(País Valencià, segle XV – Xàtiva, Costera, 1464)

Fill natural d’Alfons II de Gandia. Aquest li deixà en morir (1425), la baronia d’Arenós. En la seva joventut serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia. Després de participar a la fase inicial del setge de Gaeta, caigué presoner amb el rei a la batalla naval de Ponça, el 1435.

Quan pujà al tron Joan II el Sense Fe es mostrà poc favorable a aquest monarca i simpatitzà, en canvi, amb el príncep Carles de Viana. En 1462 esclatà la guerra del Principat contra el monarca. Fou l’únic gran noble què, al regne de València, s’adherí a la lluita contra el rei.

Emprengué diversos fets d’armes, com la presa del castell d’Alcanyís (1462), i mantingué la singular actitud, durant dos anys llargs, amb fortuna remarcable. El 1464 hagué de retirar-se a les seves possessions per defensar-les a ultrança. Caigué presoner el 4 de setembre de 1464. Fou conduït al castell de Xàtiva, on moriria en captiveri.

Els seus fills, presos també aleshores i tancats a la torre de Torrent, aconseguiren escapar. El rei Joan II confiscà la baronia d’Arenós i la lliurà, amb el nou títol ducal de Vilafermosa, al bastard reial Alfons VI de Ribagorça.

Foren fills seus Jaume d’Arenós i:

• Joan d’Arenós  (País Valencià, segle XV)  Fill segon de Jaume d’Arenós. Amb els seus germans fou empresonat en 1464 a la torre de Torrent, per ordre de Joan II el Sense Fe, al temps que el seu pare era reclós a Xàtiva. Ell i els seus germans fugiren i es refugiaren de primer a Castella i després al Principat, llavors en guerra contra el rei. En 1472 figurava entre els nobles que hagueren de fer acatament al rei Joan, al final de la guerra.
• Pere d’Arenós  (País Valencià, segle XV – Catalunya, segle XV)  Fill petit de Jaume d’Arenós. Amb els seus germans fou empresonat el 1464, fugí i passà a Catalunya. El 1472 hagué de reconèixer la sobirania de Joan II el Sense Fe.