Arxiu d'etiquetes: cavallers

Margarit, Pere

(Castell d’Empordà, Baix Empordà, 1455 – 1505)

(o Pere Bertran i de Margarit)  Cavaller. Des del 1485 estigué al servei del rei Ferran II el Catòlic. Casat amb una dama d’Isabel I, prengué part a la Guerra de Granada (1490-91).

Posteriorment acompanyà Colom en el segon viatge a Amèrica (1493), on fou nomenat capità de la fortalesa de Santo Tomàs, a l’illa de l’Espanyola.

Després d’una dura i indiscriminada repressió per una insurrecció indígena, intentà d’apoderar-se del comandament i s’oposà al Consell de Govern. Al seu retorn (1494), informà als reis de la insubordinació de Colom i de la seva família.

Fou el pare de Lluís de Margarit i Carrillo.

Margarit, Bernat (II)

(Catalunya, vers 1340 – 1414/16)

Cavaller (1377). Probable fill de Bernat (I) i germà de Joan (I) Margarit.

Fou conseller i conestable de l’infant Joan i uixer seu quan ja fou rei (1387). Com a cavaller, formà part del braç militar a les corts (1392), i el rei el nomenà entre els principals capitans de l’expedició que volia fer a Sardenya i que al capdavall no havia de ser realitzada.

En morir Joan I, fou depurat, condemnat a pagar una multa de deu mil florins i empresonat (1397-98), juntament amb Bernat Metge.

Fou pare de Joan i de Bernat Margarit i de Peguera, els quals foren els iniciadors de les dues línies del llinatge.

Margarit -llinatge-

(Girona, segle XIV – Catalunya, segle XVII)

Llinatge de cavallers i després nobles que tingueren un paper molt important en la història de Catalunya.

Es dividí en dues branques, la primogènita dels senyors de Sant Gregori i la secundària dels senyors del Castell d’Empordà.

March, Jaume

(Catalunya, segle XV)

Cavaller. Besnét de Jaume Marc.

Durant la guerra contra Joan II prengué el partit del monarca.

El 1469 hagué de cedir el seu castell d’Eramprunyà després d’un setge bastant dur. Aleshores caigué presoner i patí captiveri. Rescatat per diners, passà al bàndol reialista.

El 1471 li era confirmada per Joan II el Sense Fe la senyoria d’Eramprunyà.

Marc, Jaume -funcionari-

(Catalunya, vers 1300 – 1379)

(o March)  Funcionari reial. Fill de Pere Marc, senyor de la baronia d’Eramprunyà. Era pare dels poetes Jaume i Pere Marc i avi d’Ausiàs.

Heretà del seu oncle Pere March el castell d’Eramprunyà, i del seu pare les possessions valencianes. Pere III el Cerimoniós l’armà cavaller el 1360, per a recompensar l’actuació dels seus fills en la guerra contra Castella.

En morir deixà als seus fills, Eramprunyà a Jaume i Beniarjó a Pere.

Marc, Berenguer

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Mestre de l’orde de Montesa (1392-1409).

Conseller i domèstic de Joan I de Catalunya, sobre qui exercí una gran influència. Mort aquest, fou inclòs en el procés del Consell de Joan I, però fou perdonat pel rei Martí I l’Humà el 1396.

Assistí a la coronació del rei Martí I (1399) a Saragossa, on duia la bandera reial.

Marc, Ausiàs -poeta-

(Gandia, Safor, 1397 – València, 3 març 1459)

(o March)  Poeta. És el més important de la literatura catalana medieval. Procedia de la branca dels Marc establerta a València. Era fill del poeta Pere Marc, del qual quedà orfe als setze anys, i d’Elionor de Ripoll, i, per tant, parent d’Arnau i de Jaume Marc.

Emancipat del seu pare l’any 1409, en morir aquest (1413) esdevingué cap de la família, i així l’any 1415 ja assistí, com a membre de l’estament cavalleresc, a les Corts convocades a València per Ferran I d’Antequera.

Però fins a l’any 1419 no aparegué documentat com a cavaller en l’informe adreçat a Alfons IV el Magnànim pels cavallers que havien de participar en la campanya italiana d’aquest rei, en la qual participaren també els poetes Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi.

El 1424 s’incorporà a l’estol que, sota el comandament de Frederic de Luna, lluità contra els pirates de les aigües de Sicília i del nord d’Àfrica, aquesta actuació li valgué la jurisdicció civil i militar sobre Beniarjó. En aquest moment acabà la seva vida militar i als vint-i-set anys començà l’etapa en què es va recloure per sempre a la seva terra (primer a Gandia i després a València).

D’ençà del 1425, el rei Alfons el Magnànim el distingí amb el càrrec de falconer major. Assistí a les corts de Montsó (1435) com a representant de l’estament militar i a les que se celebraren a Morella (1437).

Es casà als quaranta anys amb Isabel Martorell, germana del novel·lista Joanot Martorell. Per aquest matrimoni rebé com a dot els llocs de Ràjols, Traella i Cuca, cosa que motivà una sèrie de desavinences entre ambdues famílies, fet testimoniat per la carta de desafiament tramesa per Galceran Martorell. Vidu al cap de dos anys, es casà de nou amb Joana Escorna, data en que passà a residir a València (1450), on la seva muller morí el 1454.

