Arxiu d'etiquetes: bisbat Barcelona

Gurb, Arnau de

4 Respostes

(Gurb de la Plana, Osona, 1210 ? – Barcelona, 23 setembre 1284)

Bisbe de Barcelona (1252-84). Home actiu i d’una gran cultura, fou ambaixador i conseller de Jaume I el Conqueridor. L’acompanyà en els preparatius i en la conquesta de Múrcia (1265-66) i el dissuadí de la projectada croada a Terra Santa (1269).

Sostingué una controvèrsia teològica a Barcelona amb el rabí Bonastruc de Porta, a conseqüència de la qual es produïren nombroses conversions entre els jueus.

Féu construir la capella de Santa Llúcia i segurament inicià la del palau episcopal. Publicà un bon nombre de Constitucions.

Guislabert de Barcelona

5 Respostes

(Barcelona ?, segle XI – vers 1062)

Vescomte i bisbe de Barcelona (vers 1034-62). Fill d’Udalard I i de Riquilda. Tot i que era casat fou elegit bisbe.

Participà en qüestions polítiques oposant-se a Ramon Berenguer I el Vell i posant-se a favor de la revolta de Mir Geribert. Més tard es reconcilià amb el comte i formà part del tribunal que va jutjar Mir Giribert.

Féu acabar la catedral romànica de Barcelona (1058).

Guilarà

Deixa un comentari

(Catalunya ?, segle X – Barcelona ?, segle X)

Bisbe de Barcelona (937-959). Apareix documentat des del 937, però potser governava ja abans.

L’any 945 féu la consagració del monestir de Sant Pere de les Puel·les, que encara subsisteix avui com a temple parroquial, després de moltes vicissituds.

Sembla que el seu successor fou Pere.

Deudonat

Deixa un comentari

(Catalunya, segle X – 1028)

Bisbe de Barcelona. Fou successor del coratjós prelat Aeci, mort en combat durant l’expedició a Còrdova (1010).

Assistí al concili provincial d’Urgell (1011). Dotà la canonja barcelonina amb l’església i les possessions de Sant Adrià de Besòs (1013).

Gaudí de la confiança de la comtessa Ermessenda de Carcassona quan aquesta governà Barcelona durant la minoritat de Berenguer Ramon I el Corbat.

Fou succeït a la diòcesi per Guadall Domnuç.

Cardona i Enríquez, Lluís de

2 Respostes

(Arbeca, Garrigues, 1488 – Tarragona, 1532)

Bisbe de Barcelona (1530-31) i arquebisbe de Tarragona (1531-32). Fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona, fou, amb el seu oncle Pere de Cardona -el qual succeí com a abat i administrador a l’abadia de Cardona– un dels promotors del moviment cultural barceloní. Rebé elogis de Lucio Marineo Siculo.

El 1514 obtingué l’abadiat de Santa Maria de Solsona. Fou president de la generalitat de Catalunya (1521-27).

A la mort del bisbe de Barcelona Guillem Ramon de Vic (1525), Carles V el nomenà per a succeir-lo, mentre que Climent VII designà el cardenal italià Silvio Passarino. No fou fins a la mort d’aquest (1529) que el seu nomenat fou ratificat pel papa i, doncs, consagrat a la catedral de Barcelona.

A la mort del seu oncle, el succeí a l’arquebisbat de Tarragona, per al qual obtingué la butlla de secularització de la seu de Tarragona, fins aleshores de canonges regulars de Sant Agustí.

Cardona i Enríquez, Enric de

2 Respostes

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1485 – Roma, Itàlia, 7 febrer 1530)

Bisbe de Barcelona (1505-12), arquebisbe de Mont-real de Sicília (1512) i cardenal del títol de San Marcello (1527). Fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona i nebot de l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Cardona, de qui fou el preferit.

Fou elegit bisbe de Barcelona a instàncies de Ferran II de Catalunya, enfront de l’ardiaca Lluís Desplà, que, elegit pel capítol de la catedral, hagué de retirar-se. Elevat el 1512 a la seu siciliana, renuncià al bisbat i continuà residint a Barcelona.

El 1510 li fou dedicat per Francisco Tovar, mestre de capella de Tarragona, el seu Libro de la música práctica. Intervingué, probablement com a mecenes, en la nova adaptació catalana del diccionari de Nebrija enllestida de Martí Ivarra.

Anà a Roma amb la comitiva que acompanyà el nou papa Adrià VI des de Barcelona (1522) i allí fou nomenat per aquest prefecte del Castel Sant’Angelo.

Fou enterrat a l’església de Montserrat a Roma, l’obra de la qual havia costejat en gran part.

Cardona, Joan de -bisbe Barcelona-

2 Respostes

(Catalunya, segle XVI – torre Pallaresa, Santa Coloma de Gramanet, Barcelonès, 1 febrer 1546)

Bisbe de Barcelona (1531-46). Fill il·legítim del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona i d’Urgell.

Abat comendatari de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes i canceller reial, fou elegit bisbe de Barcelona per Carles V. L’escut del seu llinatge encapçala el cens heràldic dels canonges dibuixat el 1536 per Francesc Tarafa.

No fou, tanmateix, consagrat fins al 1545, per pressió del lloctinent de Catalunya, Francesc de Borja i d’Aragó, que havia informat Carles V de la seva mala conducta. Tingué com a vicari general Vicenç Navarra, l’antic bibliotecari erasmista de l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Cardona.

Residí, com aquest, a la torre Pallaresa, que engrandí. El 1545 nomenà, com a procurador seu a Trento, el bisbe d’Osca Pere Agustí.

S’havia casat vers el 1513 amb Lluïsa de Blanes i de Sentmenat. Llurs fills, Helena, que es casà amb Guillem de Josa, senyor de Madrona, heretà la torre Pallaresa. Deixà també una filla natural, Lluïsa, que es casà amb el baró de Rocafort, Joan d’Armengol.

El 1520 fou ferit a punyalades per Francesc de Blanes, a Barcelona.

Guillem Caçador

Caçador, Guillem -bisbe Barcelona-

5 Respostes

(Vic, Osona, 9 octubre 1510 – Barcelona, 13 novembre 1570)

Bisbe de Barcelona (1561-70). Fill de Joan Caçador, nebot de Guillem Caçador i successor del seu oncle Jaume en la mitra barcelonina.

Ocupà diversos càrrecs civils i fou elegit diputat de la generalitat (1563). Va assistir al concili de Trento (1563), assessorat pel lul·lista Joan Lluís Vileta.

Com a bisbe de Barcelona procurà l’aplicació del concili: renovà la pràctica sinodal, decretà l’erecció del seminari -que no tingué efecte-, reactiva la reforma dels religiosos i publicà el seu ordinari i el breviari i presidí el concili de Barcelona (1569) en nom de l’arquebisbe de Tarragona, Gaspar Cervantes de Gaeta.

S’enfrontà amb el poder reial, tot i ésser canceller de Catalunya, en defensa de la jurisdicció eclesiàstica malmesa per Felip II.

Va escriure Ordinarium Barcinonense.