(Barcelona, 9 desembre 1901 – 12 desembre 1988)
Metge otorinolaringòleg. Fou col·laborador d’Emili Mira a l’Institut Psicotècnic. Posteriorment fou catedràtic a les universitats de Sevilla (1953) i Barcelona.
El 1967 fou nomenat director de l’hospital Clínic de Barcelona i membre de l’Acadèmia de Medicina (1968).
Els seus estudis se centren, principalment, en la fisiopatologia dels vertígens, la patologia del vol i la psicologia i l’audició.
(Barcelona, 6 desembre 1867 – gener 1940)
Comediògraf, poeta i periodista. Fundà i finançà “Catalunya Artística” i dirigí “El Artesano” i “Catalunya Literària”.
El 1886 reuní els seus poemes en Branquillons. Escriví algunes comèdies, la majoria còmiques i d’un sol acte (Els amics porten fatics, 1900; Un home de palla, 1891), i algunes de patriòtiques, com L’últim conseller, Rafael de Casanova (1900).
(Barcelona, 1943 – )
Fotògrafa. Ha estudiat fotografia a Londres i a París i s’ha especialitzat en la fotografia de retrat i reportatge, especialment de caràcter periodístic.
Col·labora assíduament en diverses publicacions catalanes. Obres més destacades: Els cementiris de Barcelona (1981, amb Carme Riera) o Amigos (1991, amb Colita).
(Barcelona, 1915 – 5 febrer 2001)
Mestra. Especialitzada de l’ajuntament de Barcelona.
A partir de l’any 1958 promogué dins el moviment escolta català les activitats d’expressió de tot tipus. Ha organitzat molts cursets d’expressió per a mestres responsables de grups d’infants i joves.
Escriví juntament amb la seva germana Maria Aymerich i Barbany el llibre L’expressió, mitjà de desenvolupament (1967).
L’any 1991 fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 5 maig 1899 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1979/83)
Periodista. En la seva joventut s’especialitzà en assumptes esportius i col·laborà amb reportatges diversos a “La Publicitat” i “La Humanitat”.
A partir del desembre de 1936 dirigí la segona etapa del setmanari “Suport”, òrgan aleshores del Socors Roig Internacional.
Després del 1939 s’establí a Mèxic, on fou nomenat president de la Unió de Periodistes Catalans, i col·laborà a diverses publicacions de l’exili.
És autor de: Amb els braços oberts. Reportatge de l’Estatut (1932), Macià. Trenta anys de política catalanista (1933) i El sis d’octubre tal com jo l’he vist (1935).
(Barcelona, 1911 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 15 maig 1989)
Editor i publicista. Fill de Jaume Aymà i Ayala.
Professor de català a l’Extensió d’Ensenyament Tècnic, als cursos populars de la Generalitat i als Estudis Universitaris Autònoms de Catalunya, i membre de la junta directiva del Col·legi Oficial de Professors de Català.
Col·laborà a “La Publicitat”, “Meridià” i “Revista de Catalunya”.
Amb el seu pare fundà l’editorial Aymà i el premi Joanot Martorell.
(Barcelona, 12 gener 1882 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 9 febrer 1964)
Editor i publicista. Pare de Jaume Aymà i Mayol.
Professor de català durant la II República, membre de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, fundador del Teatre Líric Català i col·laborador a “Joventut” i a “El Poble Català”.
El 1944 fundà amb el seu fill l’editorial Aymà (una de les primeres a reprendre les publicacions en català després de la guerra de 1936-39) i creà el premi Joanot Martorell, el 1947.
(Barcelona, 1871 – Vilassar de Mar, Maresme, 1939)
Historiador del lul·lisme. Fou deixeble de Salvador Bové.
Autor de nombrosos treballs sobre Ramon Llull, de reimpressions d’obres, traduccions al català, repertoris bibliogràfics, catàlegs de documents i, sobretot, de la primera Història del lul·lisme (1925).
(Barcelona, segle XVIII – Roma, Itàlia, vers 1852)
Eclesiàstic. Fou bandejat de Tarragona pel marquès de Campoverde, al nomenament del qual s’oposava, i confinat a Mallorca, on publicà un Manifiesto que presenta el juicio y censura de la nación española (1811) que suscità escrits polèmics.
Governador de la mitra de Barcelona (1820), hagué d’exiliar-se durant el trienni liberal, i tornà amb l’exèrcit francès el 1823. Tingué una participació assenyalada en la repressió dels constitucionals.
Auditor de la Rota (1834), fou prelat domèstic de Gregori XVI. Evolucionà posteriorment cap al carlisme.
Deixà una important correspondència especialment sobre la vida religiosa i política de Barcelona el 1812-14.
(Barcelona, 8 octubre 1919 – Creixell, Tarragonès, 1 setembre 2005)
Baríton. Estudià al Conservatori de Barcelona amb Concepció Callao. Tenia una veu de gran amplitud de registres.
Ha actuat moltes temporades al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (a on va debutar el 1947), i a molts teatres d’òpera estrangers. Ha enregistrat diversos discs (molts de sarsueles).
Ha destacat com a intèrpret de Verdi però també cultivà la música del segle XVIII i l’òpera francesa romàntica.
Es retirà l’any 1973.
Dades dels Països Catalans 