Municipi de la Ribera Baixa (País Valencià): 53,82 km2, 2 m alt, 22.461 hab (2014)
Situat a la costa, que és centrat per la muntanya de Cullera (233 m alt), a la plana al·luvial del Xúquer i de la seva zona deltaica que forma el cap de Cullera, sobre el promontori hi ha la torre de Cullera i el far de Cullera, i al sud hi ha la rada de Cullera i la platja de Cullera; des del sud de l’Albufera fins al peu de la serra de Corbera (on hi ha l’estany de Cullera). El municipi comprèn, a més, els llogarets del Brosquil i del Mareny de Sant Llorenç i, entre d’altres, el santuari de Sant Llorenç de la Bassa.
ECONOMIA.- Els recursos es basen en el turisme i en l’agricultura de regadiu (cítrics, cotó, arròs), que són possibles gràcies a la sèquia mare de Cullera, que pren l’aigua de l’assut de Cullera, amb aigües procedents del Xúquer. Es manté l’activitat pesquera, si bé en regressió. Àrea comercial de València.
POBLACIÓ.- L’ascens demogràfic, constant des de mitjan segle XIX, ha estat espectacular del 1960 al 1980 a causa del turisme, que ha propulsat la indústria de la construcció i també l’hotelera, que han canviat completament la fesomia de la costa i que ha donat lloc a la creació de nous barris turístics: Sant Antoni de Cullera, el Racó de Santa Marta, la Punta dels Pensaments, etc.
LA CIUTAT.- La ciutat és a l’esquerra del Xúquer, al peu de l’antic castell de Cullera, d’origen islàmic, diverses vegades modificat, al costat del qual fou construït, en 1891-97, el santuari neoromànic de la Mare de Déu del Castell, amb una imatge gòtica (segle XIV) de marbre blanc; hi destaca l’antiga església parroquial de Sant Joan, bastida al segle XVII sobre un primitiu temple gòtic. Els hospitalers hi establiren la comanda de Cullera, i al segle XIX, la ciutat va ser un important focus anarquista; hi va tenir un gran ressò la vaga general de setembre de 1911, en que tingueren lloc els tràgics fets de Cullera.
Gràcies a les sèquies d’Albatera hi és possible l’agricultura de regadiu: cítrics, hortalisses, cotó i cultius mediterranis. Hi té importància l’activitat industrial, en primer lloc la tèxtil, sobretot la dedicada a la fabricació de catifes (que ha substituït la tradicional de filats i de manufactura de l’espart i de l’espardenyeria) i la del calçat lleuger o vulcanitzat; hi ha tres polígons industrials. Àrea comercial d’Elx.
A causa d’aquest desenvolupament industrial, acusà un augment ràpid de població des del 1960. Hi ha un hàbitat troglodític (més de 1.000 coves) que prové del segle XVIII i aconseguí el màxim poblament al començament del segle XX.
La vila s’assenta a la ruptura de pendent de la serra; hi destaca l’església parroquial de la Mare de Déu de Betlem, construïda en 1779-1829, el santuari de la Puríssima i el castell de Crevillent. La Setmana Santa gauderix d’una certa anomenada i hi ha diverses entitats de música coral.
Municipi de Menorca (Illes Balears): 186,34 km2, 24 m alt, 29.098 hab (2015)
Situat a l’extrem occidental de l’illa, entre la costa de tramuntana i la de migjorn, amb abundància de cales. A l’interior hi ha boscos de pi blanc.
La vida econòmica del municipi, basada tradicionalment en l’agricultura, la ramaderia i la indústria (especialment la del calçat), ha experimentat darrerament un nou impuls gràcies al turisme, que ha donat lloc a nombroses urbanitzacions i ha provocat un notable creixement demogràfic.
A la ciutat, d’origen medieval, destaquen, entre molts altres punts d’interès, el carrer de ses Voltes, porticat, l’espaiós Born, la catedral (gran basílica d’origen gòtic), un bon nombre d’edificis religiosos i civils i el barri residencial que uneix el nucli antic amb el castell de Sant Nicolau, notable fortificació del segle XVII.
