(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 31 desembre 1772 – Barcelona, 1842)
Cantor i organista. Cantor de la capella reial a Madrid, mestre de capella a Vilafranca i a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Compongué algunes obres de música d’església i l’obra teòrica Escuela elemental del noble arte de la música y canto… (1831), en la qual parla del cant pla reformat.
(Isla de León, Cadis, Andalusia, 5 desembre 1950 – Badalona, Barcelonès, 2 juliol 1992)
(José Mongé Cruz) Cantant de flamenc. Enregistrà el seu primer disc al 18 anys amb l’acompanyament de Paco de Lucía, i es convertí aviat en un dels intèrprets universals del cante jondo, gènere que va revolucionar i modernitzar.
Entre els seus discos destaquen: Camarón de la Isla (1973), Como el agua (1981), Soy gitano (1990), l’antologia Autorretrato 1970-1990 (1990) i Potro de rabia y miel (1992).
(Esparreguera, Baix Llobregat, 1 juny 1934 – Barcelona, 16 març 1981)
Soprano. Estudià cant al Conservatori del Liceu i el 1956 debutà amb La favorita.
Entre les seves interpretacions es destaquen òperes de Mozart, l’Orfeo, de Gluck, i El giravolt de maig, d’Eduard Toldrà. També conreà el lied, sobretot en català, la sarsuela i la cançó catalana.
(Barcelona, 23 setembre 1895 – 25 desembre 1959)
Contralt. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, d’on més tard fou professora de cant. Debutà a 16 anys.
Excel·lí en les interpretacions de les òperes de Richard Wagner, a Barcelona, València, Madrid i Lisboa. Cantà lieder i col·laborà en concerts simfònics i oratoris.
(Barcelona, 17 febrer 1893 – 7 octubre 1929)
Baríton. Debutà al teatre Tívoli amb Maruxa. Intèrpret de sarsueles, triomfà amb La alsaciana i Los calabreses, entre d’altres.
Formà companyia amb Emili Vendrell i actuà a l’Eldorado de Barcelona.
(Barcelona, 13 setembre 1862 – 6 juny 1910)
Soprano cantant d’òpera. Debutà a Gènova (1887) amb Don Carlo de Verdi.
Actuà a Europa i a Amèrica. Excel·lí en Lohengrin, de Wagner, i Mefistofele, d’Arrigo Boito.
(Barcelona, 25 gener 1869 – 11 febrer 1911)
Soprano. Filla de Teodor Bonaplata i Sistachs.
Debutà a Milà amb l’Aïda de Verdi, i després actuà amb èxit a diversos països d’Europa (Barcelona, 1890), i d’Amèrica.
El 1904 es retirà i es dedicà a l’ensenyament del cant.
La seva filla Carme Bau i Bonaplata, fou també cantant.
(Barcelona, 5 novembre 1933 – )
Intèrpret musical, instrumentista i folklorista. El seu treball de recerca es caracteritza per la recuperació del folklore català en la seva línia més ètnica.
El 1976 creà el festival de música popular Trobada amb els Acordionistes del Pirineu, a Arsèguel (Alt Urgell).
A la dècada del 1980 edità els elepés Canten els vells del Pirineu (1982), Trobada amb els acordionistes del Pirineu (1987) i Rosa vermella, rosa galant (1989).
El 1994 rebé el Premi Nacional de Dinamització en l’Àmbit de la Música Popular Catalana i el Premi Nacional de Música a la Trajectòria en el Camp de la Cultura Popular.
(Barcelona, 9 juliol 1860 – San Salvador, El Salvador, agost 1934)
Baríton i cantant d’òpera. Fou deixeble de Joan Goula a Barcelona, on debutà el 1883 amb Faust, de Gounod. Completà la formació a França i a Itàlia i actuà amb èxit als millors teatres d’Europa i d’Amèrica.
Al Liceu de Barcelona estrenà L’Attaque du moulin, d’Alfred Bruneau, i Bruniselda, d’Enric Morera.
Una de les seves creacions més reeixides fou Falstaff, de Verdi.
Dades dels Països Catalans 