(Barcelona, 1883 – segle XX)
Compositor, crític i pianista. Fou deixeble del mestre Lluís Millet.
Dirigí l’Orfeó Núria. Fundà i dirigí la societat de concerts Catalònia.
Era crític i col·laborador musical a “El Poble Català” i a algunes publicacions periòdiques espanyoles i franceses.
És autor de diverses partitures per a l’escena i d’obres corals.
(Barcelona, 18 agost 1897 – Santiago de Xile, Xile, 17 juny 1968)
Músic. Estudià piano amb Enric Granados i Joaquim Malats i féu una brillant carrera de concertista.
A partir del 1940 residí als Estats Units i a Xile.
Compongué un concert per a violí i orquestra, així com obres per a piano.
(Barcelona, 18 octubre 1878 – 22 febrer 1938)
Guitarrista. Deixeble de Magí Alemany i de Francesc Tàrrega, de l’escola del qual va ésser continuador.
Va viure a París del 1904 al 1914, i actuà als països germànics i llatinoamericans. Fou un dels millors intèrprets musicals de la seva època.
Harmonitzà per a guitarra obres d’Isaac Albéniz i Enric Granados i cançons populars catalanes, entre les quals destaquen El testament d’Amèlia i L’hereu Riera. Compongué Dos preludis, Capritx i Mazurca.
(Granollers, Vallès Oriental, 3 desembre 1891 – Buenos Aires, Argentina, 5 setembre 1967)
Compositor i director. Fundà i dirigí l’Orfeó Granollerí. També fou director de l’Orfeó Germanor Empordanesa de Figueres (1920) i del Quartet Català.
Escriví obres corals, harmonitzacions per a cançons populars i diverses sardanes.
(Barcelona, 1899 – 15 abril 1973)
Escriptor, compositor i crític musical. Llicenciat en dret, fou un dels capdavanters de l’esperit bohemi de les penyes i les tertúlies en cases benestants.
Col·laborà, entre altres publicacions, a “El Be Negre” i “Mirador”. Se n’anà el 1936 i, empresonat i depurat a l’Espanya de Franco, retornà el 1939.
Poeta postsimbolista, publicà Poemes lírics (1924) i Sentiment i paisatge (1946). Publicà també Resum de poètica catalana (1932), juntament amb A. Serra i Baldó; Francesca Bonnemaison de Verdaguer (1972), juntament amb Maria Cinta Balagué; Beethoven. Vida i obra. Visió actual (1970), juntament amb Maria Remei Canals, la seva muller, a més de dos llibres de memòries que destaquen, sobretot, per les dades i anècdotes: Trenta anys de vida catalana (1969) i Ésser català no és fàcil (1971).
Com a compositor escriví cançons i obres per a piano i orquestra.
(Barcelona, 16 juliol 1885 – 24 juliol 1957)
Pianista i compositor. Germà del pintor Ramon.
Estudià a l’Escola Municipal de Música i més tard amplià els seus coneixements en el conservatori de música de Brussel·les (1909-11).
Destaquen en la seva producció tres ballets, un scherzo per a dos pianos, algunes cançons i Dues peces en estil antic, per a piano.
(Barcelona, 23 desembre 1861 – 17 juny 1924)
Compositor. Deixeble d’Anselm Barba i de Josep Rodoreda.
Autor d’obres simfòniques, com La fada de Roses (1892), i líriques, com Colometa, la gitana, Hydromel (1892).
Fundà, amb Joan Gay, la Institució Catalana de Música (1896).
Escriví cançons catalanes, com La filadora, Primavera, etc, i harmonitzà cançons i ballets populars.
(Barcelona, 25 setembre 1899 – 5 febrer 1962)
Músic. Fill de Joan Lamote de Grignon.
Fou sotsdirector de la Banda Municipal de Barcelona i director, a partir del 1932, de l’Orquestra Simfònica de Girona. Fou sotsdirector de l’Orquestra Municipal de Barcelona fins a la seva mort.
Les seves obres més notables són l’òpera còmica La cabeza del dragón, estrenada al Liceu l’any 1960, el poema simfònic Enigmes (1951) i l’oratori El càntic dels càntics, per a solistes, cor i orquestra, inèdit.
(Barcelona, 20 juliol 1884 – 4 maig 1945)
Músic. Deixeble d’Enric Morera.
Fou organista del Palau Nacional de Barcelona a partir de 1929 i director de l’Escola Municipal de Música de Barcelona (1940-45).
És autor d’obres religioses, simfòniques, corals, de cançons i de peces per a orgue.
De la seva producció escènica destaca la sarsuela Por una mujer.
Veure> Veneno, Kiko (músic i compositor català, 1952- ).