De la seva obra, molt extensa, queden 138 poesies, que plantegen diversos problemes cronològics. Cal reconèixer que en una primera època, compresa entre el 1445 i el 1449, se sap que ja era un poeta famós, fet que assenyala el marquès de Santillana en escriure el seu Prohemio; d’altra banda no figura a la data de compilació del Cançoner Vega-Aguiló (1420-30), on són recollides moltes composicions de poetes de Catalunya i de València, fet que pot demostrar que encara no s’havia iniciat la seva producció. Sembla que la dedicació poètica d’Ausiàs no va iniciar-se fins al 1425, coincidint, més o menys, amb la data de la seva retirada de la vida militar.

Es distingeix pel fet d’ésser un dels primers poetes peninsulars que concentren la inspiració en el món interior, tret característic de la seva poesia. És aquest el punt on rau la seva originalitat i en la qual supera la lírica dels trobadors i la petrarquista, alhora que serveix de mitjà als poetes castellans del segle XVI. L’imitaren, entre d’altres, Garcilaso, el qual el conegué probablement a través de Joan Boscà, que n’era gran admirador; fra Luis de León, Herrera, els catalans Lluís de Vila-rasa, Romeu Llull, Pere Serafí, Pere de Torroella i Joan Pujol, i els valencians Lluís Millan i Ferrandis d’Herèdia.

L’amor i la religiositat, a vegades enllaçats, com en els Cants de mort, constitueixen elements essencials de la seva obra. Les poesies amoroses es divideixen en dos cicles que corresponen als senyals de Llir entre cards i Plena de seny, on canta una dona que s’ha volgut identificar amb una tal Teresa.

Pren com a temes per a la seva poesia l’amor, del qual es desprèn la seva teoria sobre la dona; el desengany, sentiment que serveix de refugi al poeta; la tristesa, que constitueix el seu tema capital, i, finalment, la mort sentida com a alliberament. En els seus poemes, en què esmenta diferents dames a través de diferents senyals (que ofereix nous cicles de poesia com ara Amor, amor, Mon darrer bé i Oh foll amor) apunta una certa misogínia, que deixa veure en diferents poesies.

No tots els temes tractats són originals, sinó que es basa en el De amicitia de Ciceró, en el De arte beneste amandi d’André de Chapelain, i en l’Ètica d’Aristòtil, que cita el mateix autor.

Com a poeta moral i religiós, la seva composició més remarcable és el Cant espiritual, que ve a ser una oració de 224 versos. Escrit en un estil de precisió epigràfica de desconcentrada expressió, delata la coneixença dels tòpics ovidians, de la literatura cavalleresca i de les idees de l’amor cortès de les quals estava impregnat. Però el poeta que l’influencià més fou Petrarca, a l’obra del qual dóna una pròpia interpretació.

Les poesies d’Ausiàs Marc foren impreses per primera vegada a València l’any 1539; la segona edició fou publicada a Barcelona per Carles Amorós (1543), i la tercera també en aquesta mateixa ciutat (1545). En fou publicada una edició en castellà l’any 1555, acompanyada d’un vocabulari, a càrrec de Joan de Resa, a més de la de Barcelona feta el 1560.

La seva obra no es tornà a publicar fins a la Renaixença catalana, en què ho fou quatre vegades (1864, 1884, 1888 i 1908-09). La darrera i més conscienciosa edició és la d’”Els Nostres Clàssics” (1952-59), a cura de Pere Bohigas. Ha estat traduït al castellà i al llatí.

La seva obra, escrita en un català rotund i expressiu, sense provençalismes, assoleix una perenne universalitat.

Marc, Arnau

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

(o March)  Poeta. Cavaller del llinatge dels Marc.

Mantingué relació directa amb la reina Margarida de Prades, fet que permet situar la seva producció entre el 1410 i el 1430.

La seva obra, compilada al Cançoner Vega-Aguiló, comprèn poesies religioses com ara Visió de la Verge Maria, entre d’altres, i poesies amoroses en les quals es manté dins els termes de la tradició de la poesia trobadoresca.

És remarcable, en aquest gènere, la Cançó d’amor tençonada, que intenta dramatitzar els conflictes sentimentals, molt corrents en els poetes de l’època.

Maranyosa i de Granada, Ramon de

(Lleida, segle XVII – segle XVIII)

Cavaller. Germà d’Ignasi. En 1701-02 adoptà a les Corts de Barcelona una actitud favorable a Felip V de Borbó. Així i tot acceptà la sobirania de Carles d’Àustria el 1705.

L’any següent fou un dels ajudants del príncep Enric de Darmstadt durant el setge infructuós que posà Felip V a Barcelona.

El 1713 assistí a la Junta de Braços de Barcelona, on feu un parlament a favor de submissió als borbònics. Havent triomfat en última votació el parer de resistència, fou un dels que signaren protesta per aquest fet.

Es refugià a Vilafranca del Penedès abans que Barcelona fos assetjada.

Magarola i Descatllar, Vicenç de

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Cavaller. Com a delegat de la Generalitat a Lleida, rebé Felip V de Borbó l’any 1701. Els abusos de l’administració borbònica el van fer decantar a favor dels austriacistes.

El 1706 resistí com a capità de la Coronela el primer setge de Barcelona.

Formà part de la Junta de Braços (1713) i del Consell de Cent (1713).

Ferit l’11 de setembre de 1714, els borbònics li confiscaren els béns.