(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1678 – Illes Balears ?, 1743)
Prelat. Fou abat de la comunitat benedictina de Sant Feliu de Guíxols.
Posteriorment fou consagrat bisbe de Mallorca.
Canyelles i Escardó, Benet
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: benedictins/nes
Camprodon, monestir de
Abadia benedictina (Sant Pere de Camprodon). Fundada el 950 pel comte Guifré de Besalú, en obtenir del bisbe de Girona el domini de l’església, ja existent al principi del segle X. Gràcies a les nombroses donacions dels germans de Guifré, el patrimoni superà àmpliament la vall de Camprodon.
El 1078 el monestir fou unit al de Moissac, amb la qual cosa passà a dependre de Cluny (fins al 1461). Sotmès a diversos saqueigs per part dels francesos durant el segle XVII, fou destruït durant la guerra Gran (1793), encara que després subsistí fins a l’exclaustració del 1835.
De l’edifici monàstic, només en resta l’església romànica de planta de creu llatina (segle XII); la resta de dependències foren demolides el 1936.
Burgal, el
(la Guingueta d’Àneu, Pallars Sobirà)
Antiga abadia benedictina (Sant Pere del Burgal), dita més tard priorat d’Escaló, situada a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, a migdia d’Escaló, a l’extrem meridional de la vall d’Àneu.
La seva fundació és desconeguda; el 859 Rampó de Tolosa concedí al seu abat Deligat un privilegi d’immunitat. Decaigué aviat, i fou cedida a Gerri abans del 908 i a la Grassa abans del 948. Del 948 al 960 fou un monestir femení. A la fi del segle XI es convertí en priorat de la Grassa.
Fou secularitzada el 1570, si bé subsistí fins a la desamortització del segle XIX.
Queden algunes restes de l’església (segle XII), de planta basilical, amb tres naus i tres absís; les pintures del mestre de Pedret, també del segle XII, es conserven en gran part al Museu d’Art de Catalunya.
Breda, monestir de
Antiga abadia benedictina de Sant Salvador de Breda.
Fundada el 1038 a la vall de Breda pels vescomtes de Cabrera, Guerau I i Ermessenda. L’església fou consagrada el 1068. Des del final del segle XI fins a mitjan segle XIII depengué de Sant Cugat del Vallès.
Guerau IV de Cabrera li féu donació de les relíquies dels màrtirs cordovesos Iscle i Victòria, les quals foren un centre d’atracció piadosa per al cenobi.
El temple fou substituït al segle XIV per l’actual església gòtica, completada en la part de la façana durant el segle XVI.
D’aquesta obra tan sols resta el campanar, un dels millors del romànic català. Les dependències conventuals es conserven molt malmeses, algunes convertides en cases particulars. Encara que espoliada, s’ha salvat íntegrament l’església, convertida en parroquial.
Els francesos saquejaren el monestir el 1810. La vida monàstica durà fins a l’exclaustració.
Boix i Selva, Maur Maria
(Barcelona, 7 maig 1919 – Montserrat, Bages, 10 setembre 2000)
Escriptor benedictí. Nom de religió de Joan Maria Boix i Selva. Fill de Josep Maria Boix i Raspall, i germà de Josep Maria i d’Emili Maria. Llicenciat en filosofia i lletres.
Ingressà al monestir de Montserrat el 1943. Estudià filologia romànica a la Universitat de Friburg el curs 1950-51. Fou secretari de l’abat Escarré (1953-64), prior del monestir (1967-78) i visitador de la congregació benedictina Sublacense.
Director de la revista “Serra d’Or” (1962), on col·laborà regularment sobre qüestions de religió, filosofia i literatura; també escriví a “Qüestions de Vida Cristiana”.
Ha publicat l’antologia Llibre de la Mare de Déu de Montserrat (1950), l’opuscle Què és Montserrat (1957), que ha estat traduït ha diverses llengües, i el recull de breus homilies Convidats a crema (1977).
Bellet i Renyé, Paulí
(Sidamon, Pla d’Urgell, 1913 – Washington DC, EUA 1987)
Monjo benedictí de Montserrat. Doctor en teologia, llicenciat en Sagrada Escriptura i professor de llengua copta, des de l’any 1962, a la Universitat Catòlica de Washington (EUA).
És autor de treballs d’investigació remarcables sobre qüestions d’història. És també un dels traductors del Nou Testament per a l’anomenada Bíblia de Montserrat.
Fou director del Scriptorium Biblicum et Orientale de Montserrat.
Bellera, monestir de
(Sarroca de Bellera, Pallars Jussà, segle IX – segle XIX)
Antic monestir benedictí (Sant Genís de Bellera), actualment desaparegut, situat vora el Flamicell, prop de la borda de Sant Genís, del municipi de Senterada.
Fou fundat al principi del segle IX (el 840 el regia l’abat Vulgarà i tenia dotze monjos) i era dedicat a sant Genís, sant Adrià i sant Esteve. Era del comte Sunyer de Pallars, el qual l’any 936 el cedí a la seu d’Urgell, que el confià al monestir de Gerri de la Sal.
L’any 1053 havia decaigut totalment i els comtes de Pallars el vengueren a un particular. Fou restaurat en qualitat de priorat canonical a la fi del segle XI i fou confiat a Lavaix; Gerri en protestà, però sense èxit.
L’any 1273 era regit per un prior i tenia vuit canonges. Al segle següent era una simple possessió de Lavaix, i continuà essent-ho fins al segle XIX.
Banyoles, monestir de
Monestir benedictí (Sant Esteve de Banyoles). Fundat al començament del segle IX per l’abat Bonit.
Al llarg de l’Edat Mitjana, les possessions del monestir anaren creixent, i també la seva influència social i cultural: des del segle XI tingué una escola monacal, i el 1446 s’hi fundà un estudi general benedictí. La comunitat subsistí fins al 1835 (desamortització espanyola de Mendizábal).
Destruït parcialment pels terratrèmols del 1427 i 1428, les tropes franceses n’arruïnaren (1655) tota l’obra romànica.
L’edifici actual, d’estil neoclàssic, conserva la portalada gòtica i el retaule, també gòtic, de l’altar major, de Joan Antigó.
Banyeres, priorat de
(Banyeres del Penedès, Baix Penedès)
Priorat benedictí (Santa Maria de Banyeres), dependent del monestir de Ripoll.
Es conserva l’església romànica, de dues naus, coneguda encara pel Priorat i situada prop del cementiri de la població; és esmentada ja com a priorat l’any 1280.
La dependència de Ripoll es troba documentada entre els anys 1318 i 1352. Depenia d’aquest priorat el lloc de Salomó (Tarragonès).
L’any 1592 els seus béns foren units al col·legi de benets de Lleida i després al de Sant Pau del Camp, de la Congregació Claustral Benedictina; aleshores ja feia anys que no tenia comunitat i només un prior titular.
Balestui, monestir de
(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà)
Antic monestir benedictí (Sant Fruitós de Balestui), situat a Balestui, actualment desaparegut. Era prop del camí de Gerri de la Sal a la Pobleta de Bellveí.
Sembla que és la cel·la de Sant Fruitós que el bisbe Possedoni d’Urgell uní al monestir de Senterada entre els anys 814 i 823.
Al segle X era un priorat de l’abadia de Gerri; més tard (1125) consta encara com a possessió d’aquest monestir, però sense comunitat.
Dades dels Països Catalans 