(Barcelona, 1945 – )
Ceramista. Estudià a l’Escola Massana de Barcelona i a Anglaterra (Sunderland College of Arts).
Des de l’any 1971 fou professora de la seva especialitat a l’esmentada escola barcelonina. Exposà per primera vegada l’any 1978.
En les seves creacions experimenta amb les possibilitats que ofereix el fang, bé creant formes suggerents bé realitzant làmines -a voltes plegades- en les quals sobresurten els valors textuals i cromàtics.
Enllaç web: Rosa Amorós
(València, 3 desembre 1917 – Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 12 març 1997)
Ceramista. Filla del també ceramista Joan Baptista Alòs i Peris, als 11 anys la seva família es traslladà a Barcelona. Estudià i des del 1945 ha estat professora de l’Escola del Treball de Barcelona.
Ha exposat sovint al país i a l’estranger. Li han estat atorgades distincions d’importància. Té obres als museus de València, Ginebra i Faenza (Itàlia).
En les seves obres destaca la utilització de l’esmalt, que dóna a les superfícies una qualitat mineral.
(Onda, Plana Baixa, 1881 – 1946)
Ceramista. Es dedicà a estudiar les produccions d’Onda, Barcelona, València i Manises, i el 1925 obtingué una medalla d’or a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives de París.
L’any 1928 es traslladà a Barcelona, on fou professor de l’Escola del Treball.
Fou el pare de la també ceramista Angelina Alòs i Tormo.
(Barcelona, 18 octubre 1925 – 22 maig 2021)
Ceramista. Format a l’Institut Escola de la Generalitat i a l’Escola Industrial Ceràmica i col·laborador de Josep Llorens i Artigas, fou professor de l’Escola Massana i després es traslladà a París i a Suècia. Fou un dels fundadors (1960) del grup La Cantonada. Ha exposat a Munic i Nova York entre d’altres ciutats.
Ha treballat en grans murals amb Llorens i Artigas, Joan Miró i Joan Vila i Grau. Ha fet també incursions en el camp de la il·lustració de llibres.
A partir del 2005 realitzà 19 peces de 3 metres d’altura per a la nau central del temple de la Sagrada Família.
El 2015 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.
(Sabadell, Vallès Occidental, 3 juny 1920 – Barcelona, 17 gener 2007)
Pintor, gravador, ceramista i escriptor. Conegut com a Joan Vilacasas. Després d’una preparació acadèmica, anà a residir a París, on romangué durant la dècada de 1950.
La seva obra plàstica evolucionà vers una abstracció molt personal, que designà amb el nom de Planimetries; s’ha mantingut dins l’informalisme.
Simultàniament, s’ha dedicat, també, a escriure, a part d’articles professionals, ha publicat llibres de narracions i novel·les: Doble blanc (1960), Matèria definitiva (1961), Operació viaducte (1960), Nuoba fygurassió (1965) i Aiguafort del XII (1966); ha publicat així mateix algunes obres de teatre.
(Barcelona, 27 febrer 1869 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 28 abril 1932)
Ceramista i pintor. El 1904 obrí una fàbrica de porcellanes i de gres d’art al Poble Nou (Barcelona). Fou el principal ceramista del modernisme simbolista català. Sobresortí en la producció de ceràmiques al gran foc, i treballà sovint en col·laboració amb el dibuixant Josep Pey i amb d’altres artistes.
El 1921 fou nomenat professor de ceràmica de l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya, i el 1927 creà la Manufactura Ceràmica Serra a Cornellà de Llobregat. Hi treballaren des del principi els seus fills Antoni, Enric i Josep Serra i Abella.
L’obra de la Manufactura Serra es caracteritzà per la ceràmica aplicada a l’arquitectura i per la creació de peces singulars (plats, gerres, etc).
(Barcelona, 20 abril 1893 – Palma de Mallorca, 25 desembre 1983)
Pintor i escultor. Estudià comerç obligat pels pares, però una estada a Mont-roig del Camp li desvetllà la vocació per la pintura. Deixeble d’Francesc d’A. Galí, fou membre de l’Agrupació Courbet, i el 1918 celebrà la primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, on presentà una sèrie d’obres (Molinet de cafè, Retrat d’una nena) produïdes sota la influència de Cézanne i del fauvisme.
Poc després anà a París, on conegué Picasso, Max Jacob, Tzara i el grup dadà, i començà l’etapa miniaturista, que finalitzà amb el quadre La masia (1920), adquirit per Ernest Hemingway. Després creà una sèrie de paisatges que descriuen l’atmòsfera del camp, de l’hort i del corral amb emoció i senzillesa, però que ja demostren la seva passió pels elements estructurals simples i la visió primària que l’autor en té: La granja (1922), Terra llaurada (1923).
El 1924 signà el Manifest Surrealista d’André Breton, tot i que la seva obra, massa personal i complexa, fa de mal adscriure a cap moviment concret. El carnaval de l’Arlequí i El gos que lladra a la lluna són les obres més significatives d’aquesta època. Un viatge a Holanda (1928) li va permetre d’admirar les teles de Vermeer i d’iniciar una sèrie d’Interiors holandesos de temes primaris: Dones i estrelles, Dones i ocells davant la Lluna, Dones assegudes, Gos que borda a la Lluna.
