(Aragó, vers 1259 – segle XIII)
Senyor d’Ayerbe. Fill legitimat de Jaume I de Catalunya i de Teresa Gil de Vidaure; casat amb Aldonça de Cervera.
Les donacions de Jaume I li constituïren un considerable patrimoni. El 1285 contribuí a la defensa de la comarca d’Eixea enfront dels navarresos; l’any següent, per mitjà seu, hom concertà treva.
Destacà des dels inicis entre els promotors de la Unió, que el designà conseller del seu nebot, Alfons II de Catalunya.
Fou el pare de Pere d’Aierbe.
(Portugal, segle XIII – segle XIV)
Fill de l’infant Pere, fill bastard de Pere II el Gran. La seva mare fou la dama portuguesa Constança Mendes Pelita. Alfons era nebot, per tant, de la reina Isabel d’Aragó i de Sicília, reina de Portugal, filla legítima de Pere II.
Nasqué segurament a Portugal mateix, on residien els seus pares. Tindria successió.
Aquesta branca il·legítima i emigrada del Casal de Barcelona és poc coneguda.
(Madrid, 7 abril 1629 – 17 setembre 1679)
Militar i polític. Fill natural de Felip IV i de l’actriu Maria Calderón, legitimat el 1642.
Durant la guerra dels Segadors acudí amb les galeres de Sicília a Barcelona i aconseguí la rendició de la ciutat (1652). El febrer de 1653 fou nomenat lloctinent i capità general del Principat. El seu virregnat, caracteritzat per la política d’atracció dels catalans, sobretot de la burgesia litoral, durà fins al març 1656, data en que marxà a Flandes com a governador dels Països Baixos.
En temps de Carles II intentà apoderar-se del govern amb l’ajut de les forces polítiques de la corona catalano-aragonesa. El primer (1669), fracassà per la seva mateixa indecisió, si bé l’afavorí la impopularitat de la reina regent, Marianna d’Àustria i el pare Nithard.
Sense convicció per ocupar el poder, acceptà el lloc de vicari d’Aragó que li oferí la reina. Més tard, amb tropes addictes i l’ajut dels catalans, avançà sobre Madrid i aconseguí que Carles II destituís el privat Fernando de Valenzuela. Aleshores presidí el govern (1677-79), però la seva actuació decebé tant en la política interior com en l’exterior.
(Catalunya, segle XIII – 1325/26)
(el Bord de Cervelló) Fill il·legítim de Guerau (VII) de Cervelló. Inicià la línia il·legítima de Santa Perpètua i Vallespinosa.
Tingué la senyoria de Santa Perpètua per herència paterna, amb condició, però, de tenir-la en feu pel seu cosí germà Guillem (III), i la de Vallespinosa pel seu matrimoni amb la pubilla Brunissenda de Vilafranca.
Fou fill seu Arnau de Cervelló i de Vilafranca.
Veure> Sanç d’Aragó (fill natural de Pere II el Gran i d’Agnès Zapata).
(Catània, Sicília, 1294 – Salona, Itàlia, 1338)
Vicari general del ducat d’Atenes (1317-30). Fill natural del rei català de Sicília, Frederic II.
La seva gestió fou decisiva per a la Grècia catalana, ja que ell li va donar una estabilitat política, una organització feudal estructurada amb senyors catalans, i n’eixamplà el territori.
Pel seu matrimoni amb Marula, filla de Bonifaci de Verona, rebé en dot els castells de Larmena i Càristos, al Negrepont, i l’illa d’Egina.
El 1319 acordà una pau amb Venècia, renovada el 1321, que li permeté d’aprofitar l’extinció de la dinastia dels Àngelos conquerint Siderocàstron, Ptiòtida i la part meridional de la Tessàlia, territoris que formaren el ducat de Neopàtria.
El 1330 fou substituït per Ot de Novelles i es retirà al castell de Salona.
(Olmedo, Valladolid, Castella, 1417 – Linares, Jaen, Andalusia, 1485)
(o Alfons d’Aragó i d’Escobar) Fill natural del rei Joan II el Sense Fe. Tingut abans de casar-se amb la seva segona muller Joana Enríquez. Durant la guerra contra Castella (1459) se li encomanaren diverses misions militars que no reeixiren, degut segurament a la seva joventut. Més tard, en canvi, arribà a ésser considerat un dels millors homes d’armes del seu temps.
Vencé a les tropes castellanes a la batalla d’Abàrzuza (Navarra). Fou una de les màximes figures de l’exèrcit reialista de Joan II en la guerra contra la Generalitat; el 23 de juliol de 1462 duia el cos del centre a la batalla de Rubinat, actuà intensament al Camp de Tarragona, dirigí l’ocupació de la muntanya de Montjuïc (Barcelona), el 1464 fou cap de columna a la gran ofensiva convergent sobre Lleida, participà al setge d’aquesta ciutat, el mateix any avança ràpidament cap a Barcelona, participà en el dur setge del castell d’Amposta.
El 1468-69 fou capità general de les tropes reialistes al front de l’Empordà, el 1471 obtingué el considerable triomf del Besòs i participà en el setge de Barcelona. El 17 de novembre de 1464 el seu pare li atorgà el títol de duc de Vilafermosa. El 1469 es nomenat comte de Ribagorça, succeint al seu germanastre, Ferran II el Catòlic.
En 1472-73 entrà en campanya contra els francesos que encara retenien el Rosselló. El 1473 entrà amb el seu pare a Perpinyà, on foren assetjats fins a l’arribada alliberadora del seu germanastre Ferran, el futur rei Catòlic.
En 1475 participà en la revolta dels remences, obligant-los a retirar-se del castell de Corçà. El mateix any i el següent participà, per compte de Ferran II, en lluites empreses a Castella per imposar-hi la futura reina Isabel la Catòlica, muller de Ferran; en aquesta campanya Alfons obtingué èxits molt valuosos. Posteriorment intervingué en diverses ofensives contra el regne de Granada.
El 1477 es casà amb Elionor de Soto, dama d’Isabel, amb la qual tingué dos fills: Alfons, hereu del ducat de Vilafermosa; i Marina, que es casà amb Robert de Sant Severino. També tingué altres fills amb altres dones: Joan, comte de Ribagorça i després duc de Luna; Elionor, muller de Jaume del Milà, comte d’Albaida; Alfons, bisbe de Tortosa; Ferran, prior de Catalunya; i Enric, abat de Santa Maria de l’O i bisbe electe de Cefalú.
A la seva mort fou enterrat primer a Baeza, però més tard les seves restes foren dutes a Poblet com les d’un infant reial legítim.
Dades dels Països Catalans 