(Barcelona, 6 abril 1835 – 7 desembre 1913)
Compositor i organista. Succeí (1863) al seu pare, Josep Marraco i Xauxas, en el càrrec de mestre de capella de la catedral de Barcelona, que exercí fins a la mort.
El 1860 estrenà una Simfonia al Teatre dels Camps Elisis, en honor d’Isabel II de Borbó, composta per encàrrec de l’ajuntament de Barcelona. Autor també de misses de rèquiem (1860; en memòria del general Domingo Dulce, 1869) i un Te Deum (1871).
Fou un gran improvisador a l’orgue.
(Arbeca, Garrigues, 1582 – Montserrat, Bages, 1658)
Compositor i frare benedictí. Pertanyia a la comunitat de Montserrat. Fou mestre de capella notable.
Visqué algun temps a Madrid, on exercí el mateix càrrec.
Altra vegada a Montserrat, en seria abat.
És autor de nombroses composicions de música sacra, avui perdudes o no estudiades.
(Arbeca, Garrigues, 1582 – Montserrat, Bages, 1658)
Músic. Estudià música a l’Escolania de Montserrat a partir del 1625.
Formà nombrosos compositors montserratins i escriví obres religioses.
Se’n conserven unes nadales, un O vos omnes, a quatre veus, i una Missa de difunts, a vuit veus.
(Barcelona, 14 març 1883 – 26 juny 1971)
Violinista i compositor. Inicià la carrera de concertista als set anys. Posteriorment féu concerts per Europa i Amèrica.
Escriví les òperes Acté (1903), Joana de Nàpols (1903) i Neró i Acté (1928).
També va compondre, entre d’altres, el poema Nova Catalònia, la simfonia poemàtica Juventus i el quartet Mobilis in mobili, a més de nombroses sardanes.
Publicà unes memòries en tres volums, Mis experiencias (1944-57), i el tractat El violín (1958).
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 4 març 1872 – Barcelona, 7 octubre 1912)
Pianista i compositor. Deixeble de Joan Baptista Pujol, amplià els seus coneixements al conservatori de París, on guanyà el primer premi de piano.
Inicià la carrera internacional l’any 1905, amb una gira per l’Amèrica del Nord.
Compongué la suite simfònica Impresiones de España, un trio de cambra i nombroses obres pianístiques.
(Ripoll, Ripollès, 3 maig 1893 – Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 8 gener 1971)
Organista i compositor. Deixeble de Lluís Romeu i Josep Colomer. Fou nomenat el 1912 organista de Santa Maria de Vilafranca del Penedès.
Compongué nombroses obres religioses i col·leccionà dos reculls de cançons populars catalanes. Intervingué en l’elaboració del Cancionero popular español.
(Igualada, Anoia, 24 setembre 1900 – Montevideo, Uruguai, 2 novembre 1965)
Pianista i compositora. Germana del violinista Enric. Deixebla d’Enric Granados i de Frank Marshall, debutà a tretze anys a l’Albert Hall de Londres.
Realitzà una curta però notable carrera concertística internacional fins a l’any 1920, en què es retirà.
Escriví obres per a piano i de cant.
(Barcelona, 1883 – segle XX)
Compositor, crític i pianista. Fou deixeble del mestre Lluís Millet.
Dirigí l’Orfeó Núria. Fundà i dirigí la societat de concerts Catalònia.
Era crític i col·laborador musical a “El Poble Català” i a algunes publicacions periòdiques espanyoles i franceses.
És autor de diverses partitures per a l’escena i d’obres corals.
(Barcelona, 18 agost 1897 – Santiago de Xile, Xile, 17 juny 1968)
Músic. Estudià piano amb Enric Granados i Joaquim Malats i féu una brillant carrera de concertista.
A partir del 1940 residí als Estats Units i a Xile.
Compongué un concert per a violí i orquestra, així com obres per a piano.
(Barcelona, 18 octubre 1878 – 22 febrer 1938)
Guitarrista. Deixeble de Magí Alemany i de Francesc Tàrrega, de l’escola del qual va ésser continuador.
Va viure a París del 1904 al 1914, i actuà als països germànics i llatinoamericans. Fou un dels millors intèrprets musicals de la seva època.
Harmonitzà per a guitarra obres d’Isaac Albéniz i Enric Granados i cançons populars catalanes, entre les quals destaquen El testament d’Amèlia i L’hereu Riera. Compongué Dos preludis, Capritx i Mazurca.
Dades dels Països Catalans 