(Barcelona, 1850 – 1913)
Comediògraf, utilitzà el pseudònim de Pau Bullanga. Col·laborà a “La Campana de Gràcia”.
Escriví, en castellà i català, drames fulletonescos, sainets costumistes i monòlegs: Una calaverada (1877), La sogra (1879), Lo casament de la noia, La víctima y su verdugo.
(Alacant, 11 octubre 1866 – Madrid, 16 abril 1943)
Comediògraf. A quinze anys es traslladà a Barcelona, on treballà com a empleat de banca i s’inicià en el periodisme col·laborant a “Correspondencia Catalana” i a “La Vanguardia”.
Després residí a Madrid, on s’inicià en la sarsuela col·laborant amb alguns importants sainetistes.
Obres: Genio y figura (1910), El amigo Melquíades (1914), La casa de Quirós (1915), La señorita de Trévelez (1916), La venganza de la Petra (1917), Los caciques (1919), Es mi hombre (1921), Angela Maria (1924), Los milagros del jornal (1924), El señor Pepe el Templao o la mancha de la mora (1925), El señor Adrián el primo (1928), La condesa está triste (1930), etc.
(Sarrià, Barcelona, 1783 – Barcelona, 22 gener 1853)
Urbanista i comediògraf. Fill de Josep Renart i Closes.
Va escriure sonets o quadres de costums, alguns de bilingües i d’altres en català, els quals juntament amb els de J. Robrenyo, foren precursors del teatre català modern.
S’inspirà en temes, personatges i costums del país, i donà a conèixer l’aspecte pintoresc de la vida de Barcelona en el primer terç del segle XIX. El seu teatre s’allunya del moviment romàntic i alhora pren com a model autors clàssics de la comèdia, especialment Molière.
Les seves obres principals són La casa de les dispeses, Titó i Donya Paca o El viatge de la fortuna, de caràcter al·legòric i popular, El regrés del còlera, Caló i Teresa o el pintador i la criada, La Laieta de Sant Just i La festa del poble.
(Barcelona, 26 agost 1905 – 15 febrer 1980)
Comediògraf i empresari. Fill de l’hoteler Miquel Regàs i Ardèvol. Doctor en dret, visqué un quant temps a París i fou un gran impulsor teatral i un arquetipus de la bohèmia artística amb diners.
Fou corresponsal de “La Publicitat” i col·laborà a “L’Esport Català”, “La Rambla”, “Mirador” i “La Humanitat”.
Durant la guerra civil fou alt funcionari de la conselleria de Justícia. S’exilià el 1939 i retornà aviat.
S’especialitzà en la contractació de companyies teatrals estrangeres.
Estrenà diverses comèdies: Cèlia, la noia del carrer d’Aribau (1935), Tobruck (1949), Camarada Cupido (1955) i Pobre Gabriel (1958).
(València, 25 febrer 1869 – Santiago de Xile, Xile, 1942)
Actor i comediògraf.
Es casà amb l’actiu Maria Xatart i tots dos van recórrer Espanya del 1888 al 1900. Després partí cap a Amèrica, on va estar-se durant bastants anys, sobretot a Xile.
El 1913 tornà a la Península i s’instal·là a Barcelona, on actuà primer al teatre Romea i, al cap de poc, al teatre Novetats. Per a les dues companyies compongué i dirigí obres teatrals.
Com a actor excel·lí en la representació d’obres de Pirandello, Lenormand i Vildrac.
Dirigí a Barcelona el diari “La Noche”.
Autor de La boda, Clavé, Per Catalunya, A Barcelona, Montserrat, La revista del Romea, etc. En castellà, Balada de Carnaval, amb música d’Amadeu Vives.
(Barcelona, 4 octubre 1884 – Tolosa, Llenguadoc, 1943)
Autor teatral i comediògraf. Actuà amb les companyies de Margarida Xirgu i d’Enric Guitart.
Escriví moltes obres de teatre, de caire costumista: Soltera, casada i viuda (1909), La festa del carrer (1918), La vida no és nostra (1925), Tres milions busquen hereu (1932), Les indecises (1934), etc.
També escriví la novel·la L’ombra de Maria Clara (1924).
(Barcelona, 28 desembre 1841 – 10 desembre 1915)
Comediògraf i periodista. Progressista a ultrança, va militar en els grups liberals més revolucionaris.
Després d’un fracàs com a empresari teatral, el 1865 fou un dels fundadors i director de la primera revista d’humor en llengua catalana “Un tros de paper”. El 1868 dirigí “La Alianza de los Pueblos”, portaveu de les idees federalistes.
Prototipus de la bohèmia barcelonina, va escriure una sèrie de comèdies costumistes i d’humor satíric: L’anada a Montserrat (1881), El marquès de Santa Llúcia (1885), Vés-te’n Anton… (1889), Don Gonzalo o l’orgull del gec (1891), La germana gran (1891), Perdiu per garsa (1910), etc.
També publicà Trenta anys de teatre (1901), recull dels articles que publicà a “La Veu de Catalunya”, i diversos llibres d’humor en que recollia acudits i pensaments humorístics, com els aforismes Una grossa de pensaments en vers (1895).
(Torelló, Osona, 6 febrer 1862 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 19 juliol 1893)
Dibuixant i comediògraf. Oncle de Lambert Escaler i Milà.
Excel·lí en la caricatura i les visions humorístiques.
Publicà un àlbum amb el títol de Fullaraca. És autor del drama Al peu de la creu (1892).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 2 febrer 1874 – Barcelona, 4 maig 1957)
Escultor, decorador i comediògraf.
Tot i que escriví algunes comèdies (Una poma per la set, Homenots), és conegut per les seves personals escultures de terra cuita policromada de gust modernista, un dels símbols més divulgats d’aquest moviment artístic. Deixeble de Josep Campeny.
També treballà en el disseny de diorames i realitzà els capgrossos de la processó de Vilanova i la Geltrú (1949).
(Sóller, Mallorca, 1854 – Barcelona, 1922)
Publicista i comediògraf. Residí a Montpeller, Barcelona (on fundà la revista “El Mosquito”, 1873), Madrid i París, on fou membre fundador (1878) de l’Alliance Latine.
Escriví, a més de llibres d’història de França, una gran quantitat de peces teatrals en castellà i algunes en català, com A l’altre món, La mestressa, La tinc a sota.
Dades dels Països Catalans 