(València, segle XV – Roma, Itàlia, 1501)
Cardenal. Bisbe de Perusa (1492), fou elevat al cardenalat per Alexandre VI, a la cort del qual figurava com a datari (1496).
Poc temps després fou promogut a l’arquebisbat de Càpua (1498), però continuà residint a Roma.
Altre nom amb què és conegut Jaume de Prades i de Foix (bisbe de Tortosa, de València i cardenal, 1340-96).
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Bisbe d’Elna i cardenal. Fou successivament vice-secretari del papa Alexandre VI, bisbe d’Elna, patriarca de Constantinoble, legat pontifici a França i cardenal diaca (1503).
Fou enterrat a Sant Pere de Roma.
(Cocentaina, Comtat, 14 abril 1415 – Roma, Itàlia, 25 setembre 1478)
Eclesiàstic i cardenal. Estudià a València i a Lleida, es doctorà en ambdós drets a Bolonya i s’establí a Roma.
Familiar del cardenal Pietro Barbo (futur Pau II), fou auditor de la Rota, comissari pontifici a Magúncia i referendari. Des del 1464 fou bisbe (no residencial) de Tarassona. Acumulà el deganat de Tudela (1471) i les abadies de Veruela i de San Juan de Corias.
Cardenal in pector de Pau II (1468), el 1476 en fou creat per Sixt IV.
Protector de l’orde dominicà, fou sebollit a Santa Maria sopra Minerva en un esplèndid sepulcre renaixentista obra de Mino de Fiesole.
(Palma de Mallorca, 30 març 1745 – Lucca, Toscana, Itàlia, 2 maig 1813)
Eclesiàstic i cardenal. Fill de Ramon Despuig i Cotoner, i germà de Joan. Estudià filosofia i lleis a l’Estudi General de Mallorca i fou canonge de la seu de Palma. Col·laborà en la formació de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País (1778).
Fou bisbe d’Oriola i arquebisbe de València i de Sevilla. Implicat, juntament amb l’inquisidor Lorenzana, en una conspiració contra Godoy, el govern espanyol l’envià a Roma, on el papa Pius VII el nomenà patriarca d’Antioquia (1799).
L’any 1803 fou nomenat cardenal, i quan Pius VII fou traslladat a França per Napoleó el seguí, fins que el 1813, malalt, es traslladà a Lucca.
A Mallorca fundà una escola de dibuix, una magnífica biblioteca i un museu (proveït principalment amb estàtues i relleus procedents de les excavacions de Ricci, a Itàlia), que instal·là a la seva finca de Raixa.
Va fer gravar el millor mapa de l’illa de la seva època, fet pel geògraf Julià Ballester i gravat per Josep Montaner i Moner.
(Xàtiva, Costera, 1423 – Roma, Itàlia, 2 setembre 1483)
Cardenal. Nebot de Lluís Despuig. Fou arquebisbe de Mont-real de Sicília (1458-83) i nomenat canceller (a1470) de Ferran II el Catòlic durant el seu regnat a Sicília.
El 1475 fou nomenat arquebisbe de Saragossa, mitra que hagué de renunciar el 1478 a causa de l’hostilitat de Joan II el Sense Fe; fou també bisbe de Capaccio, i abat comendatari de San Pietro d’Èboli. Sixt IV el creà cardenal (1473-83).
Per delegació del papa acomplí diverses missions de caire polític i diplomàtic davant de l’emperador Frederic III i de la dieta de Frankfurt.
(Oriola, Baix Segura, vers 1454 – Roma, Itàlia, 9 setembre 1504)
Cardenal. Doctorat en dret (civil i canònic) a Lleida, i canonge d’Oriola, el 1483 era ja a Roma, amb Roderic de Borja, futur Alexandre VI.
Gaudí de molts beneficis eclesiàstics en diferents diòcesi d’Aragó, Castella i Portugal. Fou el primer nunci permanent de la Santa Seu, enviat el 1492 prop de Ferran II el Catòlic i d’Isabel en anys crucials de llurs afers diplomàtics amb França i de llur política italiana i americana.
Nomenat bisbe de Catània, d’Astorga (1500) i de Lleó, fou creat cardenal el 1503.
Nom real i menys conegut del cardenal mallorquí Jaume Pou i Berard (v1497-1563).
(Xàtiva, Costera, 19 febrer 1734 – Madrid, 10 febrer 1820)
Prelat. Canonge de València (1759). Fou catedràtic i rector de la Universitat de València.
Bisbe d’Oriola (1797-1815), afavorí, a Alacant, la posada en marxa de la fàbrica de tabacs (1801), que ocupava més de 2.000 treballadors.
De tendència reaccionària, acompanyà Ferran VII de Borbó a Madrid, del qual era partidari fervent, i es traslladà a la cort (1815), on exercí diversos alts càrrecs eclesiàstics, com patriarca de les Índies i almoiner major del rei.
L’any 1817 Pius VII el nomenà cardenal.
(Ribagorça, abans 1413 – vers 1460)
Vescomte d’Évol, baró de Guimerà, conseller i camarlenc del rei Alfons IV el Magnànim. Fill de Pere Galceran de Castre-Pinós, i germà de Felip (V) Galceran. El 1422 es casà amb Blanca de So, hereva dels vescomtat d’Évol (Rosselló).
Acompanyà el rei Alfons IV el Magnànim en l’expedició del 1420 a Itàlia, i aquest premià els seus serveis amb la donació de nombroses rendes reials al Rosselló i a la Cerdanya i la jurisdicció reial sobre les possessions dels vescomtes d’Évol (1424-25).
Sostingué un plet amb Bernat I de Vilamarí per la possessió de Palau-saverdera, que fou reconeguda a aquest (1454).
Fou el pare de Guillem Ramon, d’Ivany i de:
Joan de Castre-Pinós i de So (País Valencià, segle XV – Roma, Itàlia, 1506) Prelat. A Roma fou governador del castell de Sant Angelo. Anys després era bisbe d’Agrigent, Sicília (1479) i abat comendatari de Sant Pere de Rodes (1484). Alexandre VI el féu cardenal prevere de Santa Prisca el 1496.
Dades dels Països Catalans 