(Girona, 21 juny 1822 – Castellterçol, Moianès, 22 juny 1872)
Prelat. Fou canonge de Lleida.
El 1865 fou nomenat bisbe de Vic. Renuncià al càrrec per la seva gran modèstia. La decisió no fou admesa i hagué d’ocupar la seva diòcesi l’any següent fins a la seva mort.
Assistí al Concili Vaticà de 1869. Destacà com a predicador.
(Catalunya, segle IX – 914)
Bisbe de Vic (899-914). Fou el segon de la diòcesi restaurada, successor de Gotmar.
Desplegà una gran activitat en la seva organització; consagrà les esglésies de Lluçà, Manlleu i Sant Julià de Vilatorta.
Al concili provincial de Barcelona (906), féu una notable relació de l’obra repobladora que havia dirigit Guifré I el Pilós i obtingué d’exonerar-la del tribut anual imposat per Narbona.
Fou marmessor de Guifré II Borrell de Barcelona.
(Munébrega, Aragó, vers 1350 – Vic, Osona, 1410)
Eclesiàstic. Fou vicari general a Vic, al llarg de deu anys, des del 1377.
L’any 1387 fou elegit bisbe de Sogorb. Amic de Vicent Ferrer i del papa Luna, Benet XIII.
L’any 1400 fou traslladat a la seu de Vic (fins a la seva mort), des d’on, per pacificar la ciutat, dividida entre bàndols irreconciliables, cridà Vicent Ferrer.
(Cienpozuelos, Madrid, 1714 – Vic, Osona, 1782)
Bisbe de Vic (1777-82). Era religiós mercedari i fou mestre general de l’orde.
El 24 de setembre de 1781 posà la primera pedra de la nova catedral de Vic; també planejà l’església de Calldetenes, per a la qual féu fer unes pintures, ara desaparegudes.
(la Coromina, Cardona, Bages, 19 desembre 1927 – Vic, Osona, 28 juny 2009)
Eclesiàstic. Rebé l’ordenació sacerdotal el 1952 i l’episcopal el 1968.
Fou bisbe auxiliar de Barcelona (1968-83). El 1983 fou nomenat bisbe de Vic.
Expert en doctrina social de l’església, fou catedràtic, degà i sotsdirector de l’Institut Social Lleó XIII de Madrid. Doctor en teologia per la universitat pontifícia de Comillas i en ciències socials per la universitat pontifícia de Salamanca.
Entre les seves obres destaquen Recepció episcopal de la Rerum novarum a la Tarraconense (1991) i Santa Maria de les feines senzilles (1998). Col·laborà en les obres Cursos de doctrina social catòlica (1967) i Manual de doctrina social de la Iglesia (1993).
(Balsareny, Bages, vers 1010 – Ripoll, Ripollès, 11 agost 1076)
Bisbe de Vic (1046-74). Fill de Guifre de Balsareny i d’Emma Ingilberga de Besora.
Fou canonge de Vic des del 1031, i ardiaca. Quan morí el bisbe Oliba (1046), el succeí en el bisbat.
A més de les seves funcions religioses, tingué una certa importància en qüestions polítiques: heretà del seu germà Bernat el castell de Balsareny, fou un gran amic de la casa comtal i conseller i almoiner d’Ermesenda de Balsareny i formà part del tribunal que va jutjar Mir Geribert el 1052.
Anà a Roma, proclamà una pau i treva i va consagrar el monestir de Sant Pere de Casserres i altres esglésies del seu bisbat.
Per pressions de consciència, l’any 1074 féu testament i renuncià al bisbat i es retirà al monestir de Ripoll.
(Catalunya, segle XI – Síria ?, segle XII)
Bisbe electe de Vic (1100-01). Era canonge de Barcelona.
Fou elegit bisbe de Vic per una part del capítol, en morir l’arquebisbe Berenguer Sunifred de Lluçà.
Anà a Roma per fer confirmar la seva elecció, però fou refusat i se n’anà a les croades; el 1112 vivia encara, a Antioquia (Síria).
Veure> Berenguer de Saguàrdia (bisbe de Vic, 1306-28).
(Catalunya, segle X – 957)
Eclesiàstic. Canonge (945) i després bisbe de Vic (948-57).
Consagrà l’església de Santa Cecília de Montserrat (956) i imposà al seu abat Cesari la subjecció a la seu vigatana.
Reorganitzà la canònica vigatana i el seu escriptori. Demostrà una especial adhesió a la monarquia franca.
(Catalunya, segle X – Roma ?, Itàlia, segle X)
Bisbe intrús d’Osona. Consagrat a Auch (França) en 971.
S’oposà al bisbe Fruja, consagrat a més just títol a la seu metropolitana de Narbona. Fruja fou confirmar al càrrec arran del seu viatge a Roma (978).
Guadald no desistí tanmateix de les seves pretensions. En un dels avalots provocats per ell morí Fruja, devers el 992. La qüestió continuà en tot cas sense resoldre’s.
A Narbona fou nomenat nou bisbe Arnulf, que encara seria inquietat per Guadald, fins que aquest fou explícitament deposat a Roma, en 998.
Dades dels Països Catalans 