(Catalunya, segle XIV – 1409/14)
Militar. Fill de Bernat Alemany de Foixà i de Porqueres. Cavaller de l’orde de l’Hospital. Anà a Sicília, on destacà.
Tornat a Catalunya, la defensà de la invasió del comte de Foix. Entrà a la plaça de Barbastre i l’alliberà dels invasors. Retornà a Sicília com a capità d’armes de Martí I el Jove (1398).
Fou conseller reial i de la reina Blanca I de Navarra (1409), nomenat pel testament del rei. Fou també comanador de Montsó i prior de Messina.
(Catalunya, segle XIV – 1362)
Fill d’Alemany de Foixà i de Gualba. Prestà homenatge al bisbe de Girona per les possessions familiars el 1323. Fou convocat a les Corts del 1350, el 1356 i el 1358.
Fou fet majordom reial a Catalunya, vitalici (1336), però tal càrrec li fou pres per raons d’organització, amb la indemnització corresponent (1360). Tingué una qüestió amb el comte d’Empúries, en la qual es debatia l’embargament de la jurisdicció de Foixà (1353).
Fou tutor de les filles de Dalmau Ramon de Xetmar i de Berenguer, fill de Bernat d’Orriols.
Fou el pare de Bernat Alemany de Foixà i de Porqueres.
(Catalunya, segle XV)
Fill d’Arnau de Foixà i d’Orriols i germà consanguini de Bernat Guillem de Foixà i de Boixadors.
Heretà del seu pare la senyoria d’Albons. Fou un dels ambaixadors enviats a Joan II el Sense Fe per a demanar l’alliberament del príncep de Viana.
Oposat el rei (1461), aquest donà Albons a l’infant Enric “Fortuna”, comte d’Empúries (1463).
Un altre germà seu fou Hug Benet de Foixà i de Sacirera (Catalunya, segle XV) Senyor de Romanyà. Fou l’iniciador d’aquesta línia. Es casà amb Beatriu de Sarroca, senyora de Romanyà. Llurs fills foren Beatriu i Pere de Foixà i de Sarroca.
(Catalunya, segle XIV – vers 1404)
Cavaller i oficial reial. Fill de Bernat Guillem de Foixà i de Saportella.
Fou partidari del rei Pere III el Cerimoniós en les lluites que aquest tingué amb els nobles. El comte d’Empúries li prengué Albons, que havia obtingut com a dot de la seva muller Catalana.
Havent-li estat restituït Albons gràcies a una treva, Joan I el Caçador el nomenà capità i li donà la vegueria de Girona.
Amb el seu fill Arnau de Foixà i d’Orriols i altres cavallers ocupà Orriols i hi detingué el lloctinent del veguer, però foren perdonats (1393). Més tard fou majordom del rei Martí I l’Humà (1398).
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Fill d’Arnau (II) de Foixà i germà de Guillem.
Fou cridat pel rei, amb altres nobles, a Girona per tal de jurar els pactes fets amb el rei de Mallorca (1302).
Prengué part en la campanya d’Almeria (1309-10) i fou veguer de Barcelona i el Vallès (1311).
Fou pare de Bernat Guillem de Foixà i de Saportella.
(Catalunya, segle XVI)
Fill de Joan de Foixà i de Santmiquel. S’apoderà de les senyories de Romanyà i d’Albons, però fou condemnat a restituir-ho (1540).
En realitat, però, li fou adjudicada l’herència pel fet de no haver-hi descendència directa d’Hug Benet de Foixà i de Sacirera, i, malgrat que el plet que sobre això tingué amb Cosme de Vallgornera, marit d’Elisabet de Sarroca, les senyories passaren a la seva filla:
Damiata de Foixà i de Millars (Catalunya, segle XVI) Muller de Rafael de Vallgornera i de Foixà. Heretà del seu pare les senyories de Romanyà i Albons.
(Catalunya, segle XVI)
Senyor de Maçanet. Fou l’iniciador d’aquesta línia.
Fill de Bernat Guillem de Foixà i de Boixadors i de Caterina de Bordils. Obtingué l’herència materna.
Casat amb Eulàlia de Camporrells, filla dels senyors de Cabrera i de Vallbona.
Llur nét fou Martí Joan de Foixà i de Vilana.
(Catalunya, segle XV)
Fill d’Arnau de Foixà i d’Orriols. Varvassor de Foixà i de Boixadors (bé que el senyor de Boixadors fou el seu germà Berenguer de Foixà i de Boixadors) i senyor de l’Armentera, lloc que havia passat als Xetmar i que Ramon de Xetmar, per una qüestió de censals, habia cedit al seu pare; això no obstant, per sentència reial tal lloc fou novament lliurat a l’hereu de l’esmentat Ramon (1439).
Fou succeït pel seu fill Lluís Benet de Foixà-Boixadors i de Cruïlles. Un altre fill seu i de la seva segona muller, Caterina de Bordils, senyora de Maçanet, fou Berenguer de Foixà i de Bordils.
Una altra filla seva fou Elisabet de Foixà (Catalunya, segle XV) Muller de Juan de Salcedo, el qual rebé els béns confiscats per Joan II el Sense Fe al germà d’Elisabet, Lluís Benet de Foixà-Boixadors i de Cruïlles, aquesta els donà al castellà d’Amposta, però el rei li retornà el feu, que comprenia també el castell de Boixadors (1478-80).
(Catalunya, segle XIII)
Eclesiàstic i escriptor (o Guifré). Fill de Bernat II de Foixà i de Beatriu.
Ja des d’abans del 1267 era frare menor al convent de Barcelona. En sortí el 1275 i es féu benedictí de Sant Feliu de Guíxols. El rei li donà el castell de Montagut.
Amic de Pere II el Gran i dels seus fills, fou enviat en ambaixada a Roma (1289). Obtingué favors de Jaume II el Just i de Frederic II de Sicília, així com del papa Bonifaci VIII. Assistí a la reunió d’Anagni (1295). Fou abat de San Giovanni degli Eremiti, a Palerm.
L’obra més destacada que va escriure, per encàrrec de Jaume de Sicília, és el tractat gramatical Regles de trobar (1289-91), com a ampliació de Las rasós de trobar, de Ramon Vidal de Besalú, i en què diferencià, per primer cop, les llengües catalana i occitana i assenyala alhora les similituds i les diferències entre totes dues.
La seva obra poètica es redueix a quatre composicions, una copla i tres cançons en la línia de l’amor cortès.
(Catalunya, segle XIII – 1292)
Senyor de Cornellà. Fill de Bernat (II) de Foixà i germà de fra Guerau.
Vengué els seus drets de Gaüses a Arnau de Saminyana, amb l’aprovació dels seus germans. El 1283 era un dels que havia de fer valença a Pere II el Gran al desafiament de Bordeus. Fou també senyor de l’Armentera.
Era casat amb una dama anomenada Gueraua, vídua de Ramon Ademar de Santa Pau i germana de Ponç de Gualba, bisbe de Barcelona.
Fou pare d’Alemany de Foixà i de Gualba i de:
Guillem de Foixà i de Gualba (Catalunya, segle XIII – segle XIV) El 1323 anà a Sardenya amb l’expedició de l’infant Alfons. Tingué possessions a Sant Cebrià dels Alls.
Dades dels Països Catalans 