(Gràcia, Barcelona, 28 desembre 1899 – Barcelona, 21 març 1984)
Escultor i medallista. Es formà a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis, i en escultura a l’Escola de Llotja.
És autor de restauracions i d’una imatge de la Mare de Déu de la Mercè, per a la catedral de Quito, que li valgué la medalla al mèrit cultural de la diputació de Barcelona.
Ha treballat al Museu Arqueològic de Barcelona com a restaurador i medallista.
(Sant Martí de Provençals, Barcelona, 7 novembre 1888 – Barcelona, 1970)
Arquitecte. Fou catedràtic a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
El 1929, amb motiu de l’Exposició Internacional, s’encarregà de la construcció del Palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc, una de les primeres obres de la nova arquitectura a Catalunya, propera a l’estructuralisme.
(Barcelona, 27 febrer 1894 – Milà, Itàlia, 2 setembre 1970)
Soprano. Debutà l’any 1913 al Liceu de Barcelona.
Toscanini la féu debutar al teatre de l’Scala de Milà, amb La Walkíria (1924). Actuà a molts teatres d’Europa.
Retirada el 1945, fundà una escola de cant, de gran prestigi, a Milà, amb deixebles com Alfredo Kraus, entre d’altres.
(Barcelona, 1942 – 18 setembre 1998)
Arqueòleg i polític. Conservador del Museu d’Arqueologia de Barcelona.
Ha publicat treballs sobre prehistòria i arqueologia catalanes, com La cultura neolítica de los sepulcros de fosa de Cataluña (1963), en col·laboració amb Eduard Ripoll.
(Barcelona, 31 març 1883 – 18 maig 1955)
Pintor i decorador. Després d’estudiar pintura i gravat, treballà al taller d’Antoni Gaudí, instal·lat a la Sagrada Família (1907-08), on estigué en contacte amb J. Torres i Garcia; també col·laborà amb Gaudí a la Pedrera i en el projecte dels vitralls de la seu de Palma de Mallorca.
Féu moltes donacions per a causes particulars, com ara la del despatx particular i antesala del despatx de l’alcalde de Barcelona a la Casa de la Ciutat, i la del pavelló reial i algunes dependències del Palau Nacional de Montjuïc.
També exercí com a il·lustrador i com a exlibrista.
(Barcelona, 31 maig 1799 – Alacant, 6 desembre 1861)
Científic i historiador. Membre de la Societat Filosòfica, durant el període 1824-32 s’hagué d’exiliar a França per les seves idees liberals. En tornar-ne, contribuí a la introducció del pensament científic modern a Catalunya.
Ultra la seva activitat d’erudit, fou un dels organitzadors del Museu Arqueològic de Barcelona i presidí l’Acadèmia de Ciències.
Obres seves són: De los pozos artesianos en general y de su aplicación a la Cataluña (1834), Descripción de un Atlas catalán (1839), Elementos de geología (1842, en col·laboració), Cataluña antigua y moderna, en que se trata del comercio de los catalanes en la edad media en el Levante y del porvenir de Barcelona (1866), etc.
(Barcelona, 18 octubre 1878 – 22 febrer 1938)
Guitarrista. Deixeble de Magí Alemany i de Francesc Tàrrega, de l’escola del qual va ésser continuador.
Va viure a París del 1904 al 1914, i actuà als països germànics i llatinoamericans. Fou un dels millors intèrprets musicals de la seva època.
Harmonitzà per a guitarra obres d’Isaac Albéniz i Enric Granados i cançons populars catalanes, entre les quals destaquen El testament d’Amèlia i L’hereu Riera. Compongué Dos preludis, Capritx i Mazurca.
(Barcelona, 1897 – octubre 1984)
Pintor. Fill del també pintor Carles Llobet i Busquets.
Rebé la influència de Feliu Mestres i Francesc Labarta. Amplià els estudis per Espanya, Itàlia i França.
Exposà sovint a Barcelona, i el 1940 marxà a Xile, on fou professor d’arts aplicades a la Universitat Catòlica de la capital.
Conreà la pintura mural, tant a Xile com, en tornar, a Barcelona, vers el 1946.
(Barcelona, 1912 – segle XX)
Escultor. Fundà la penya la Flora Graciense (1948), de la qual formaren part, entre altres, Ricard Suñé, Salvador Perarnau, Josep M. de Sucre, etc. Participà en diverses exposicions col·lectives.
Ha conreat, especialment, el retrat i la figura: làpida d’Albert Llanas, i retrats de Josep Barrillón, Ricard Opisso i altres personatges.
(Barcelona, 22 novembre 1922 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 15 desembre 2011)
Escriptor i professor. El 1963 obtingué el diploma superior d’estudis francesos. El mateix any li fou atorgat el títol de professor de català, per bé que ja professava de temps i exercia com a corrector.
El 1956 guanyà el premi Eduard Brossa de la Societat Catalana de Geografia pel seu treball de toponímia Els noms de lloc de les terres catalanes: Cornellà de Llobregat. Té també altres treballs de toponímia per a Onomasticon Cataloniae.
El 1967 li fou concedit el premi Fundació Gaietà Huguet pel seu treball El català bàsic, publicat el 1968. Ha editat també Prácticas del catalán básico (1969), aplicació de l’anterior, acompanyat d’una Clave de ejercicios, publicat el mateix any.
Fou col·laborador del Seminari de Didàctica de la Comissió Delegada d’Ensenyament d’Òmnium Cultural.
Dades dels Països Catalans 