Dins el terme abunden també els jaciments talaiòtics, alguns d’excepcional interès, com el poblat recentment descobert, intacte, a l’anomenada Sa Cova d’Escarritx.
El municipi celebra tradicionalment, amb gran ressò, les festes de Sant Joan.
GEOGRAFIA FÍSICA – La ciutat es troba al centre de la plana regada que s’estén al nord del petit delta del Millars, als peus dels darrers contraforts del Sistema Ibèric: les muntanyes del Desert de les Palmes (Roca Blanca, 628 m), el Collet i les serretes de la Magdalena, a uns 5 km de la mar. La zona costanera era formada per una sèrie d’estanys i marjals separats de la mar per un cordó de dunes i convertits avui en terres d’horta per dessecació dels aiguamolls i arrossars.
ECONOMIA.- L’agricultura de regadiu, predominant, aprofita l’aigua del subsòl, la del Millars mitjançant la sèquia de Castelló (d’origen medieval) i la de la rambla de la Viuda per mitjà del pantà de Benadressa (1925). Administra les aigües la comunitat de regants i els principals productes són la taronja i les hortalisses. L’arròs i els productes de secà (ametlles) es troben en decadència. La pesca es localitza al Grau de Castelló, el barri marítim on fou construït a principi del segle XX el port, un dels més importants ports pesquers (sardina, seitó, sorell, pagell, moll, rap, etc) de la costa mediterrània occidental. Hi ha indústria conservera. És important la funció comercial del port, que exportava bàsicament taronges i ceràmica (taulellets), però que a partir del desenvolupament industrial dels anys 1960 ha estat superada per la importació de petroli i també d’adobs i ciment. La tradicional indústria ceràmica s’ha modernitzat de cara a la construcció i han adquirit importància la construcció mecànica, els fertilitzants i la indústria química. Hi ha una refineria de petroli al barri del Serrallo. Al sector costaner que va des del Grau fins a les Vil·les de Benicassim es concentra l’activitat turística (hotels, apartaments, urbanitzacions). Aeroport esportiu.
LA CIUTAT.- El nucli antic s’articula entorn dels carrers Major i d’Enmig i el de Colom, transversal. A la Plaça Major s’alça la Casa de la Ciutat (segles XVII-XVIII), amb façana d’aire renaixentista, i l’església de Santa Maria, actual catedral del bisbat (Castelló és co-seu del bisbat de Sogorb-Castelló des del 1960). Aquest edifici, que havia estat bastit el segle XV en estil gòtic, fou derruït el 1936 i reconstruït pocs anys després; resta l’antic campanar de torre vuitavada, exempt, bastit a la fi del segle XVI, conegut com el Fadrí. Altres edificis d’interès són el Palau del Bisbe (segle XVIII), antiga residència dels bisbes de Tortosa, els antics convents de les Caputxines (segle XVI, on es conserva obra de Zurbarán), de Santa Clara (segle XVI, després institut d’ensenyament), dels dominicans (segle XVI, després Casa de Beneficència), els de Sant Agustí i de Sant Francesc, convertits en casernes, etc. El Museu de Belles Arts, a l’edifici de la Diputació, conserva pintura gòtica i barroca
HISTÒRIA.- La primitiva població -identificada sense fonament amb la Castalia citada per Estrabó- es trobava al collet de la Magdalena, on hi ha l’actual santuari. Conquerida als àrabs per Jaume I el 1233, el mateix rei n’autoritzà el 1251 el trasllat a l’antic palmerar de Borriana, on s’establí el nucli inicial, emmurallat.
El creixement demogràfic, agrícola i comercial s’incrementà a partir del segle XVI, quan li fou concedida la llibertat d’embarcament i desembarcament a la platja. Després de la fi de la Guerra de Successió (1708), el conreu de cànem -que donà lloc a la fabricació de sogues- i la producció de seda adquiriren importància al costat de l’expansió del conreu de la taronja.
