(Castella, segle XIV – segle XV)
Títol senyorial concedit el 1395 a l’infant Ferran, tercer comte de Mayorga i senyor de Lara (després rei Ferran I de Catalunya), fill del rei Joan I el Caçador.
El cedí al seu fill l’infant Joan (després rei Joan II de Catalunya) -motiu pel qual fou conegut amb el nom de Joan de Peñafiel-, a qui fou confiscat (1429) pel rei Joan II de Castella, que l’incorporà a la corona.
(Castella, segle XVI – )
Títol atorgat el 1596 a Joan de Borja i de Castro.
Passà als Pimentel, comtes ducs de Benavente, als Téllez-Girón, ducs d’Osona, i als Finat.
(Torralba, Castella, 1384 – Madrid, 15 desembre 1434)
Escriptor. Fill del marquès de Villena Pere de Villena i d’Arenós. Orfe des de petit, fou educat pel seu avi matern, Enric II de Castella. Es relacionà des de molt jove amb els reis de la corona catalano-aragonesa (el 1400 ja sol·licitava l’ajuda de Martí I l’Humà per tal d’aconseguir de nou el marquesat de Villena), i passà llargues temporades per terres catalanes.
Acompanyà Ferran d’Antequera -que el mantingué sempre econòmicament- en la seva coronació, i després al setge de Balaguer (1413). Féu estades a Morella, Montblanc, València, Perpinyà i Tolosa, i el 1415 anà a Avinyó, juntament amb Felip de Malla, com a ambaixador del rei.
El 1417, estant a València, acabà la redacció catalana (editada a la fi del segle XV) dels Dotze treballs d’Hèrcules, que ell mateix traduí al castellà (versió publicada el 1482); la dedicatòria del llibre, adreçada a Pere Pardo de la Casta, fou plagiada per Joanot Martorell en la seva dedicatòria del Tirant lo Blanc.
Atret per la festa dels jocs florals que se celebraven a Barcelona, el 1413 hi participà personalment i en deixà una descripció detallada al seu Arte de trovar, que constitueix una preceptiva de l’escola poètica tolosana i que influí en els poetes castellans de l’època (en especial sobre el marquès de Santillana, amic personal de Villena, amb qui mantingué estretes relacions). Els últims anys de la seva vida, els passà retirat a la seva senyoria d’Iniesta.
Home molt popular al seu temps, sempre mancat de diners, la seva figura i la llegenda creada entorn d’ella serviren de tema literari a Ruiz de Alarcón, Rojas Zorilla, Quevedo i Hartzenbusch.
(Tudela, Navarra, 1460)
Aliança formada per Joan II de Catalunya, per tal d’intervenir en els afers de Castella, contra Beltrán de la Cueva i el rei Enric IV.
En formaven part, entre d’altres, l’almirall Fadrique Enríquez, l’arquebisbe de Toledo, Alonso Carrillo, el marquès de Santillana i el de Villena.
(Roma, Itàlia, 6 gener 1587 – Toro, Castella, 22 juliol 1645)
(Gaspar de Guzmán y Pimentel) Polític castellà. Primer ministre de Felip IV. A Catalunya, a diferència de Castella, l’autoritat reial estava fortament limitada per les institucions i els sistemes constitucionals del país, i el rei difícilment podia disposar dels homes i les finances catalanes. Olivares, per engegar la seva política internacional, necessitava la participació activa de tots els regnes peninsulars. El projecte va trobar serioses dificultats entre els estats de la corona catalano-aragonesa i a Portugal.
El seu pla consistia essencialment en la unió d’armes o cooperació militar en la formació d’un exèrcit únic, i en una contribució econòmica (exigències sobre el quint a Catalunya), i ambdues contribucions les compensava amb l’abolició del monopoli castellà sobre els càrrecs de l’administració reial, encara que la noblesa castellana, d’altra banda, no es mostrà pas partidària d’abandonar aquest monopoli.
Les necessitats militars a Itàlia i a Alemanya el decidiren a forçar la contribució de Catalunya i Portugal sense resultats satisfactoris. Malgrat les dificultats, havia obtingut algunes victòries a Itàlia i a Alemanya. Aquests èxits militars decidiren França a declarar la guerra a Espanya (1635).
Olivares volia assegurar la contribució catalana en diners i homes a la guerra contra França, de manera que organitzà l’ofensiva a través de Catalunya (1637), ofensiva que fracassà. Un any més tard l’exèrcit francès era derrotat a Fuenterrabía. S’esperava, però, una ofensiva francesa al Principat, i Olivares introduí tropes reials a Catalunya, cosa que agreujà encara més la situació política en provocar els primers xocs violents entre la població rural i els soldats.
