(Barcelona, del 20 al 27 juny 1883)
Assemblea convocada pel Centre Català.
Hi participaren tots els grups catalanistes, inclosos els elements de “La Renaixença”. Els afectes a la política centralista espanyola no hi acudiren.
L’acord més important fou el de refusar qualsevol actuació política catalana dependent de partits generals espanyols.
(Barcelona, 9 octubre 1880 – 14 novembre 1880)
Assemblea celebrada per a fixar l’ideari catalanista.
Hi participaren elements molt diversos: polítics del “Diari Català”, castelaristes de “La Publicidad”, elements de la “Gaceta de Cataluña”, apolítics de “La Renaixença”, literats de “Lo Gai Saber”, amb un total d’uns 1.200 congressistes.
Hi fou elegit president Valentí Almirall, del grup polític del “Diari Català”, davant Albert de Quintana, presentat pels apolítics de “La Renaixença”, que es retiraren del congrés.
Els principals acords adoptats foren el de nomenar una comissió defensora del dret català, la de crear una Acadèmia de la Llengua Catalana i el de fundar una entitat, que fou el Centre Català, que coordinés el moviment catalanista.
(Barcelona, 4 i 5 juny 1922)
Assemblea política convocada per elements dissidents de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista, antics membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana i joves intel·lectuals catalanistes.
Tingué com a resultat la creació d’Acció Catalana.
(Barcelona, 1985 – )
(CONSEO) Organització. Constituïda a iniciativa de les VI jornades internacionals del CIEMEN (Cuixà 1981) que aplega moviments nacionalistes, polítics, culturals i sindicals de les nacions sense estat d’Europa, amb la finalitat de potenciar l’Europa de les nacions com a alternativa a l’Europa dels estats.
Fins al 2008 havia organitzat 7 conferències.
(Barcelona, 30 octubre 1910 – )
(CNT) Organització sindical d’estructura confederal d’ideologia anarcosindicalista. Es va convertir ben aviat en la gran organització sindical del proletariat ibèric i, sobretot, dels obrers de la indústria catalana.
La força obrera de la CNT a Catalunya i en altres indrets de la península Ibèrica es basava en la defensa dels militants dels sindicats a través de la solidaritat de classe per aconseguir l’emancipació humana. “Portem un món nou al cor”, deia Durruti, i sintetitzava així unes idees, les àcrates, que mai no han deixat d’estar presents en la nostra societat.
La història de la Confederació es visqué a través de la lluita sindical, les vagues obreres, el pistolerisme, la repressió governamental, la insurrecció i la revolució. La CNT, exemple genuí sense comparació amb cap altra organització obrera del món, va ser la gran força obrera de Catalunya durant tot el primer terç del segle XX i ha esdevingut un mite per al moviment revolucionari antiautoritari mundial.
Amb la derrota i la diàspora republicana del 1939, la seva influència va anar minvant, però l’ideal llibertari perviurà per sempre com a anhel d’una societat més justa.
Des de 2005 la CNT ha ressuscitat, la majoria dels nous militants tenen entre 25 i 35 anys i estan decebuts pel sindicalisme d’Estat, les eleccions sindicals i les darreres reformes laborals.
Ells veuen la CNT com a alternativa al capitalisme actual i com a eina vàlida per aconseguir la transformació necessària de la societat en el context de la globalització.
(Barcelona, 1257)
Nom del privilegi atorgat per Jaume I el Conqueridor a la ciutat, conjuntament amb la reorganització del govern municipal, pel qual autoritzava l’organització del sometent contra bandolers (que aleshores infestaven els pobles del Baix Llobregat) i que podia actuar en el territori comprès entre Sants, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei i Castelldefels.
Fou l’origen del sagramental o host ciutadana.
(Barcelona, 1713 – 1714)
Cos armat secret. Creat en decidir-se la resistència contra Felip V de Borbó, per restablir l’orde públic i reprimir el pillatge sorgit arran de la retirada de les tropes del rei-arxiduc Carles III.
El formaven seixanta homes sota el comandament de Ramon Bordes, aleshores capità.
La historiografia borbònica li atribuí la implantació del terror per obligar la ciutat a resistir (Consell de Consciència, els Matadors).
(Barcelona, 1903 – segle XX)
Agrupació política conservadora. De tendència reaccionària.
Intentà d’agrupar elements catòlics, conservadors i tradicionalistes, i es manifestà contrari al catalanisme.
Fou derrotat en totes les eleccions a què es presentà.
(Barcelona, 1920 – 1923)
Organisme cívic, creat per combatre les activitats terroristes provocades pels elements extremistes, tant patronals com obrers.
Era domiciliat a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i el presidí Rafael Campalans.
La dictadura del general Primo de Rivera el suprimí.
(Barcelona, 1855 – segle XIX)
Organització obrera. Formada per la unió de diverses associacions de treballadors de la indústria cotonera. Col·laborà en l’organització de la vaga general del 1855.
Poc temps després, quan una comissió mixta d’organismes barcelonins anà a Madrid a entrevistar-se amb el general Espartero, hi envià tres representants: Josep Alsina, Pere Francès i Joaquim Molart, per reivindicar el dret d’associació obrera.
La comissió aprofità la seva estada a Madrid per publicar-hi un opuscle: Lamentos de la clase obrera de Cataluña, que fou immediatament recollit per les autoritats de Madrid.
Dades dels Països Catalans 