(Barcelona, segle XVIII – 3 juny 1809)
Corredor de canvis. Un dels principals membres de la Conspiració de l’Ascensió (1809) contra els francesos que ocupaven Barcelona.
Amb el capità italià Provana negocià el lliurament de les Drassanes als revoltats, però fou víctima d’un parany que el portà al patíbul juntament amb la majoria dels implicats, després d’un procés espectacular que se celebrà a la Ciutadella, al principi de juny d’aquell mateix any.
(Barcelona, 13 novembre 1919 – Milà, Itàlia, juny 1994)
Escultor i pintor. El seu estil pot incloure’s en l’expressionisme amb una forta tendència vers l’abstracció. Participà en el primer Saló d’Octubre (1948) i exposà en diversos països.
D’entre les seves obres cal fer esment de l’escultura gegantina del port de Barcelona, titulada Sideroploide (1960-63), feta de metall, evocació simbòlica del món mariner.
(Barcelona, 1839 – 1913)
Comediògraf. Estudià dret a Barcelona i, en la carrera judicial, exercí càrrecs a Cuba i Filipines.
Col·laborador de la premsa catalana en revistes com “L’Esquella de la Torratxa”, “Un Tros de Paper” i “Lo Nunci”.
Com a autor còmic tingué gran popularitat amb peces curtes, algunes d’elles d’influència francesa, entre les quals cal remarcar: Lo diari ho porta (1870), Cinc minuts fora del món (1876), Cap y cúa (1881), Tot cor! 1883), Cel rogent i Tres blancs i un negre (1891). La seva obra més coneguda fou Lo Sant Cristo Gros (1889).
(Barcelona, 10 juny 1919 – 9 febrer 1993)
Matemàtic. Estudià a la universitat de Barcelona de la qual el 1945 fou nomenat professor.
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1961) i ha publicat nombrosos articles, memòries i cursos sobre equacions diferencials i distribucions.
(Barcelona, 28 juliol 1854 – 11 juliol 1923)
Escultor. Autor de l’escultura amb que culmina el monument barceloní a Colom (1886) i del baix relleu del frontó en corba del pòrtic monumental de l’hospital Clínic (1908), al·lusiu a la història de la medicina.
La seva obra té dues etapes, justificades per la seva cronologia, i que comprenen un art sentimental, classicista i adotzenat com La caritat (1901), i un art de línia goticista i modelat fos dins la mentalitat del Modernisme, com és el cas de La llum del món (1905).
(Barcelona, 1 setembre 1592 – Múrcia, 2 desembre 1665)
Religiosa caputxina i santa. Professà a Barcelona el 1609 i cinc anys més tard fou destinada a la fundació de Saragossa, on exercí de mestra de novícies i d’abadessa. Els mateixos càrrecs tingué al nou convent de Múrcia durant setze anys.
Els seus nombrosos escrits, inèdits, mostren un bon coneixement del llatí i de la Bíblia. Ha estat anomenada la mística del breviari per raó de la seva espiritualitat centrada en la litúrgia.
Fou beatificada per Joan Pau II el 1982.
(Barcelona, 16 juliol 1845 – 22 agost 1891)
Periodista i dramaturg. Col·laborà a diversos diaris de l’època i escriví nombroses peces escèniques (La Llúcia dels cabells d’or, 1872, Mai més Monarquia!, 1874, Lo comte en Jaume, 1874 i La taverna, 1884).
Militant republicà, fou secretari del Primer Congrés Catalanista (1880).
Deixà diversos llegats, el més conegut dels quals és la Biblioteca Arús.
(Barcelona, 1901 – 1976)
Editor. La seva tasca editorial ha estat un element important dins la darrera recuperació de les lletres catalanes.
S’ha desenvolupat des del 1945 sota l’aspecte d’edició de postals i, d’ençà del 1954, amb la publicació de diverses sèries de llibre infantil.
També s’ha dedicat intensament a activitats de caràcter urbanístic.
(Barcelona, 22 març 1903 – 28 gener 1971)
Gramàtic. Format a l’oficina de correctors de l’Institut d’Estudis Catalans. Després de la guerra civil organitzà i professà nombrosos cursos de gramàtica catalana.
Traduí La importància d’ésser fidel (1938) d’Oscar Wilde. Publicà Vocabulari castellà-català abreujat (1958), Vocabulari català-castellà abreujat (1961) i Llenguatge i gramàtica (1970 i 1971), en dos volums (recull dels seus articles publicats a “Serra d’Or”). En col·laboració amb Joan Triadú publicà Lectures escollides (1962, 1965, 1969), en tres volums.
Fou un dels fundadors del quartet vocal Orpheus.
(Barcelona, 1846 – 16 gener 1913)
Pianista i compositor. Germà de Ferran. Estudià piano amb Joan Barrau i composició amb Marià Obiols. El 1866 fou nomenat professor del Conservatori del Liceu de Barcelona.
Entre les seves obres destaquen Barcarola, Rapsòdia i altres peces per a piano, així com romances.
Traduí a l’italià els llibrets de les òperes Henry Clifford, d’Isaac Albéniz i Els Pirineus, de Felip Pedrell.
Dades dels Països Catalans 