La revolta popular catalana culminà el Corpus de Sang amb l’assassinat del virrei, comte de Santa Coloma, i les tensions amb les institucions catalanes provocaren els pactes d’aliança d’aquestes amb França (1640) i la guerra dels Segadors. Els portuguesos es negaren a participar en la campanya de submissió de Catalunya i la revolta es generalitzà també a Portugal (1642), i, encara, aquell mateix any, i abans que per pressió de la noblesa castellana Olivares fos apartat del poder (gener 1643), es produí un moviment secessionista a Andalusia comandat pel duc de Medina-Sidònia.
Olivares, fracassat, morí confinat.
(Sevilla, Andalusia, 1285 – Jaén, Andalusia, 1312)
Rei de Castella-Lleó (1295-1312). Es va aliar amb Jaume II de Catalunya per repartir-se el regne de Granada, empresa que fou abandonada i hom només pogué conquerir Gibraltar (1309).
(Gènova, Itàlia, 21 desembre 1646 – Estremoz, Portugal, 29 juny 1705)
Noble i almirall de Castella. Lloctinent general de Catalunya (1688), es mostrà conciliador davant les protestes dels camperols pels allotjaments, però la seva actuació fou poc afortunada.
(Saragossa, 8 juny 1236 – Roncesvalles, Navarra, 1300)
Reina de Castella i Lleó. Filla gran del rei Jaume I de Catalunya i de Violant d’Hongria. El 1238 es trobava amb els seus pares quan Jaume I es disposava a atacar València.
El 1242 es convingué el seu matrimoni, que se celebrà a Valladolid (1246 o 1249), amb el futur Alfons X de Castella-Lleó. Intercedí prop del seu pare perquè ajudés el seu marit contra els sarraïns.
A causa de la seva infecunditat Alfons X volgué repudiar-la, i arranjà el seu matrimoni amb Cristina de Noruega, però quan aquesta arribà a Castella (1253), Violant ja havia tingut una filla (Berenguera), que fou la primera dels deu fills que tingueren.
Respecte a l’afer dels seus néts, els infants de La Cerda, fou partidària d’ells, i fugí amb ells d’Aragó. El seu fill Sanç IV li confiscà els territoris que posseïa a Castella-Lleó (Valladolid, Palència, San Esteban de Gormaz, Astudillo, Curiel, Béjar, etc), i no els recobrà fins a la mort d’aquell (1295).
Intervingué també en les lluites durant la minoritat del seu nét Ferran IV; fou contrària a aquest i defensà els drets dels La Cerda.
Morí en retornar d’un viatge de pelegrinatge a Roma fet per a guanyar el jubileu.
(Villafáfila, Castella, 27 juny 1506)
Acord entre Ferran II el Catòlic i el seu gendre Felip el Bell. En aquest tractat Ferran, cedint a les pressions del seu gendre i de la noblesa castellana, renuncià al govern de Castella.
La regència fou assumida per Felip el Bell, però la seva mort deixà sense efecte el tractat i Ferran la recuperà.
(Navarra, vers 992 – La Bureba, Burgos, Castella, 18 octubre 1035)
“el Gran” Rei de Pamplona (1000-35) i comte d’Aragó (Sanç II: 1000-35), de Ribagorça (Sanç I: 1017-35) i de Castella (Sanç II: 1029-35), fill i successor de Garcia IV.
Es casà amb Múnia, dita Major, hereva dels comtats de Castella i Ribagorça, matrimoni que el 1016 l’ajudà a delimitar la frontera entre Castella i Navarra per la banda de la Rioja.
Poc després, potser defensant els drets de la seva muller a la terra ribagorçana -Major era besnéta del comte Ramon III de Ribagorça-, aprofità la mort del comte Guillem II de Ribagorça (1017) per a annexar-se Sobrarb, la part central de la Ribagorça (1017-18) i més tard (v1025) la resta del comtat ribagorçà.
Convertit ja en el sobirà més poderós de l’àrea pirinenca i dels regnes hispànics, actuà de mitjancer en les desavinences (1023) entre el comte de Barcelona Berenguer Ramon I, que es reconegué vassall seu, i la seva mare, la comtessa Ermessenda de Carcassona.
Concertà el matrimoni de la seva germana Urraca (1022) amb Alfons V de Lleó, després de consultar-ho amb l’abat Oliba de Ripoll, que desaconsellà l’enllaç pel parentiu existent entre els cònjuges. El seu fill Gonçal heretà Ribagorça amb Sobrarb.
Malgrat que les previsions successòries de Sanç III contemplaven una certa prelacia o dret de primogenitura a favor del seu fill Garcia, la realitat és que, després del 1035, Castella, Aragó i Ribagorça-Sobrarb es convertiren en estats independents de Pamplona.
Sanç el Gran exercí un autèntic protectorat sobre els territoris hispanocristians, de Zamora a Barcelona, mercès a la importància econòmica assolida aleshores per Navarra, que actuà d’intermediària entre la zona musulmana de l’Ebre i Europa.
Dades dels Països Catalans 