(Castelló de Farfanya, Noguera, segle XIV – Catalunya, segle XV)
Cavaller. Fou un dels millors valedors de Jaume II d’Urgell a la revolta d’aquest contra Ferran I d’Antequera (1413).
Fracassat l’alçament, fou deportat a perpetuïtat a Sardenya i li foren confiscats tots els béns.
Ambdues condemnes li foren aixecades el 1424 per Alfons IV el Magnànim.
(Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV)
Noble. Era un dels fills d’Hug de Mataplana i de Sibil·la de Pallars. Germans seus foren Arnau Roger II i Ramon Roger II, successivament comtes de Pallars pel títol tramés per línia materna, i Pere Roger Bernat, que seria senyor de Mataplana.
Arnau serví Jaume III de Mallorca, fins i tot quan aquest fou combatut i desposseït per Pere III el Cerimoniós. En 1344 acompanyà al Principat Jaume III, ja vençut. Encara fidel a aquell, l’ajudaria a l’intent de prendre Llívia.
Deixà tanmateix de servir-lo per cooperar a la política de Pere III. En 1349 fou un dels nobles mobilitzats per l’infant Ramon Berenguer, oncle del monarca, per temor d’incursions des de Castella organitzades per l’exiliat infant Ferran, germanastre del rei.
En 1353 anà a Sardenya amb l’expedició de Bernat II de Cabrera. Participà a la batalla de Quart. Restà a l’illa. En 1355, amb Bernat de Cruïlles, dirigí una ofensiva contra els rebels manats pels Oria.
(Catalunya, segle XVII)
Cavaller. El 1640 tenia encomanat el castell del Pertús. Complint les ordres rebudes, s’hi tancà amb algunes forces i bloquejà el pas de les tropes espanyoles que es trobaven destacades al Rosselló.
Produí així una important dificultat a l’exèrcit de Juan de Garay, el qual es veié impossibilitat, al principi del conflicte entre Felip IV i la Generalitat catalana, d’intervenir com projectava sobre l’Empordà.
La maniobra tingué un valor estratègic que influí sobre les fases inicials de la guerra.
(Catalunya, segle XVII)
Cavaller. Fou Oïdor Militar de la Generalitat de Catalunya el 1640.
Com a tal, tingué un paper destacat al complex procés polític que desfermà la guerra de Separació i la reconeixença, com a sobirà de Catalunya, del rei Lluís XIII de França, després d’uns dies de constitució del Principat en república independent.
(Catalunya, segle XIII – després 1296)
Noble. Fill de Bertran. Participà, al costat d’Ermengol X d’Urgell, a la gran coalició nobiliària enfrontada contra les armes reials, que s’inicià el 1274 amb Jaume I i continuà fins al 1280, ja en temps de Pere II el Gran, de la qual fou un dels elements més actius.
El 1274 figurà entre els que es confederaren a Solsona amb el vescomte de Cardona i també entre els qui, pactaren poc després una aliança amb Ferran Sanxis de Castre. El 1277 entrà a la gran coalició alçada enfront del rei, per bé que no trencà encara amb aquest.
El 1280, havent entrat en campanya Pere II per posar fi a aquelles lluites, el gros del rebels fou assetjat a Balaguer. Ramon d’Anglesola i altres nobles, situats enfora del setge, anaren a agrupar-se a Agramunt, des d’on planejaren de reforçar els assetjats. Ho aconseguiren amb gran risc. Poc després, malgrat aquest èxit, els de Balaguer optaren per retre’s.
Tots els caps de la rebel·lió foren duts a Lleida, sota la custòdia de l’infant Alfons. El rei el perdonà i l’alliberà l’any següent. La reconciliació amb Pere II fou completa. D’abril a setembre de 1284, prestà un valuós concurs al setge d’Albarrasí.
Produïda la invasió de Catalunya pels croats de Felip III l’Ardit de França (1285), Ramon d’Anglesola assistí al consell de guerra convocat pel rei a la vila de Peralada i fou un dels barons que es tancaren amb Ramon Folc V, vescomte de Cardona, a Girona. Prengué part a l’heroica defensa de la plaça. En virtut de la capitulació final, en sortí lliurement amb la resta de la guarnició. S’incorporà a les forces que, poc després, obtindrien una completa victòria. L’any següent assistia, a Santes Creus, a les solemníssimes exèquies de Pere II el Gran.
El 1288, Alfons II el Franc, l’envià a reforçar Mallorca. Per aquest temps havia estat un dels tractadors del monarca davant la Unió aragonesa. El 1290 fou inclòs entre els ostatges que havien de garantir la seguretat de Carles d’Anjou i de Jaume II de Mallorca durant les vistes celebrades entre la Jonquera i Panissars. Després fou designat membre de l’ambaixada que signava pel febrer de 1291 la pau de Brignoles.
El 1296 féu encara la guerra contra Castella.
Veure> Sescars, Amanieu de (cavaller i trobador del segle XIII).
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, segle XIII – Grècia ?, segle XIV)
Cavaller. Fill de Gilabert Alquer. Militava a la companyia de Roger de Flor, amb el qual entrà a Andrinòpolis.
Assassinat el capitost i iniciada la persecució i la matança dels qui l’havien acompanyat (1305), es refugià amb un campanar amb dos companys. Hi resistiren tots els atacs, fins que el co-emperador Miquel, fill de l’emperador Andrònic II, els atorgà salconduit.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona ?, segle XVIII)
Cavaller. Fou capità de la Coronela de Barcelona al setge de 1706.
Com a component del Braç Militar, assistí a la Junta de Braços celebrada del 30 de juny al 6 de juliol de 1714 en que s’acordà la resistència contra Felip V de Borbó.
Tot i ser contrari a aquesta decisió, respecta la voluntat de la majoria i acudí a prendre un lloc d’oficial a la Coronela. Prengué part a l’heroica defensa de la capital.
El 14 d’agost de 1714 resultà ferit a la batalla del baluard de Santa Clara.
(Grècia ?, segle XIV – Livàdia, Grècia, 1380)
Cavaller. Figura destacada de la Grècia catalana. A la segona meitat de la centúria XIV era capità del castell de la Livàdia i un dels més decidits partidaris de reconèixer la sobirania directa de Pere III el Cerimoniós, establerta oficialment en 1380.
Aquest mateix any féu una defensa heroica de la Livàdia contra les companyies de mercenaris navarresos. Finalment fou traït i mort per uns grecs, i tant el castell com la ciutat caigueren en poder dels atacants. Livàdia era la tercera ciutat del ducat d’Atenes.
(Tortosa, Baix Ebre, vers 1480 – València ?, vers 1555)
Militar. Estigué al servei de Ferran II el Catòlic i de Carles I de Catalunya i prengué part a les campanyes italianes d’aquest rei.
El 1525, a Pavia, ell personalment feu presoner Francesc I de França.
Posteriorment destacà a la campanya de Tunis (1535), on fou armat cavaller.
Dades dels Països Catalans 