El general Suchet ocupà la ciutat (1811) durant la Guerra del Francès. Al llarg del segle XIX participà en les lluites polítiques i ideològiques des d’un caire marcadament liberal -tingué especial importància el setge de la ciutat del 1837 per les forces carlines de Ramon Cabrera, que foren derrotades- i hi arrelaren els partits republicans i federals.
Ha estat també un nucli important del nacionalisme al País Valencià i el 1932 hi foren acceptades les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. A la fi del segle XIX, l’arribada del ferrocarril de València a Barcelona es complementà amb el ferrocarril de via estreta d’Onda -centre ceràmic- al Grau, i les obres del port s’iniciaren el 1891.
Municipi de l’Alcoià (País Valencià): 114,6 km2, 675 m alt, 10.143 hab (2014)
Situat a la serralada subbètica valenciana, entre la serra de l’Arguenya i la foia de Castalla. A la zona muntanyosa hi ha pinedes i pasturatges.
La principal activitat econòmica del municipi és la indústria (tèxtil, sabates, joguines, etc), complementada per l’agricultura de secà, on predomina el conreu de cereals i de vinya, l’olivera també té una certa importància. La població ha augmentat els darrers anys, un cop controlada l’emigració.
La ciutat és redossa en un turó, coronat per les restes de l’antic castell de Castalla, al peu del qual hi ha l’antiga església parroquial de la Sang, gòtica; l’actual, dedicada a santa Maria, fou bastida en 1562-70; l’església de l’antic convent de mínims és del segle XVIII; la casa de la vila és del 1664.
Municipi de la Ribera Alta (País Valencià): 45,6 km2, 48 m alt, 15.351 hab (2014)
Situat al sud-oest de València, a l’extrem occidental de la comarca, entre els contraforts orientals de la serra de Dosaigües i la plana al·luvial del riu Magre. A l’est hi ha boscos de pins.
Les bases de l’economia local són l’agricultura de regadiu, dedicat principalment als tarongers i altres fruiters, cereals, hortalisses, els quals són possibles gràcies a la sèquia de Carlet, hi ha, a més, agricultura de secà (garrofers i oliveres). Granges avícoles i apicultura. Entre les activitats industrials destaquen: l’alimentària (farineres, derivats dels cítrics), de la ceràmica, de la construcció (rajoles, maons) i de la fusta. Àrea comercial de València.
La ciutat, d’origen islàmic, és a la dreta del riu Magre; l’església parroquial, dedicada a Santa Maria, conserva un Davallament de l’escola de Bergara (segle XVIII).
Municipi de la Ribera Alta (País Valencià): 59,2 km2, 21 m alt, 20.613 hab (2014)
Estès des de la conca del Xúquer fins a les muntanyes de Valldigna, al sud. La zona muntanyosa és coberta de pinedes.
La gran font de riquesa del municipi és el regadiu (dedicat molt especialment al taronger, així com també arròs i hortalisses), que ocupa la plana del Xúquer i aprofita l’aigua del riu a través de la sèquia de Carcaixent, creada el 1654. El conreu de la taronja, implantat al municipi fa més de dos-cents anys, és també l’origen de les principals activitats industrials (conserves, sucs vegetals, preparació per a l’exportació, etc) i comercials que hi tenen lloc i la primera causa del seu creixement demogràfic. També hi ha indústria de fabricació de materials per a la construcció i metal·lúrgica. Àrea comercial d’Alzira.
La ciutat, d’origen islàmic, és a la plana al·luvial del Xúquer, a la dreta del riu; hi destaca l’església parroquial de Santa Maria, dels segles XVI-XVII, renovada el XVIII després d’un incendi.
Municipi del Baix Segura (País Valencià): 24,77 km2, 16 m alt, 18.079 hab (2014)
Situat a la zona de parla castellana del País Valencià i estès des de la serra de Callosa fins a la plana litoral, a l’aiguabarreig dels deltes del Segura i del Vinalopó, al nord-oest d’Oriola.
