(Montclar de Berguedà, Berguedà, segle XVII – Solsona, Solsonès, 1685)
Prelat. Era frare benedictí.
Fidel a Felip IV, abandonà el monestir de Ripoll, on vivia, durant la guerra dels Segadors. Fou abat del monestir d’Arles.
El 1664 rebé el nomenament de bisbe de Solsona, com a successor de Francesc Roger.
Féu editar les Constitucions promulgades anteriorment a la seva diòcesi, i un Ritual del papa Pau V. Celebrà dos sínodes diocesans.
Fou succeït per Manuel d’Alba.
(Barcelona, 1732 – 1811)
Eclesiàstic i historiador. Estudià teologia a Alcalá i passà després a Barcelona.
Religiós mercedari, fou provincial de l’orde. Nomenat general de l’orde (1788), anà a residir a Madrid.
El 1777 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres, d’on fou nomenat revisor d’història juntament amb Jaume Caresmar (1779).
El 1794 fou designat bisbe de Solsona, però no hi residí gaire, car actuà sovint a Barcelona.
(Castell d’Empordà ?, Baix Empordà, vers 1605 – Perpinyà, 1672)
Eclesiàstic dominicà. Fill de Felip de Margarit-Gallard i Sunyer i germà de Joan, de Felip i de Josep. Fou catedràtic de teologia a la Universitat de Girona.
En atenció al seu germà, Josep, fou preconitzat bisbe de Lleida (1643-46), potser de Solsona (1646-51) i de Barcelona (1651-52) pels reis de França.
Lluís XIV el nomenà bisbe d’Elna (1659), però no fou reconegut per la Santa Seu fins al 1669.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 7 agost 1716 – Solsona, Solsonès, 17 juny 1792)
Eclesiàstic agustinià.
Fou professor de filosofia i de matemàtiques a la universitat i prior i rector de diversos col·legis de València.
El 1767 fou designat bisbe auxiliar i governador de l’arquebisbat de València, i el 1773, bisbe de Solsona, càrrec que ocupà fins a la mort.
És autor d’alguns sermons, un Elogio histórico de san Luis, rey de Francia (1759), catecismes i altres treballs.
(Alaior, Menorca, 25 maig 1642 – Barcelona, 12 agost 1708)
Eclesiàstic austriacista. Professà al convent d’agustins de Barcelona (1658).
Fou qualificador del Sant Ofici i examinador del bisbat de Barcelona i fou provincial del seu orde (1687).
Bisbe de Solsona (1699-1708), fou l’únic bisbe del Principat que simpatitzà de bon principi amb la causa del rei-arxiduc Carles III, al qual reté homenatge.
Fou membre de la junta d’eclesiàstics de Carles III fins a la cort de 1705-06, en que actuà d’habilitador del braç eclesiàstic.
(Mataró, Maresme, 19 març 1641 – Poblet, Conca de Barberà, 3 desembre 1716)
LXXV Abat (XXI dels quadriennals) de Poblet (1704-08) i bisbe de Solsona (1710-15).
Amic del rei-arxiduc Carles III, fou el seu almoiner, superintendent de les despeses de la cort, vice-tresorer general i, finalment, president del Consell d’Hisenda. Proposat com a bisbe de Potenza (Itàlia) per Carles III (1707), no n’ocupà la seu.
El 1715 fou expulsat de la seva diòcesi de Solsona per Felip V de Borbó. Es retirà al monestir de Poblet, on ha estat conservada la documentació de les seves importants actuacions financeres.
(Casserres, Berguedà, 5 juny 1861 – Solsona, Solsonès, 19 març 1945)
Bisbe de Solsona. Estudià als seminaris de Barcelona i de Vic.
El 1919 fou preconitzat bisbe titular d’Amatha. L’any següent ocupà la seu de Solsona.
(Guadalajara, Castella, vers 1750 – Solsona, Solsonès, 25 juliol 1830)
Bisbe de Solsona (1814-30).
Durant el Trienni Constitucional fou perseguit per absolutista, i fugí a França, on signà l’Exposición dirigida a Su Santidad (1823), dels bisbes de les diòcesis d’Espanya residents a França.
També envià als seus diocesans una pastoral (1823) contra el canonge Josep Oliveres, nomenat governador eclesiàstic de Solsona pel general Rotten.
(Sallent de Gàllego, Aragó, 5 març 1590 – Fonts, Aragó, 28 maig 1650)
Eclesiàstic. El 1634 fou elegit vicari general per la seva congregació (els agustins). Pocs anys després, el rei el presentà per al bisbat de Solsona (1640-45).
En plena crisi política, ocasionada per la guerra dels Segadors, fou desterrat pel govern francès, i passà a ocupar la seu episcopal de Lleida (1645-50) tan bon punt fou conquerida aquesta ciutat per les armes de Felip IV; la mort el va sobtar a Fonts mentre hi feia la visita pastoral.
Tant a Solsona com a Lleida es manifestà enemic del partit català i àdhuc amenaçà amb l’excomunió els que no acceptaven la sobirania de Felip IV.
Féu publicar unes Constituciones del sínode que celebrà a Lleida l’any 1646.
Dades dels Països Catalans 