segle IX)

Comte de Cerdanya i Urgell. Probablement visità Còrdova el 863 en missió diplomàtica prop de l’emir Muhammad, en nom de Carles II el Calb, i aconseguí d’emportar-se les suposades relíquies de sant Vicenç, retingudes a Saragossa.

La llegenda el fa franc i usurpador del comtat de Barcelona en perjudici de Guifré I el Pelós, i aquest hauria recuperat el comtat després de matar-lo. Tot fa creure, però, que fou un home del país, potser emparentat amb Guifré, i que tant el seu ascens al govern dels comtats pirinencs (potser des de la mort del comte i marquès Sunifred el 848) com la seva substitució (a l’inici del govern de Guifré I el Pelós i el seu germà Miró el Vell el 870) es feren sense cap violència.

D’altra banda, és ben cert que mai no fou comte de Barcelona. La seva condició de comte de Cerdanya és testimoniada per Pere Tomic (1438).

Ponç I d’Urgell

(Catalunya, 1211 – 1243)

Comte d’Urgell (1226-43). Fill primogènit de Guerau I d’Urgell, vescomte de Cabrera, i d’Eilo Fernández de Castro.

Fou el primer del casal dels Cardona a qui fou reconegut (1236) el títol de comte d’Urgell, ja que l’hereva legítima era Aurembiaix, filla d’Ermengol VIII (mort 1209) i d’Elvira (morta 1220).

L’ocupació indiscutida del govern urgellenc per part de Guerau I des del 1213 en detriment d’Aurembiaix, llavors casada amb Àlvar Pérez, acabà amb el retorn d’aquesta a Catalunya (1228).

Jaume I hagué d’intervenir militarment al comtat d’Urgell i reeixí a expulsar-ne els Cabrera. En morir Guerau repartí les possessions als fills: a Ponç li tocà el comtat d’Urgell; a Guerau, el vescomtat de Cabrera, i a Àlvar, el d’Àger.

El 1231 morí Aurembiaix i aleshores Ponç I es proclamà comte d’Urgell, amb l’ajut dels comtes de Foix i de Pallars, i els vescomtes de Castellbó i de Cardona. Mogué guerra contra Jaume I i aquest s’avingué a signar la pau i reconèixer els Cabrera com a comtes d’Urgell (1236) a canvi de fer-se feudataris seus i de cedir-li Lleida i Balaguer (fins al 1242).

Havia contret matrimoni amb Aurembiaix de Montcada i després amb Maria Giron. L’hereu, Ermengol IX, no pogué ocupar el tron comtal, que llavors passà al fill segon, Àlvar (o Roderic). D’altres fills foren Ponç, Guerau, Elionor, muller de Ramon de Montcada, i:

Ponç d’Urgell  (Catalunya, segle XIII)  Eclesiàstic. És conegut per l’esment que en fa el gran cronista aragonès Zurita.

Pere II d’Urgell

(Catalunya, 1340 – Balaguer, Noguera, 1408)

Comte d’Urgell i vescomte d’Àger (1347-1408). Fill de Jaume I d’Urgell i de Cecília de Comenge. Succeí el seu pare amb els Cabrera i els Rocabertí.

Actuà al costat del seu oncle Pere III el Cerimoniós contra el germà consanguini d’aquest, Ferran (1358), i en la guerra contra Pere I de Castella defensant Terol, Monreal i Daroca (1363) i acudint en ajut d’Oriola (1364).

El rei el féu lloctinent seu al Regne de València (1365) i com a tal recuperà Sogorb; després li donà la baronia de Fraga (1369).

No trigà a retirar-se als seus estats, on féu construir la seva casa de camp a Balaguer, el castell d’Agramunt, l’església de Castelló de Farfanya i el claustre d’Àger. Defensà el nord de Catalunya i Aragó contra la invasió del comte de Foix el 1396.

Es casà en primeres noces (1363) amb Beatriu de Cardona, de qui no tingué successió, i en segones, amb Margarida de Montferrat, de qui tingué el seu primogènit i successor Jaume II d’Urgell.

Pere I d’Urgell

(Coïmbra, Portugal, 23 febrer 1187 – Palma de Mallorca, 2 juny 1258)

(o Pere de Portugal) Comte d’Urgell (1229-31). Infant de Portugal, fill del rei Sanç I d’aquest país i de la seva muller Dolça, filla del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.

Per diferències amb el seu germà Alfons, fugí de Portugal i es refugià al Marroc, on aplegà una considerable fortuna, i després a Catalunya, on fou molt ben rebut per Jaume I el Conqueridor, que li donà possessions al Camp de Tarragona.

Esdevingué comte consort d’Urgell per casament amb la comtessa Aurembiaix (1229), i en morir aquesta permutà el comtat pel regne de Mallorca i les illes d’Eivissa i Formentera (aquestes amb el comte Nunyó Sanç I de Rosselló si les conquerien abans de dos anys) en feu pel rei (1231).

Acompanyà Jaume I en el seu tercer viatge a Mallorca (1232) i hi residí intermitentment. Participà en la conquesta d’Eivissa (1235). El 1244 permutà les Illes per Morella, Almenara, Castelló i Sogorb. Ajudà el rei en l’etapa final de la conquesta del Regne de València (1245).

En les desavinences entre Jaume I i el seu fill Alfons estigué al costat d’aquest darrer i l’acompanyà en el seu exili de Sevilla fins a l’arranjament de l’afer en 1250-51, que normalitzà també la situació de Pere, el qual, mentrestant, havia estat privat de les seves possessions.