(Barcelona, 28 març 1925 – New Haven, EUA, 17 abril 2020)
Escriptor. Es llicencià en lletres i dret a Mèxic i es doctorà en romàniques a Princeton. Fou catedràtica a Yale (EUA).
Ha estudiat la literatura castellana clàssica i moderna, i alguns aspectes de la catalana.
Obres seves són Ciutat i figures (Mèxic, 1952) i els llibres de poesia Puente (1946), El lugar del hombre (1965), La piedra en la mano (1970), Cámara oscura (1973) i El tres es siempre mágico (1981).
(Barcelona, 1915 – Madrid, 29 juliol 1987)
Actor. Es presentà (1933) amb la companyia d’Enric Borràs. El 1946 reprengué l’actuació en català.
Ha interpretat moltes obres noves, i també les reposicions L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol (el 1966) i La filla del mar d’Àngel Guimerà (el 1971).
(Barcelona, 11 setembre 1863 – 9 juliol 1906)
Escriptor i dibuixant. Professor auxiliar de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, director artístic de l’Enciclopedia Universal Ilustrada i autor del Resumen Gráfico de la Historia del Arte.
El 1905 guanyà un premi als Jocs Florals de Barcelona amb la novel·la El Ton de la Muga. Col·laborà a la “Il·lustració Catalana” i en altres revistes i diaris catalans.
Fou el pare d’Eudald, Estanislau, Raimon i Francesc Duran i Reynals.
(Barcelona, 1891 – 1983)
Escultor. Deixeble de Miquel Castellanos. Fou professor d’escultura a l’Escola del Treball de Barcelona.
Exposà per primera vegada a la sala Parés el 1923 i rebé la medalla d’Or del Cercle Artístic el 1941.
En la seva obra predominen les formes depurades, d’evocació classicista, plenes d’elegància, serenitat i intenció decorativa.
Entre les seves escultures excel·leixen Nu, República, els monuments a l’aviador Joan Manuel Duran i a Eduardo Dato, la decoració del Saló del Cercle Artístic i nombrosos retrats.
(Barcelona, 24 octubre 1889 – 1972)
Historiador. Arxiver des del 1913, posteriorment es llicencià en dret i, més tard, fou nomenat president de la secció de Ciències i Arts del Centre Excursionista de Catalunya (1948). Dirigí (1955-59) la Biblioteca Universitària de Barcelona.
Entre les seves obres cal remarcar: Notas arqueológico-históricas sobre los castillos feudales de Cataluña (1914), Cataluña en el siglo XV (1920), La escultura de los países que formaron parte de la corona de Aragón de los siglos V al XV (1924), La escultura medieval catalana (1927), El problema agrario en Cataluña (1932), Catalunya sota el poder dels reis absoluts de la casa de Borbó (1700-1720) (1935) i Els exiliats de la guerra de Successió (1964).
(Barcelona, 16 desembre 1949 – )
Escriptora. Ha estudiat disseny gràfic i pedagogia, i compaginà ambdues formacions en la vida professional amb la seva activitat com a escriptora.
Ha escrit guions per a la TV i la ràdio. Ha publicat contes i novel·les per a lectors infantils i juvenils, i ha guanyat diversos premis.
Col·laboradora en diferents mitjans de comunicació, especialment en publicacions pedagògiques i sobre temes de literatura infantil i juvenil.
(Barcelona, 7 desembre 1514 – 20 desembre 1542)
Mestre racional de Catalunya i donzell de Barcelona.
Amic de Joan Boscà, del matrimoni del qual fou testimoni (1539), assistia regularment a les tertúlies literàries a casa seva i fou recordat afablement per Garcilaso de la Vega i per Diego Hurtado de Mendoza en llurs poesies.
Amic igualment de l’almirall Ferran de Cardona-Anglesola, duc de Somma, i de la seva muller, actuà de mitjancer en les petites rivalitats entre aquests i el lloctinent de Catalunya Francesc de Borja.
El catedràtic Rafael Mambla el cità entre els personatges influents de Barcelona (1540).
Fou el pare de Galceran Durall i d’Aguilar.
(Barcelona, 9 juny 1886 – 20 juny 1957)
Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i amb Eusebi Arnau.
Residí una llarga temporada a París (1905-25), on treballà en cases de decoració i exposà (1919-25) a la Société National de Beaux Arts i al Salon d’Automne.
Reinstal·lat a Barcelona (1925), combinà el classicisme acadèmic, herència de l’estada a França, amb el noucentisme encara vigent a Catalunya.
Es destacà en l’escultura de petit format: Noia nua, Nu de dona, A la platja, etc, i en els retrats: Ricard Canals, Xavier Nogués, Pompeu Fabra, Josep Pla, etc.
(Barcelona, 13 setembre 1936 – Montserrat, Bages, 10 novembre 2018)
Fenomenòleg de la religió. Monjo de Montserrat des del 1961, es doctorà en teologia a Tübingen (1973).
El seu principal centre d’interès són les manifestacions religioses en la cultura contemporània, en funció del binomi estructura-història.
Professor a la Facultat de Teologia de Catalunya i a la facultat d’antropologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Ha publicat molts llibres sobre religió i és autor de les introduccions i les traduccions al català de les obres de F. Schleiermacher, Sobre la religió (1992) i d’Angelus Silesius, El pelegrí querubínic (1995).
(Barcelona, 1915 – 20 juliol 1966)
Arabista i historiador de la ciència. De família suïssa, estudià a Zuric, on es doctorà en química (1938) i en lletres (1940).
Combinà la seva activitat industrial a Barcelona amb la investigació, alhora que professava (1958-66) a la facultat de lletres de Zuric.
Publicà articles de tema islàmic, com Un retrato de Boabdil en Poblet (1952) i Las laderas del Pirineo segun Idrïsï (1953).
Edità la versió àrab de De Materia medica de Dioscòrides, juntament amb una reproducció profusament anotada de la traducció castellana d’Andrés Laguna i altres treballs complementaris (1953-59), en cinc volums.
Dades dels Països Catalans 