El principal recurs econòmic del municipi és l’agricultura, amb predomini del regadiu (cítrics i hortalisses), que aprofita l’aigua del Segura; al secà s’hi cultiven ametllers. La indústria tèxtil del cànem i la derivada de l’agricultura (conserves vegetals) i el comerç completen l’oferta econòmica. Àrea comercial d’Oriola.
La ciutat, d’origen islàmic, és al raiguer oriental de la serra, al peu d’un antic castell de Callosa, on s’han trobat restes de l’edat del bronze; hi destaca l’església parroquial de Sant Martí, renaixentista. El 1925 obtingué el títol de ciutat.
El terme comprèn a més el poble de Los Dolores de Callosa i diversos enclavaments, separats del sector principal pel terme de Redovà.
Les sèquies derivades del Túria fan possible l’agricultura de regadiu: blat, farratges, tarongers i patates; però malgrat la riquesa natural de les terres i el regadiu, la població agrària no representa més de l’1 % de la població activa, a conseqüència de l’increment industrial, molt diversificat: al costat de la tèxtil tradicional, hi ha les de ciment, ceràmica, vidre, materials per a la construcció, metal·lúrgiques, mobles i joguines. Explotació de jaciments d’argila. Àrea comercial de València.
La població s’ha multiplicat gairebé per deu des del començament del segle XX, a causa d’un fort corrent immigratori i de la proximitat de València, ciutat de la qual el municipi ha esdevingut de fet un barri.
El poble, dalt d’un turó, és d’origen islàmic; la seva expansió vers el nord ha fet que hagí format gairebé un sol nucli urbà amb Godella; hi destaquen l’església parroquial de Sant Miquel, neoclàssica (iniciada el 1737), i l’antic palau senyorial.
Dins el terme hi ha les antigues Sitges de Burjassot (excavades a la roca), amb la capella de Sant Roc, i algunes de les alqueries més notables de la comarca, com la del Pi i la del Moro.
Municipi i capital de la comarca de la Plana Baixa (País Valencià): 47,22 km2, 13 m alt, 34.783 hab (2014)
(cast: Burriana) Situat a la plana costanera, a la desembocadura del Millars, que limita el terme pel nord.
Gairebé la totalitat de la superfície és conreada, gràcies a la fertilitat dels terrenys al·luvials, i dedicada al regadiu, que s’alimenta per mitjà de sèquies regulades per una comunitat de regants i produeix sobretot taronges. Port de relativa importància pesquera, port esportiu i reparació de vaixells, fou important comercialment anys enrere per l’exportació de cítrics. Algunes activitats industrials derivades principalment de l’agricultura, així com la paperera, metal·lúrgica i de materials per a la construcció, complementen la vida econòmica local. L’increment demogràfic del municipi ha estat notable a partir de mitjan segle XIX. Àrea comercial de Castelló de la Plana.
La ciutat, anomenada pels àrabs la Ciutat Verda, és situada, en bona part, a la dreta del riu de Sonella; conserva part de les muralles. Hi destaquen també l’església parroquial de Sant Salvador, amb absis gòtic del segle XIII, l’antic convent de la Mercè i el Museu Històric Municipal (1967).
HISTÒRIA.- L’any 1094 fou firmat a la ciutat el pacte de Borriana d’ajuda mútua entre el Cid i el rei Pere I d’Aragó i de Navarra. Després Jaume I de Catalunya va conquerir Borriana l’any 1233. Els templers hi crearen la comanda de Borriana, que passà a l’orde de Montesa. Fou la població més important de la Plana, anomenada també plana de Borriana. Es negà a sumar-se a la revolta de les Germanies (1520). El paludisme, produït pels conreus d’arròs, en provocà la decadència, la qual només fou resolta amb el sanejament de la zona al final del segle XVIII i la introducció del conreu de cítrics al segle XIX.
Dades dels Països Catalans 