Barri de l’antic municipi d’Horta. Sorgí al primer terç del segle XX en forma de ciutat jardí, i s’estengué pel vessant nord de la muntanya Pelada. Fou iniciativa de Pere Fargas i Sagristà.
Actualment dóna nom, encara, a una plaça i a un passeig.
Barri de l’antic municipi de Sants.
Conserva la fàbrica Casarramona, edifici modernista de Puig i Cadafalch, i la Casa del Drapaire, edifici d’habitatges situat a la Gran Via de les Corts Catalanes.
(Santa Coloma de Gramanet, Barcelonès)
Barri obrer, al sud-est del municipi, a la fondalada entre el passeig de Circumval·lació i el camí vell de Badalona.
Sorgí els anys 1920 amb motiu de la manca d’habitatge per als immigrants a Barcelona a causa de les obres de l’Exposició Internacional del 1929. El seu gran creixement s’inicià el 1950, i d’antuvi una gran part dels habitatges eren construïts pels mateixos habitants.
En 1960-70 la població es triplicà, fins al punt que esdevingué el barri de més vitalitat de Santa Coloma i el més combatiu des del punt de vista reivindicatiu.
El 1972 hi fou creat el centre cultural Amics del Fondo, i el 1973 la Biblioteca Popular del Fondo.
(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès)
Barri obrer, a l’extrem nord del municipi, al límit amb el terme de Barcelona i amb els barris de Collblanc i de la Torrassa. És un barri dormitori, constituït per blocs de pisos, aïllat del centre de l’Hospitalet.
El 1958, quan hi habitaven ja uns deu mil habitants, fou aprovat el pla parcial d’ordenació urbana de la Florida, que hi preveia un augment de la població fins als 20.000 h, xifra que el 1971 s’havia doblat de sobra i havia provocat un gros dèficit d’equipament urbà, sobretot escolar. La densitat de població (697 h/ha) és alta.
Hi ha dos mercats municipals i estació de ferrocarril metropolità.
Des del 1973 dóna nom a un dels sis districtes administratius de l’Hospitalet. Hi ha en projecte la construcció d’un parc públic.
(Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat)
Barri de la ciutat, al vessant sud de la muntanya de Sant Pere Màrtir, al límit amb el terme de Barcelona.
Es formà al començament del segle XX, i el 1923 s’hi inicià la construcció d’una urbanització. Fins el 1936 fou un nucli residencial d’estiueig, burgès i menestral.
A partir del 1940 l’onada immigratòria a la comarca de Barcelona l’anà convertint en un dels barris dormitoris de la població obrera del continu urbà barceloní, però des que hom hi instal·la l’any 1973 l’Hospital Infantil de Sant Joan de Déu, el barri s’ha anat reconvertint en zona residencial.
Barriada de Sant Andreu de Palomar, situada vora el Besòs. L’antic torrent d’Estadella, afluent per la dreta del Besòs, separava el nucli vell de Sant Andreu del raval meridional.
El 1135 Ramon Berenguer III de Barcelona donà els molins d’Estadella a la canònica de Barcelona.
Al començament del segle XX era zona agrícola i d’extracció de sorra, i era habitada per casetes amb hort, d’obrers barcelonins. El Patronat de l’Habitació hi construí el grup de cases barates Milans del Bosch, que acollí immigrants desallotjats de Montjuïc arran de l’Exposició Internacional del 1929, entre els dos nuclis sorgí aviat el barri comercial de la Carolina.
Durant la Segona República hom hi fundà una cooperativa de consum i diverses entitats culturals. L’onada immigratòria dels anys 1940 i 1950 contribuí a desarticular la vida del barri.
Hom construí en aquesta zona el nou nucli del Bon Pastor.
(Badalona, Barcelonès, 6 desembre 1868 – 26 setembre 1936)
Setmanari conservador en castellà. Fundat per Francesc Planas i Casals.
Interromput el 1870, tornà a sortir del 1878 al 1936.
Acceptà el català en les col·laboracions. Després sortí com a setmanari esportiu.
Una de les 12 zones administratives de la ciutat. Comprèn el Barri Xinès i es distingeix per les altes densitats d’ocupació del sòl (951 h/ha el 1965) i dels habitatges (4,3 h per habitatge sense rellogats).
Situat a l’antic Raval, és limitat per la Rambla, el carrer de Tallers, la Ronda, el Paral·lel i el passeig de Colom; forma una bigarrada xarxa viària, amb carrers estrets; les cases (la majoria, dels segles XVIII i XIX) tenen un equipament deficient (només el 58% tenen aigua, gas i electricitat). La població activa és, en un 72%, treballadora, i només un 12% dels habitants procedeixen dels Països Catalans (el 1930, era un 69,5%). La densificació es produí des del principi del segle i arribà al màxim el 1930 (1.023,6 h/ha).
Fou una de les zones polèmiques en els projectes urbanístics dels anys 1930. El pla Macià denuncià la situació del Districte Cinquè i la seva alta mortalitat, tot oposant-se al pla de Josep Vilaseca, de caire oficial, únicament viari, que no canviava les condicions dels habitatges; tanmateix, aquest pla fou aprovat per l’ajuntament el 1943.
Antic coll del pla de Barcelona, desfigurat per la urbanització de la ciutat, al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat.
Prop seu s’hi bifurcaven els camins des de Barcelona vers Molins de Rei pel coll Blanc i vers Sant Boi de Llobregat per Santa Eulàlia de Provençana.
El 1344 la ciutat hi construí una creu de terme, la creu de Sant Antoni, que consta ja com a coberta al segle XV, fou refeta el 1573 amb un baldaquí renaixentista.
Al segle XV (i fins el 1715) hom hi instal·là les forques principals de la ciutat (la parròquia del Pi anava processionalment a cercar els cossos dels ajusticiats per tal d’enterrar-los), i entre els segles XVII i XIX hi hagué molins de vent.
El darrer terç del segle XVIII la carretera de la Creucoberta, esdevingué un dels passeigs preferits dels barcelonins.
El lloc fou fortificat pels napoleònics en 1808-13, i el 1821, durant l’epidèmia de la febre groga, hi fou alçat un campament de barraques (dit de la Constitució).
Enderrocada la creu a la fi del Trienni Constitucional (1823), el 1824 hi fou traslladada la del cementiri del Pi, la qual desaparegué definitivament vers el 1850.
A l’indret d’aquest coll el 1908 fou urbanitzada la plaça d’Espanya.
(Barcelona, 1946 – )
Revista científica. Fundada per Antoni de Bolòs i Vayreda, que en fou el primer director. És l’òrgan de l’Institut Botànic de Barcelona.
Publica treballs escrits en llengües llatines, anglès o alemany, referents a totes les branques de la botànica i, especialment, a la flora i la vegetació dels Països Catalans.
El 1968 publicà un volum commemoratiu d’homenatge a Pius Font i Quer que aplegà col·laboracions d’arreu del món.
Dades dels Països Catalans 