Al costat del Miró de formes bigarrades, poètiques, i colors vius, cap al 1934, i especialment durant els anys de les dues guerres que visqué, apareix el Miró de les teles desolades, lacòniques, de colors elementals (Constel·lacions). Un seguit d’obres importants: Carnaval d’Arlequí (1925), Composició (1933), El port (1945), el situaren entre els pintors més destacats de la plàstica contemporània.
Instal·lat a Mallorca (1956), pàtria de la seva esposa, Pilar Juncosa, començà a interessar-se per nous materials i noves tècniques i, en col·laboració amb el ceramista Llorens i Artigas, produí la sèrie de murals de la UNESCO, a París (1957), a les universitats de Harvard (1947) i de Cincinnati (1950) o a l’aeroport de Barcelona.
La seva obra, una de les més difoses de l’avantguarda del segle XX, també inclou escultures (Dama i ocell), tapissos (Sacs, Sobreteixims), il·lustració (El llargandaix de les plomes d’or), etc. Han estat nombroses les exposicions antològiques sobre Miró arreu del món.
El 1975 es creà a Barcelona la Fundació Joan Miró, amb un important fons donat pel pintor, i a Palma de Mallorca, a la casa i taller de Son Abrines projectada per Josep Lluís Sert per al pintor, la Fundació Pilar i Joan Miró.
Enllaç web: Fundació Joan Miró
(Barcelona, 16 juny 1892 – 11 desembre 1980)
Ceramista. De jove fou crític d’art a la revista “La Veu de Catalunya”. Format inicialment a l’Escola de Belles Arts, l’any 1917 ingressà a l’Escola Superior dels Bells Oficis, on fou deixeble de Francesc Quer.
Perfeccionà estudis a París a partir del 1923. En aquesta ciutat col·laborà amb l’arquitecte Nicolau Maria Rubió i amb els pintors Albert Marquet, Raoul Dufy i Georges Braque.
Amb Joan Miró realitzà (1958) els frisos simbòlics, en gres acolorit, per al palau de la Unesco a París, els murals de la universitat d’Harvard, de la Fundació Maeght i de l’aeroport de Barcelona.
A més d’un domini tècnic perfecte, que li permeté l’obtenció de noves pastes i esmalts, la seva ceràmica es caracteritza per la puresa i simplicitat de la forma i per l’absència de decorativismes.
Entre les exposicions fetes a Catalunya i a l’estranger, cal esmentar la del 1969 a la Galeria Maeght, de París. Guanyà la medalla d’or a l’Exposició Internacional de París del 1937 i el gran premi de la III Biennal Internacional Hispanoamericana d’Art (1955).
Publicà diversos llibres referents a la seva especialitat artística, entre els quals cal esmentar: Formulario y prácticas de cerámica (1948) i Esmaltes y colores sobre vidrio, porcelana y metal (1950).
Fou el pare de Joan Llorens i Gardy.
(Bata, Guinea Equatorial, 1954 – )
Pintor. Estudià dret a la Universitat de Barcelona i assistí també a classes de ceràmica a l’Escola del Treball. S’encarregà del departament de ceràmica artística a la indústria familiar, alhora que desenvolupava la seva vocació de pintor, relacionat amb l’ambient artístic al voltant del taller que compartien X. Figueras, P. Minuesa i P. Codó.
El 1990 realitzà un viatge a Mallorca on conegué el mecenes alemany Klaus Drobig, que el donà a conèixer en el mercat artístic alemany i europeu.
L’obra de Barnils mostra un predomini del color i un estil personal i lliure, que li permet unir elements de l’art de cultures primitives a l’afany estructuralista de l’art europeu.
Des de 1990 ha participat en nombroses exposicions, col·lectives i individuals; destacà la seva presència a la mostra XV de XX (Barcelona 1992), i les exposicions individuals a Berlín (1993), Milà o Viena (1997 i 1999), que l’han fet mereixedor del reconeixement internacional.
Després d’una estada a Milà (1998), el Liceu Artístic de Florència li encarregà la realització de 16 grans vitralls per l’anomenat Temple de la Pau. Ha realitzat també una nombrosa obra gràfica en el taller de gravat de Giorgio Upiglio, a Milà.
(Barcelona, 7 agost 1889 – Breda, Selva, 15 gener 1973)
Pintor, ceramista i teòric d’art. Deixeble de F. d’A. Galí rebé la influència de Brangwyn. Noucentista típic, el seu art enllaça el Renaixement italià amb formes de l’art popular català.
Fou responsable de la direcció plàstica de l’“Almanac dels Noucentistes”, col·laborà al “Papitu” i fou un dels fundadors de “Picarol”.
Es retirà a Breda, on fundà un taller ceràmic i hi realitzà les pintures murals del Baptisteri (1925, refetes el 1965). Com a ceramista destaca per la font de rajoles ceràmiques del Portal de l’Àngel.
Publicà El Nacionalisme de l’Art (1920), on preconitzava el disseny industrial i defensava la necessitat d’un art nacional.
Dades dels Països Catalans 