(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Fill de Josep Meca i Caçador i germà d’Antoni.
Durant el setge de Barcelona establert per Felip V de Borbó el 1706 serví de voluntari agregat al regiment de Guàrdies Catalans.
Assistí a la Junta de Braços de Barcelona de 1713, en què fou decidida la continuació de la resistència contra Felip V.
(Barcelona, segle XV)
(o Mai) Cavaller. Fill de Joan May (Barcelona, segle XV), que fou conseller de Pere de Portugal, el rei efímer dels catalans, i regent de la seva cancelleria.
Ell fou regent de la cancelleria de Ferran II el Catòlic.
Era el pare de Climent, abat de Ripoll; Joan, abat de Sant Salvador de la Platja (Sicília); Isabel, casada amb Bernat Galceran de Pinós, i Miquel May.
(Catalunya, segle XII – 1180/85)
Cavaller. Germà d’Hug III.
Hagué de sofrir les violentes invectives escrites per Guillem de Berguedà, sobretot a causa de la seva fidelitat envers Alfons I el Cast.
Aquest trobador, després, li feu un sentit plant de condol, amb motiu d’haver mort en una batalla amb els sarraïns.
(Barcelona, segle XVII – 14 agost 1714)
Polític. El 1697 era membre de la Junta de Defensa de Barcelona durant el setge francès del mariscal Vendôme que provocà la capitulació de la plaça.
El 1703-04 era membre de la comissió que es negà a admetre esmenes a les còpies arxivades del testament de Carles II que volia fer-hi Felip V de Borbó.
El 1706, a les Corts reunides a Barcelona ja per Carles d’Àustria, rebé d’aquest el títol de cavaller. El Consell de Cent el trià com a delegat per a les deliberacions per tal de constituir el Port Franc de la ciutat. En 1711-12 fou conseller tercer de Barcelona.
Durant el setge de Barcelona restà a la capital i es presentà com a voluntari al cos d’oficials agregats que cooperà en la defensa.
Morí en un dels contraatacs per expulsar l’enemic de baluard de Santa Clara.
El 1716 els borbònics cremaren, en perjudici dels seus hereus, el privilegi de cavaller que tenia.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Cavaller o donzell. Serví amb les armes a Sardenya, on degué anar-hi pel maig de 1409, amb l’expedició de Pere Torrelles. Tornà a Catalunya pel desembre del mateix any, i fou portador de notícies sobre la situació a l’illa.
El 1413 fou el segon cap de la guarnició de Lleida, a les ordres de Riambau de Corbera, quan la ciutat resistí les temptatives de Jaume II d’Urgell per prendre-la.
(País Valencià, segle XVI – Barcelona, 1643)
Funcionari reial. Senyor de Jafre i Palol i cavaller de Sant Jaume.
Com a funcionari reial col·laborà en l’expulsió dels moriscs a València (1609) i a Andalusia (1611). Capità del castell de Salses, fou nomenat governador de Catalunya (1613-39).
La seva conducta el féu impopular; casat en segones noces amb una germana del comte de Vallfogona, Anna de Pinós, fruí d’una forta posició social i d’influents relacions a la cort.
Protegí els bandolers cadells i combaté els nyerros, sobretot Alexandre de Marimon (1619) i Joan de Serrallonga (1626).
Els darrers anys de la seva vida mantingué una actitud passiva enfront del bandolerisme, i fou quasi impossible de fer-lo sortir de Barcelona.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 1697)
Cavaller i militar. Pertanyia a l’orde de Sant Joan de Jerusalem. De jove estudià música a l’Escolania de Montserrat.
Lluità durament a les guerres contra França. fou mestre de camp del terç de la Generalitat. El 1690 no pogué socórrer la vila de Sant Joan de les Abadesses, voltada per l’enemic, tot i que ell arribà a entrar-hi amb dos homes.
El 1697 destacà entre els defensors de Barcelona contra el setge del mariscal Vendôme que reeixiria a expugnar la ciutat. Dirigí el contraatac per reprendre el baluard del Portal Nou, i expulsà als francesos. A la tarda del mateix dia 23 de juliol, defensà el baluard contra un nou assalt, que no pogué sostenir.
Després d’una lluita aferrissada caigué malferit, i el feren presoner. Morí de les resultes.
Eren fills de Lluís Margarit i Bertran i de Joana de Requesens.
Jeroni Margarit i de Requesens (Girona, segle XVI) Fou el pare de Llàtzer de Margarit.
Joan Margarit i de Requesens (Girona, segle XVI) Eclesiàstic. Fou bisbe de Girona (1534-54).
Lluís Margarit i de Requesens (Girona, segle XVI) Successor del seu pare. Ell, o un fill homònim (mort vers 1580), es casà amb Elisabet i foren pares de:
Elisabet de Margarit i d’Espés (Catalunya, segle XVI – segle XVII) Muller de Joaquim de Reguer i de Ferrer, al qual aportà els béns d’aquest línia, i a llurs descendents, que també és cognominaren Margarit.
Eren fills de Bernat (II) Margarit.
Bernat Margarit i de Peguera (Catalunya, vers 1395 – vers 1480) (dit el Vell) Fou l’iniciador de la línia secundària dels senyors del Castell d’Empordà. Es casà amb la pubilla Francesca de Santfeliu-Vilaragut, senyora del Castell d’Empordà, Ullastret, Monells i Sant Iscle. Fou veguer de Barcelona i combaté com a mercenari (1426-28) en la guerra dels Cent Anys, i durant la guerra contra Joan II (1462-72) on participà en la defensa de Girona contra les tropes de la Generalitat, i, un cop presa la ciutat, col·laborà en el lliurament d’aquesta als reialistes (1471). La seva filla i hereva fou Constança Margarit i de Santfeliu (Catalunya, segle XV) la qual fou muller de Joan Bertran, i els pares de Pere Margarit.
Joan Margarit i de Peguera (Catalunya, segle XV – Girona, segle XV) Fou l’iniciador de la línia primogènita dels senyors de Sant Gregori. Probable veguer de Girona (1440-42). Es casà amb Caterina de Pau i foren pares de Joan, Berenguer, Francesc i Bernat (III) Margarit i de Pau.
Margarit i de Pau, Berenguer (Girona, segle XIV – segle XV)
Cavaller. Fill de Joan Margarit i de Peguera i de Caterina de Pau, i germà de Francesc, Joan i Bernat (III).
Prengué part en diverses bandositats per tal de controlar el govern de la ciutat i fou detingut per ordre dels cavallers (1458-59).
Margarit i de Pau, Francesc (Girona, vers 1425 – vers 1478) Germà de Berenguer, Joan i Bernat (III). Fou destinat a la carrera eclesiàstica, però ja el 1463 havia penjat els hàbits i era cavaller.
Dades dels Països Catalans 